Els clàssics de la novel·la negra es reediten a l’estiu

Les recuperacions de Patricia Highsmith i Georges Simenon s'afegeixen a les d'Agatha Christie i obren el ventall d'oferta en català

VilaWeb
Un fotograma de
Sebastià Bennasar
17.07.2022 - 20:29
Actualització: 18.07.2022 - 23:07

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tot i que és un error considerar la novel·la negra com un entreteniment o com un gènere menor, el cert és que encara hi ha molta pressió per part de l’acadèmia per a bandejar-la i molts prejudicis creats al respecte, fins i tot en el mateix sector editorial. I això fa que en molts de casos s’hagi considerat un producte òptim i lleuger per a l’estiu. És clar que en moltes ocasions ha estat la mateixa indústria editorial la que ens ha fet passar bou per bèstia grossa i ha titllat de novel·la negra productes que no eren res més que novel·les d’intriga o, pitjor encara, novel·les costumistes o romàntiques amb cadàver, ben sovint ambientades en països nòrdics. En un moment en què el país sembla que encara viu en el boom del gènere –enguany se celebren els deu anys de Crims.cat i s’han fet els deu anys del festival Tiana Negra, per exemple–,  un boom que continua amb nous festivals com el de Creixell, nous premis com el Margarida Aritzeta i més publicacions que mai d’aquest gènere de novel·lística, convé anar posant la base i els fonaments perquè tot això construït en la darrera dècada no se’n vagi en orris com ha passat més vegades. I això exigeix de conèixer i llegir els clàssics, els d’ací i els de fora.

Si fa poc va ser Columna qui va anunciar que tornava a publicar unes quantes novel·les d’Agatha Christie, ara tenim bones notícies al voltant de Patricia Highsmith i Georges Simenon. Comencem per Highsmith (1921-1995). L’any passat se’n va celebrar el centenari i van ser molt poques les recuperacions de la seva obra, però enguany els afeccionats al gènere negre han estat de sort, perquè Viena ha publicat Desconeguts en un tren dins la col·lecció El cercle de Viena, amb la traducció de Jordi Martin Lloret; Navona acaba de treure al carrer Ripley enterrat, traduït per Assumpta Camps, i ha començat la recuperació dels casos protagonitzats pel comissari Maigret, creat per Georges Simenon, amb Les vacances de Maigret, traduït per Emili Manzano.

Anem a pams. Patricia Highsmith sí que és una gran escriptora de gènere negre (Christie feia una altra cosa, novel·la d’intriga i poca cosa més), i ho és per dues contribucions fonamentals: per una banda, tenim el llibre que ha publicat Viena i, per una altra, la invenció del personatge de Tom Ripley, que protagonitza fins a cinc aventures i que amb el temps s’ha convertit en un dels personatges predilectes dels lectors. Quant a Desconeguts en un tren, cal destacar que es va escriure el 1950 i va ser l’obra de debut de l’escriptora. Ràpidament, Alfred Hitchcock va descobrir el text i el 1951 en va fer la versió fílmica amb guió i adaptació de, ni més ni manco, Raymond Chandler, un dels grans pares de la novel·la negra.

I tot i que la història és prou coneguda, paga la pena de reproduir la sinopsi per a qui encara no l’hagi tastada: “En Bruno, un jove ociós i consentit que es dedica a les festes, els còctels i el golf, coincideix al tren amb en Guy, un arquitecte prometedor. Com que el trajecte és llarg, fan conversa per matar l’estona; de primer, parlen de coses intranscendents, però de mica en mica en Bruno insisteix perquè l’altre li doni detalls sobre la seva vida personal, fins que descobreix el seu únic punt feble: la seva dona, que li ha de signar els papers del divorci i que, segons com, es podria convertir en un greu obstacle en la seva carrera ascendent. Tot d’una, en Bruno li proposa un pacte hipotèticament infal·lible: ell podria matar la dona d’en Guy i, al seu torn, en Guy s’encarregaria d’eliminar el pare d’ell, que pretén deixar-lo sense diners. Sembla un pla perfecte, perquè cap d’ells no té un mòbil per matar aquella persona. Sense ni pensar-s’ho, en Guy rebutja aquest pla tan absurd i se n’oblida tan bon punt baixa del tren… fins que apareix als diaris la notícia que la seva dona ha aparegut morta en circumstàncies estranyes.” Així va ser com Patricia Highsmith es va convertir en una de les escriptores imprescindibles de la novel·la negra nord-americana, tot iniciant la tercera dècada d’esplendor d’una novel·lística que entre 1929 i 1960 va tenir una enorme popularitat, en bona part gràcies a les adaptacions cinematogràfiques.

Però l’aportació de Highsmith a la novel·la negra no acaba ací. El 1955 publica El talent de Mr Ripley, en què apareix per primera vegada aquest personatge, en principi un jove que es guanya la vida com a petit estafador i que es converteix en un assassí casual a qui la vida se li va complicant al llarg de quatre texts més, publicats el 1970, 1974, 1980 i 1991. En aquesta ocasió, Navona recupera el segon de la sèrie, però la intenció és continuar publicant-ne. Així ho explica l’editor Ernest Folch: “Navona anirà recuperant la saga de Ripley, el proper que publicarem serà El talent de Ripley, el gener. La nostra intenció és que Highsmith recuperi el protagonisme que havia deixat de tenir en català.”

I què passa al volum que s’acaba de publicar? Segons la sinopsi: “En aquesta novel·la, d’un suspens trepidant, retrobem Tom Ripley, amb una reputació irreprotxable i casat amb una jove i bonica hereva francesa. A la seva luxosa finca prop de París, Ripley porta una existència tranquil·la tenint cura del jardí, pintant, estudiant francès i escoltant música. Un dia li truquen de Londres els seus socis de la Buckmaster Gallery, marxants de Derwatt, un misteriós pintor que s’oculta en un remot racó de Mèxic mentre el preu dels seus quadres puja vertiginosament. Tanmateix, un col·leccionista americà sospita que li han venut un quadre falsificat de Derwatt, per la qual cosa urgeix l’aparició del pintor a fi de dissipar sospites… Però, per desgràcia, Derwatt ha mort. I aquí entra en acció Tom Ripley.”

Simenon, un escriptor molt llegit que torna

El segon gran clàssic que Navona ha començat a recuperar és Georges Simenon (1903-1989), que amb la creació del comissari Maigret va revolucionar el panorama literari europeu. Desmesurat com era en tot, Simenon va escriure setanta-dues novel·les protagonitzades per aquest personatge i cal destacar que la seva contribució va ser essencial, ja que és l’autor que a Europa fa la transició entre la novel·la policíaca i d’enigma a la novel·la negra i el seu vessant més psicològic.

A més a més, Maigret és un personatge genial i molt estimat pels lectors i compta amb una secundària de luxe en la seva dona, una grandíssima cuinera que representa els valors de la cuina tradicional francesa, una altra reivindicació en contra de la imposició de la cuina sofisticada. Simenon ha estat llegit i estudiat a casa nostra i, per exemple, Josep Carner n’era un bon seguidor, com explica el professor Xavier Pla al llibre Simenon i la connexió catalana. Navona es proposa d’anar redescobrint les seves aventures gràcies a les traduccions d’Emili Manzano.

Navona opta per un dels millors títols de la sèrie i així n’explica la sinopsi: “Les vacances del comissari Maigret en un poblet de la costa comencen amb mal peu: la seva dona ha de ser operada d’urgències i és ingressada en un hospital regentat per unes monges que tenen la virtut d’alterar els nervis del comissari. Sota aquella aparença de calma i beutat, alguna cosa no acaba de rutllar: una jove pacient de l’hospital apareix morta després d’haver demanat ajuda al comissari a través d’una nota que Maigret descobreix massa tard a la butxaca de l’americana. Des d’aquell mateix instant, les vacances de Maigret perden l’aire de rutina mandrosa sense obligacions per recuperar de cop l’activitat d’una investigació, el millor passatemps que el comissari més respectat de la Policia Judicial podia trobar per tornar a ser ell mateix. Amb Les vacances de Maigret, Navona inicia una recuperació de la sèrie del comissari més cèlebre de Georges Simenon que anirà publicant en els propers mesos i anys.”

Així doncs, amb les recuperacions de Christie, Simenon i Highsmith ja no hi ha excusa per no llegir els clàssics en català. Ara només cal que els editors es fixin bé en el catàleg de la Cua de Palla i de les Seleccions de la Cua de Palla per trobar un munt de joies que cal tornar a traduir i tornar a publicar en català, o fixar-nos en tot un seguit d’obres patrimonials catalanes que també estaria bé tornar a posar a l’abast dels lectors. De moment, hem tingut sort i ens han arribat tres perles que tots els afeccionats a la bona literatura haurien de llegir, catedràtics d’universitat inclosos, a l’estiu i la resta de l’any.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes