Els brokpa: dones polígames i pastors de iacs a la terra del Ieti

Allò que més em va sorprendre van ser les pessigades. Un cor de cinc dones abillades amb unes túniques vermelles cantaven cançons al menjador de casa. Estaven dretes. Els tres convidats, asseguts. Per torns, ens “obligaven” a beure el licor tradicional dels brokpa, una comunitat de l’Himàlaia que fins fa deu anys vivia completament aïllada. Al mateix temps que ens abocaven l’alcohol (arra) directament a la boca amb uns bols, la resta de cantants ens pessigaven els braços, la panxa, les cames o, fins i tot, ens retorçaven les orelles. Una manera de fer fora els mals esperits, deien.

És una tradició que es manté viva per donar la benvinguda als visitants. Com aquest, els brokpa conserven intactes (gairebé) tots els costums. Visitar-ne els poblats, a l’est del Bhutan, és com viatjar en el temps a un lloc on la globalització amb prou feines ha arribat. La comunitat romangué aïllada tant per motius purament geogràfics, perquè habiten a molta altitud, com per voluntat política. Les carreteres, els telèfons i internet són comoditats que no han arribat fins a la darrera dècada, tot i que amb una força transformadora que sembla imparable.

Els brokpa són una tribu d’uns cinc mil individus que es reparteixen, sobretot, entre dos poblats: Merak i Sakteng. Tenen una cultura, un idioma i unes tradicions molt diferents dels de la resta de Bhutan. Històricament, l’única manera d’arribar-hi era a cavall o a peu. Tot i que ara ja s’hi pot anar amb vehicle, per unes sinuoses carreteres que agafen altitud vertiginosament, continuen rebent molt pocs nouvinguts. Aquest darrer any, asseguren que només hi ha anat uns trenta estrangers, amb els guies i conductors respectius. Per a aquests últims, bhutanesos, també és tota una experiència. En Yeshi i en Sange, que m’acompanyaven i trepitjaven aquelles terres com jo per primera vegada, també van haver d’empassar-se l’arra i rebre les pessigades. I amb ells tenien menys compassió que amb mi. Els glops forçats duraven més, i les pinçades eren més fortes. No era un espectacle per a turistes, era una cerimònia autèntica i quasi obligatòria, tant hi feia si els visitants eren homes, dones, estrangers, bhutanesos o brokpa d’algun altre poble.

Merak és a 3.500 metres, i Sakteng a 2.900. Entre l’una localitat i l’altra, hi ha un port de muntanya de més de 4.100 metres, l’única connexió entre totes dues fins que han arribat els vehicles. La ruta és d’una bellesa extraordinària, i ajuda a entendre l’aïllament en què han viscut durant segles. L’única connexió amb el món exterior eren les visites als mercats de més a prop d’altituds baixes. Anar-hi volia dir tres o quatre dies de carregar els productes a l’esquena o en iacs. Un cop allà, bescanviaven les mercaderies, perquè no tenien diners ni en necessitaven.

La producció principal d’aquesta comunitat han estat derivats dels iacs, el seu animal per excel·lència. Llana, teixits, carn i el producte estrella: formatge de iac, un aliment molt sec, fort i preuat per la resta de bhutanesos. La relació amb aquest animal marca els fonaments de la cultura brokpa. Tradicionalment, s’han desplaçat a l’estiu amb iacs en cerca de pastures a cotes més altes. Durant la resta de l’any, viuen als pobles, cosa que els converteix en una comunitat seminòmada.

Del iac n’han extret gran part de la seva dieta. A més del formatge, que mengen en formes diverses, també en fan mantega, que fan servir sobretot per afegir al te, herència del seu passat tibetà (hom creu que van emigrar del Tibet fa més de mil anys). També n’assecaven la carn al sol en tires, per millorar-ne la conservació. Aquesta era la seva font principal de proteïna quan se n’anaven amb els ramats. D’hortalisses, n’han plantades als poblats, però els cereals els han hagut d’obtenir amb bescanvis als mercats de cotes més baixes.

També aprofiten els excrements dels iacs com a combustible i, és clar, produeixen llana. La seva peça de roba més característica, el tsipee cham, reflecteix aquesta connexió amb els iacs, que em recordava molt la que havia vist amb els tsaatan de Mongòlia i els rens. És un barret fet amb llana de iac, amb la particularitat que llueix cinc rastes que fan que qui el porti sembli tot un rastafari. Aquesta curiosa indumentària té un ús que va molt més enllà de l’estètic. Segons els brokpa, aquestes protuberàncies fan que, quan plou, no es mullin tant, perquè l’aigua s’acumula en aquesta espècie d’estalactites i cau a raig, en comptes de caure a sobre de qui el porti. És un accessori que fan servir tant homes com dones.

Una altra característica que diferencia aquesta cultura de la resta és que durant molts segles han permès (i, fins i tot, encoratjat) la poligàmia. Concretament, la poliàndria. És a dir, que les dones s’han pogut casar amb més d’un home. De fet, aquests marits eren germans entre ells. L’explicació que hi ha al darrere d’aquest fenomen és que, d’aquesta manera, l’herència deixava de ser un problema. Tot anava cap al mateix nucli familiar, independentment del nombre de germans. A més a més, també servia per a repartir millor les feines de casa. Un home podia anar a fer una expedició per comerciar i fer bescanvis, mentre l’altre es quedava a casa i tenia cura del ramat.

Aquesta és una de les pràctiques tradicionals que ja és més difícil de veure en l’actualitat. De mica en mica, com passa a tot el món, les cultures es van homogeneïtzant, i de matrimonis poliàndrics quasi tan sols n’hi ha en les generacions més velles. També és habitual l’ús dels diners i resten poques cases tradicionals fetes completament de fusta.

En una d’aquestes cases, una família brokpa em va convidar a compartir arra, la manera de donar la benvinguda als visitants. Era una casa humil de dues cambres: el menjador-cuina i l’habitació-magatzem. L’arra se servia calent. És un licor fet amb cereals com ara arròs o blat fermentats. També s’hi pot afegir ou, que es cou amb el mateix líquid al foc. Me’l van servir amb una gerra cilíndrica feta de fusta i amb ornamentacions metàl·liques. La dona més gran filava la llana al porxo amb un fus tradicional. Mentrestant, el seu fill parlava amb mi i s’encarregava que la tassa no fos mai buida. L’omplia molt insistentment fins que sobreeixia. Em van assegurar que es feia per demostrar abundància.

L’home de la família em va explicar que estaven contents de rebre visitants i que allò els feia sentir orgullosos de la seva cultura. També em va dir que era la primera vegada que rebia algú de fora a casa, perquè veure-hi estrangers encara ara era una anomalia.

En aquelles parets s’havien relatat de feia generacions les històries del Migoi, un element indestriable de la seva cultura. Els pastors expliquen als més joves com són de grosses les immenses petjades que es troben a vegades a la neu i com els feien esfereir els misteriosos sons que sentien durant la nit, quan més sols estaven. El culpable de tot allò és el Migoi, un ésser que es diu que volta per les valls més aïllades, i que internacionalment s’ha conegut com a Ieti. Segons el folclore brokpa, aquests monstres llegendaris viuen a les zones més inaccessibles i eviten el contacte amb els humans, si bé també es diu que castiguen aquell que fa mal a la muntanya. Aquest ésser mitològic va més enllà de la llegenda i es pot dir que forma part de l’imaginari col·lectiu d’aquesta comunitat. Fins al punt que el govern bhutanès fins i tot ha creat, mig de broma, una àrea de conservació del Ieti, que s’anomena “Santuari de la vida silvestre de Sakteng”, i que oficialment va destinat a “protegir al Migoi”.

De la mateixa manera, també es prohibeix als turistes d’intentar trobar aquest animal. És una altra norma jocosa, però que demostra el valor que es dóna a la cultura local i, al mateix temps, la importància de la regulació del turisme. Els brokpa veuen amb bons ulls l’arribada d’estrangers, però també exigeixen control, temorosos de perdre la seva identitat cultural. Per això, la quantitat de visitants que poden visitar aquestes terres cada any és limitada, i hi ha zones d’exclusió on només poden anar els veïns de Merak i Sakteng.

Tanmateix, el turisme aporta millores a les famílies. En alguns casos, directament, a aquelles que ofereixen allotjament o productes als viatgers. Però també indirectament, perquè part de la taxa diària que paguen els turistes pel simple fet d’estar a Bhutan es destina a millores de serveis i infrastructures per als brokpa. Per sort, sembla que en això el govern bhutanès sap com premiar la qualitat per sobre de la quantitat per mirar de preservar les tradicions al mateix temps que s’obtenen beneficis econòmics.

Fins el 2010, de fet, era completament prohibida l’entrada de no residents a Merak i Sakteng. L’aïllament era real, també per regulació política. El discurs oficial era, precisament, que així es mirava de mantenir aquest tresor cultural intacte, però hi havia qui en qüestionava els motius i assegurava que l’objectiu real era endarrerir deliberadament la modernització de la zona per acabar ensenyant-la a turistes d’elit com a “museus vivents”.

Fos com fos, la connexió amb la resta del país i del món va començar amb la nova dècada. L’electricitat, per exemple, hi va arribar el 2012. La telefonia mòbil, els anys següents. Això va millorar les condicions dels pastors, que ja podien mantenir-se en contacte amb la família i, s’hi passava res urgent, ho podien saber de seguida; no calia enviar un missatger a recórrer les valls i els passos de muntanya durant dies per cercar-los.

També hi té un paper cabdal l’educació dels més joves. D’ençà de final del segle passat, hi ha escoles a Merak i Sakteng. Avui dia, els nens poden rebre educació fins a onze anys, però després s’han de desplaçar fins a la capital del districte, Trashigang, per continuar estudiant. Això implica un gran canvi per a les famílies, que s’han de separar dels fills durant uns quants anys. Ara, els pares ho veuen amb bons ulls, perquè creuen que aquesta és la via per a millorar la qualitat de vida dels més joves.

Tot plegat, però, contribueix a una ràpida transformació de la vida brokpa. Els pobles es van envellint, perquè les noves generacions reneguen de la vida de pastor i s’estimen més traslladar-se a les ciutats en cerca de salaris més bons. Fins i tot el canvi climàtic fa perillar l’estil de vida tradicional. Amb l’augment de la temperatura i la irregularitat de les precipitacions, els ramats s’han reduït i cada vegada hi ha menys pastors. Això fa que molts optin per una altra feina molt més lucrativa: la recol·lecció de cordyceps.

El cordyceps sinensis és un paràsit que infecta les larves d’unes erugues que viuen sota terra, les momifica i finalment les utilitza per florir amb la forma d’un bolet molt fi. Aquest producte és molt preuat en la medicina tradicional xinesa i de més països del voltant. Per un quilogram se’n poden arribar a pagar més de 40.000 euros, perquè és molt escàs i es troba tan sols a una altitud entre 3.800 i 5.000 metres d’altitud a l’Himàlaia. A Bhutan, la recol·lecció d’aquest bolet és molt regulada (només unes sis setmanes per temporada, un màxim de tres membres de cada família…) i tan sols s’hi poden dedicar les comunitats que viuen a prop de les zones productives, com els brokpa, que solen tenir menys recursos. És una feina molt dura. S’ha de dormir al ras durant més d’un mes, però, si tenen sort, poden arribar a guanyar més de 20.000 euros en una temporada, molt més que el sou habitual de tot l’any de la majoria de famílies de Bhutan.

De mesures com aquesta, pensada per ajudar comunitats amb menys recursos com les de Merak i Sakteng, n’hi ha més. Per exemple, l’electricitat és completament gratuïta per als brokpa. Tot són iniciatives polítiques pensades per ajudar-los en aquest procés d’integració amb la resta del país. Una transició que es rep amb optimisme, però també amb molta por pels més grans, que veuen perillar els costums propis.

La fórmula és complexa i obre un debat important sobre com encarar situacions com aquesta. Sens dubte, que això passi al segle XXI és un avantatge per als brokpa, perquè hi ha molta més consciència política i voluntat d’acompanyar-los amb regulacions favorables a la preservació de les tradicions i la cultura, en què el turisme sostenible tindrà un paper molt important. Si hi ha un país capaç de fer-ho bé, sembla que ha de ser Bhutan. Mentrestant, la vida a Merak i Sakteng evoluciona i ens recorda que per a l’home és molt important la connexió amb la natura que l’envolta, cosa que com més va més fàcil sembla d’oblidar.