“Els carrers de la ciutat de València”, l’obra que repassa el nomenclàtor d’una ciutat que ha perdut moltes guerres

  • El fotògraf Rafel Sena, que va ser estudiant de belles arts, escriptor i activista cultural, publica una guia en tres volums amb les històries de tots els personatges i circumstàncies que donen lloc als prop de tres mil carrers de València

VilaWeb
Esperança Camps Barber
05.12.2023 - 21:40
Actualització: 05.12.2023 - 23:00
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Llegir una ciutat a partir del nomenclàtor; intentar descriure’n el tarannà observant a qui dediquen una via, una plaça o un carreró; fer-se un plànol mental de si una ciutat és culta, si respecta les tradicions, la llengua, i si ret homenatge als homenots i les donasses que hi han viscut que l’han assaonada. A la introducció d’Els carrers de la ciutat de València (Llibres de l’Índex), el catedràtic de la Universitat de València Antoni Furió escriu que els noms dels carrers expressen i condensen en tan sols una paraula o dues la personalitat i la història d’una ciutat.

Per a anàlisis així podria servir una lectura exhaustiva dels prop de 3.000 noms amb què estan batejats els carrers de València. La sistematització i la recerca l’ha feta durant desenes d’anys Rafel Sena (València, 1940), fotògraf, pintor, editor de revistes i promotor, en els primers anys, de concerts de solistes i grups de tota mena.

Els carrers de la ciutat de València són 1.500 planes que Sena ha anat confegint investigant ací i allà. Són noms, circumstàncies, dates o fets. Biografies i línies temporals. Anècdotes o fets històrics. D’alguns hi ha molta informació a l’abast, és clar, però per trobar-ne d’altres ha hagut de rascar i investigar a fons en arxius, biblioteques i llibreries de vell.

Per parlar d’aquesta obra, Sena rep VilaWeb al pis de carrer de Russafa on va nàixer. Son pare era fotògraf. Ell volia ser pintor, però quan va descobrir l’obra de Pinazo va acceptar que no arribaria mai a assolir la mestria del pintor de Godella. És un pis gran, fons, amb els sostres molt alts. Hi ha vestigis de l’ofici de fotògraf, però també està envaït de llibres que ocupen de manera aparentment caòtica totes les parets de totes les estances de la casa. En un dels racons, hi ha tot de carpetes desiguals que contenen centenars, potser milers, de fulls escrits a mà amb les notes i els apunts que han servit per a fer cada una de les entrades d’aquest diccionari singular. Tot això es barreja amb basquets i caixes plenes de llibres i de retalls. Sena és visitant habitual de les llibreries de vell i ha aprofitat tots els viatges a l’estranger per tornar-ne carregat de llibres. Les ciutats, els carrers, les guies turístiques i els nomenclàtors han estat la seua dèria. Alguns li han servit de guiatge o d’inspiració per a confegir la seua obra, com ara Els carrers de Palma, de Gabriel Bibiloni, o una obra en dos volums sobre els carrers de París.

Quan li preguntem per què es va embarcar en aquesta aventura, Rafel Sena explica que com a fotògraf volia retre un homenatge a la ciutat que estima. “Quan naixes en un lloc, l’estimes automàticament”, diu. Era a final dels anys vuitanta del segle passat i recorda un col·lectiu que es deia la Crida que va optar per arrencar les plaques dels carrers que considerava que tenien errades i anar a abocar-les davant la porta de l’ajuntament. “Era un bilingüisme absurd”, recorda. Ell no arrabassava plaques, però les fotografiava. I quan va tenir unes cinc-centes imatges que il·lustraven la catàstrofe lingüística va pensar de fer-ne una selecció i exposar-les al Cafè Lisboa. Allò va ser l’espurna de tot, i per això ha volgut que el pasquí que anunciava l’exposició fos, pràcticament, la primera imatge de totes les que apareixen al llibre.

Opina que la gent que viu en una ciutat hauria de saber qui o què són els protagonistes de les plaques que, en teoria, són més que un rètol. I, com a bon amant de les Falles de Sant Josep, diu que ni tan sols els membres de les comissions saben a qui es refereixen quan la nomenen. I sense sortir de Russafa, el seu barri, recorda el cas del carrer del Comte d’Altea que dóna nom a quatre falles que es planten en diferents cantonades. “Ningú sap d’on ve ni qui era el comte d’Altea, ni tan sols la gent d’Altea”, diu. I després explica que va descobrir que es tractava d’un títol nobiliari d’origen monàrquic que s’havia donat a un personatge de Madrid.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Llegir la ciutat a partir del nomenclàtor

El carrer més antic de la ciutat de València és el carrer de Roters, diu. “Hi ha la confusió d’algun historiador, perquè, segons Orellana, el nom seria una desviació dels ‘troters’, dels correus que anaven dalt cavall i trotaven. Jo vaig trobar aquesta definició molt simple, i tens Rodrigo de Pertegàs que descobreix que abans de la conquesta hi havia la partida de Roters. En el Llibre de Repartiment hi havia uns quants ‘roters’. Pot ser una toponímia no musulmana, sinó més antiga encara.”

Demanem a Rafel Sena que descriga la ciutat a partir dels noms dels carrers. “València és una ciutat saquejada. És una ciutat d’un país que ha perdut moltes guerres i això queda ben reflectit amb els noms. Ho he descobert arran d’endinsar-m’hi. Només en la postguerra van tirar a terra entre cinquanta palaus i seixanta, però abans ja se n’havien ensorrat molts més per la modernització. Sempre depèn del govern de Madrid. S’aprovaven projectes com el de l’Eixample, quan s’assolaren les muralles l’any 1865. Una ciutat que podria ser una de les grans ciutats del Mediterrani no ho és”, es lamenta.

Sena critica que cada volta que hi ha un canvi de règim o de govern es canvie el nomenclàtor. “Em pregunte qui és que es permet el luxe de canviar una denominació de fa quatre-cents anys. És ridícul i provincià, això”, diu. I posa l’exemple del carrer de l’Argenteria, a Ciutat Vella, que és un lloc on hi havia concentrats els jueus que exercien l’ofici de la plateria. Diu que va passar que, com que en aquell carrer hi havia nascut el periodista Martín Mengod, en morir, la família va demanar al consistori que li’l dedicaren. I així es va fer. “De la popularitat que va adquirir, un redactor de Las Provincias va deixar escrit en la necrologia que fou… el campeón de las derechas“, es pot llegir en les darreres línies de l’entrada.

Com remarca en un text introductori Emili Casanova, de la Universitat de València, els carrers són presentats de manera molt metòdica. “Nom del carrer en valencià, data exacta o primera documentació, districte, descripció minuciosa de la situació o lloc, comentaris sobre el carrer, explicació del nom del carrer, siga d’origen popular, o descriptiu, siga d’un personatge, i indicació de les cases o personatges actuals…” Tot un volum d’informació que permeten de fer una radiografia en diversos nivells de la ciutat.

Permeten, entre més coses, saber la importància que la ciutat ha donat a un personatge tenint en compte el lloc on l’ha situat i l’any en què hom va decidir de dedicar-li un carrer. Per exemple, Joan Fuster té un carrer a València d’ençà del mes de maig del 2017. És al barri de l’Olivereta-Tres Forques, dins l’anomenat ara Grup 8 de Març. Són uns habitatges promoguts per l’Obra Sindical Espanyola l’any 1972 per a famílies modestes i que tenien el nom popular d’Antonio Rueda, que va ser el cap provincial del Movimiento entre el 1962 i 1973. L’any 2017 es va fer un canvi radical a tot el nomenclàtor d’aquell polígon d’habitatges i s’hi van incorporar els noms de Frederica Montseny, Empar Navarro, Emilia Pardo Bazán i Joan Fuster entre més. Sobre Fuster, Sena escriu: “Carrer amb sols tres patis d’accés als habitatges, anteriorment dedicat a Francisco Dolz, nascut a la província d’Alacant…” Continua explicant que era un militar retirat a qui la República va demanar que es reincorporàs arran del cop d’estat del 1936, cosa a la qual ell es va negar.

Arran d’això, o del cas del Guillem Agulló amagat en un passeig dels jardins dels Vivers, preguntem a Sena si troba a faltar noms que haurien de ser als carrers de València. “Molts. Persones, llocs, fets… València hauria de tenir un carrer dedicat a Grècia, que és la mare de la cultura, per donar una imatge d’internacionalització”, diu. Explica també com a vegades desapareixen noms per causes tan banals com que es canvia l’urbanisme d’un barri. És el cas de Joan Baptista Comes, de qui diu que va ser un dels cantats de coral més importants d’Europa. “L’ajuntament li dedicà un carrer a la Creu Coberta i han fet un esponjament i el carrer ha desaparegut. El pintor alcoià Emili Sala tampoc no hi és, el van canviar tres vegades de lloc i, finalment, s’ha quedat sense carrer.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

A banda de la desídia que podrien explicar aquests dos casos concrets, per Sena, els noms dels carrers són una arma política de primer ordre. “A València tens un carrer Soria, un carrer Segovia, un carrer Valladolid, Burgos, tot el que vulgues, però no hi ha un carrer Tarragona, Tortosa o Girona. Mallorca tampoc no tenia carrer, s’ha quedat en Balears, però no dedicat a les Illes, sinó al creuer. En canvi, les Illes Canàries hi són totes, tota Canàries és al nomenclàtor de València”, diu.

La coherència estètica

Del punt de vista d’artista, de fotògraf, Rafel Sena es posa les mans al cap quan parla de l’estètica de les plaques que identifiquen els carrers de la ciutat. Per la falta de coherència estètica i d’unicitat. Deixant de banda les errades ortogràfiques o el bilingüisme exasperant que a vegades les fa il·legibles, Sena arriba a pensar que algú ha vist un negoci en això dels canvis de retolació. “Les primeres plaques del centre de València eren de ceràmica. Després, durant una època es van fer aquestes que són blaves, les més populars. Fins i tot, en l’època de Rita Barberà, es feien amb les lletres enganxades i si tenien la mala sort d’estar orientades en un lloc on ho pegaven la pluja o el vent, les lletres desapareixien”, diu. Recorda que a París conserven el model de plaques d’ençà del segle XIX, totes iguals, que Roma agafa una pedra i li dóna un caràcter. “Tota Roma és igual. A Barcelona, al segle XX es fan amb una placa de marbre, i Palma ha imitat un poc Barcelona. A València, cadascú que arriba a l’ajuntament fa un canvi de model”.

Preocupació pel país

Si Rafel Sena troba a faltar alguns topònims dels Països Catalans en la llista de noms de la ciutat, també juga amb el lector i amb els amics. Així explica que per a fer algunes entrades ha emprat textos d’amics o de personatges rellevants. Com ara, l’entrada a Juníper Serra que, diu, la va escriure el pare Riutort, que era amic seu. “Ausiàs March l’ha feta Joan Fuster”, diu sorneguer. En realitat, a l’entrada de March, Sena copia part d’un article de Fuster dedicat al poeta.

Ara que veu l’obra publicada, Rafel Sena pensa, com pensava quan va començar a treballar-la, que la tasca que ell ha fet de recollir tota aquesta informació i posar-la a disposició del lector, l’hauria d’haver feta l’ajuntament de la ciutat. “He treballat per l’ajuntament”, diu. Una feina altruista, és clar. Preguntat sobre si ha lliurat un exemplar de l’obra a l’actual batllessa María José Català, diu que no, i lamenta que els anteriors governants tampoc no es van interessar gaire per aquest recull que, diu, hauria de ser a totes les biblioteques de la ciutat perquè tothom sabés on viu i per què el seu carrer es diu com es diu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any