13.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 13.11.2025 - 23:08
Durant anys, l’estat espanyol ha practicat una forma de violència lingüística: convertir paraules, paraules concretes, en armes. Terrorisme. Terroristes. Els CDR? Terroristes. Tallar una carretera? Terrorisme. Cremar contenidors? Terrorisme. L’objectiu evident de la maniobra no era descriure la realitat, sinó colonitzar-la. Si aconsegueixes que tothom aplique l’expressió “terrorisme” a la dissidència política, ja no cal demostrar que ho és: la paraula fa la feina tota sola. S’instal·la en els titulars dels diaris, es repeteix als jutjats, es multiplica en les converses de cafè fins que adquireix la consistència d’una veritat incontestada. L’operació no és judicial: és semàntica. Però ha estat, durant un temps, devastadorament eficaç.
Tanmateix, ara l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de dir a Espanya que aquesta operació no funciona fora de les fronteres del seu relat. Que Europa no s’ho creu. Que quan els tribunals espanyols diuen “terrorisme”, el dret europeu hi veu política. I que no és tan sols un detall tècnic, aquesta distància entre allò que es diu i allò que és, sinó l’evidència d’una manipulació.
La inflació del concepte per part dels espanyols ha estat deliberada i estratègica. Terrorisme ja no significa matar civils per causar terror, sinó qualsevol acció que incomode l’estat. Qualsevol forma de protesta que excedesca els marges que ells mateixos consideren tolerables. L’Audiència espanyola, convertida en amplificador institucional, ha repetit la paraula màgica en cada acte processal. Els mitjans de comunicació afins la reproduïen sense matisos: “Terroristes dels CDR.” Ho hem sentit dir tantes vegades que s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu de molts com una categoria natural, no com la impostura que és. L’efecte desitjat era evident: que els ciutadans acceptassen mesures excepcionals –presó preventiva, escorcolls en massa, operacions policíaques espectaculars. La paraula justificava l’excés. I l’excés alimentava la paraula.
Això que ha fet ara l’advocat general, Dean Spielmann, no és simplement avaluar la conformitat tècnica d’una llei amb una directiva europea. Ha fet alguna cosa molt més demolidora: ha posat un espill ben gros davant els tribunals espanyols i els ha obligats a mirar-s’hi. Quan afirma que la llei d’amnistia “compleix els requisits jurisprudencials establerts pel Tribunal Europeu dels Drets Humans” perquè “no inclou violacions greus de drets humans”, estableix una distinció elemental que l’Audiència espanyola es nega sistemàticament a reconèixer. Hi ha una diferència –i molt important– entre violència política extrema i protesta radicalitzada. Entre un genocidi i tallar una carretera. Entre crims de guerra i cremar contenidors. Entre assassinar i desobeir.
I aquesta distinció no és cap qüestió menor, sinó la que marca la diferència entre dret penal i repressió política. Entre jutjar fets i criminalitzar projectes col·lectius. Entre l’estat de dret i l’arbitrarietat disfressada de legalitat. I Europa, amb tota la seua fredor burocràtica, amb tota la seua distància institucional, amb tots els seus defectes democràtics, innegables, encara conserva les categories jurídiques mínimes per a establir aquesta distinció. Els tribunals espanyols, en canvi, semblen haver-les perdudes. O potser –més aviat és això– no les han tingudes mai.
Perquè quan Europa diu “això no és terrorisme” es posa al descobert que no tan sols hi ha un error de qualificació jurídica: també que els tribunals espanyols no jutgen delictes, sinó identitats. No avaluen accions concretes, sinó que criminalitzen projectes polítics sencers. L’operació Judes no era pensada per a detenir persones que haguessen comès actes violents amb víctimes identificables. Volia desarticular un moviment. Per això les detencions eren a gran escala, espectaculars, mediàtiques. Per això es parlava de “cèl·lules terroristes” per referir-se a col·lectius d’activistes. Per això es presentaven materials casolans sense detonador com si fossen bombes de destrucció massiva. Per això s’escorcollaven domicilis, es confiscaven ordinadors, es publicaven fotografies de detinguts emmanillats. El relat era més important que no els fets. La por, més eficaç que no la condemna.
Les conclusions de l’advocat general no són vinculants, és cert. El TJUE podria resoldre, per tant, en una direcció diferent quan emeta la sentència, també és cert. Però la pregunta que hauríem de fer-nos no és què passarà demà, sinó què significa que avui ja hàgim arribat fins aquí. Si ni Europa, ni el dret internacional, ni el Tribunal Europeu dels Drets Humans veuen en tot això violacions greus de drets humans, què hi veuen exactament els tribunals espanyols? O més ben dit: què es neguen a veure-hi?
Perquè tinc tota la impressió que el problema no és que Europa no entenga la gravetat dels fets –com algun polític espanyol s’entestava a dir encara ahir. Potser el problema és que els tribunals espanyols entenen massa bé la naturalesa política del conflicte català i –precisament per això– l’han de disfressar de delicte. Necessiten que la paraula “terrorisme” faça la feina que els arguments jurídics no poden fer. Necessiten que la inflació semàntica suplesca la manca de fonament material. Necessiten, en definitiva, que el llenguatge –manipulat i embrutit– substituesca la realitat.
PS1. La decisió de l’advocat general del TJUE és certament important i, per tant, us he de recomanar l’anàlisi que n’ha fet Josep Nualart Casulleras: “El mal dia del senyor Urraca: tres claus per a entendre el cop a la rebel·lió de Marchena i Llarena”.
PS2. Josep Nualart Casulleras ha participat precisament en el nou capítol de La tertúlia proscrita, analitzant les darreres notícies d’actualitat i la reacció europea, juntament amb Txell Partal, Antonio Baños i Júlia Ojeda. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. Dimarts la selecció nacional catalana de futbol s’enfrontarà a la de Palestina, en un partit que finalment es jugarà a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona. El partit és organitzat per Act X Palestine. Pere Millan n’ha entrevistat un dels portaveus, l’ex-futbolista Oleguer Presas: “És un partit històric, que va molt més enllà del futbol”.
PS4. El guionista i director de cinema Vicent Monsonís ha portat a la pantalla gran el film La invasió dels bàrbars, que fa un retrat cru i emotiu a parts iguals de la repressió franquista i de la lluita de moltes famílies per recuperar la memòria dels seus avantpassats. Després de l’èxit espectacular al País Valencià, a partir d’avui es pot veure també al Principat. En aquest article, Alba Tebar us ho explica tot sobre el film, i us oferim la llista dels cinemes dels Països Catalans on el podeu veure.
