04.08.2025 - 21:40
L’entrevista que vam publicar ahir amb Conchur O Giollagain hauria d’obligar-nos a repensar moltes coses. Aquest expert irlandès en planificació lingüística diu veritats que fan mal però que cal escoltar. I la més important és aquesta: les llengües minoritzades no se salven amb política simbòlica. Se salven reforçant els bastions on es parlen de veritat.
O Giollagain explica el cas d’Irlanda de manera demolidora. Cent anys de polítiques lingüístiques, milions i milions gastats, i el resultat? Només queden 20.000 parlants del gaèlic als bastions, els que tenen el gaèlic com a primera llengua. En canvi, 1,7 milions diuen que el saben parlar “d’alguna manera”. És l’èxit de la política simbòlica: molta gent que diu que sap la llengua però molt poca gent que la viu, que la fa servir.
És un exemple que ens hauria de fer reflexionar. Perquè nosaltres també tenim aquests bastions, també tenim zones on el català és la llengua natural de la vida quotidiana, la llengua amb què la gent pensa i sent. No són zones perfectes, no són zones on no hi haja problemes, però són zones on el català té la densitat de parlants típica de qualsevol llengua normal.
Les provocacions recents de la ultradreta al País Valencià i a les Illes, per exemple, han posat en evidència una cosa que intuíem però que potser no valoràvem prou: que aquests bastions existeixen i són més forts que no ens pensàvem. Quan més del 90% dels pares de Menorca reclamen que l’ensenyament dels seus fills es faça en català, no ho fan per militància abstracta. Ho fan perquè el català és la seua llengua i la volen per als seus fills.
La consulta sobre la nefasta llei Rovira ha mostrat també la potència de les Comarques Centrals valencianes –i del Maestrat i la demarcació de Castelló en general–, on les dades, igualment, són eloqüents: al Comtat, un 87,63% dels pares dóna suport al català com a llengua de l’escolarització; a la Ribera Baixa, un 85,81%; a la Ribera Alta, un 80,49%; a la Safor, un 79,37%; a la Costera, un 77,10%; a la Vall d’Albaida, un 76,89%. Són xifres que no tan sols mostren una preferència puntual. Mostren que aquestes comarques són un pilar del català al País Valencià. Zones on la llengua té arrels profundes i comunitats de parlants denses que viuen amb normalitat. I què n’hem de dir, de l’Alt Maestrat, amb un 94,71%, o dels Ports, amb un 93,20%? Aquests són, efectivament, els bastions de què parla O Giollagain. Bastions que clarament existeixen també al Principat, a la Catalunya Central, a les comarques nord-orientals, a les Terres de l’Ebre… I a la Franja de Ponent, que cal recordar que és l’àrea on el percentatge de parlants del català és més alt.
Però què fem tots plegats amb aquests bastions? O Giollagain és demolidor: “Els governs i les institucions públiques prefereixen controlar les entitats que subvencionen amb diners que no pas respondre a les dificultats polítiques i socials que hi ha a les comunitats.” I afegeix: “Es deixa de banda el fet que desapareixen les comunitats de parlants, i es posa l’èmfasi en la promoció simbòlica de la llengua.”
Això ens és familiar? Quants milions gastem en promoció del català i quants en polítiques reals per a mantenir i millorar les condicions de vida de la població als territoris on el català és fort? Quantes mesures prenem per a enfortir els bastions on tenim la gent que ja parla català i quantes per a crear nous parlants que, de moment, no tenen la densitat comunitària necessària per a fer viure la llengua?
L’expert irlandès és clar: “Tots els tipus de parlants són importants, però hem de mirar la realitat cara a cara: hi ha diferents grups de parlants que necessiten diferents suports.” I avui “l’error més gran de les polítiques lingüístiques és que s’afavoreix només una banda”, una part.
La banda que s’afavoreix és la de la promoció simbòlica. Campanyes, apps, festivals, cursos. Tot molt bonic, tot molt visible, tot molt controlable per a les institucions. Però, mentrestant, els bastions s’afebleixen. I quan els bastions es trenquen, la llengua té el perill de passar a ser “com un hobby“, en paraules d’O Giollagain. “Que l’èuscar [l’entrevista es va fer al País Basc] sigui com un hobby potser farà feliç molta gent, però cal preguntar als euskalduns si volen una llengua viva o si volen una llengua convertida en un hobby.”
Nosaltres tenim bastions i molt ferms. Molt més ferms que els bascs i incomparablement més que els irlandesos o els escocesos. Tenim comarques senceres i àrees ben grans on el català és la llengua natural. La consulta valenciana ho ha demostrat amb una cruesa particular: hi ha una geografia de la llengua que no podem passar per alt. Perquè tenim àrees geogràfiques on la densitat de parlants és suficient perquè la llengua siga viva, no simbòlica.
Però també hi ha el perill de caure en el mateix error que Irlanda. De prioritzar les polítiques fàcils –les simbòliques– per sobre de les polítiques difícils –les que mantenen i enforteixen les comunitats reals de parlants. O Giollagain, en aquest sentit, avisa: “No mirar cara a cara la realitat és ser negacionista.” I “aquest optimisme necessita unes bases.” L’optimisme sense bases reals és “tòxic” i “nega la realitat”.
Això no vol dir, evidentment –per si algú hi pensava en aquests termes– que s’hagen de donar per perdudes les tres grans àrees metropolitanes del país –Barcelona, València, Alacant-Elx– ni Catalunya Nord. Ni que es propose de crear reserves del català, com hi ha les reserves índies als Estats Units. Al contrari! Cal combatre en tots els marcs i, precisament, la força dels bastions ha d’impulsar el conjunt del país. Com passa amb Andorra, les lleis de normalització de la qual han esdevingut la referència òptima per al conjunt dels Països Catalans.
A les grans ciutats, on la diversitat és màxima i la competència lingüística més intensa, cal potenciar el català com a llengua global, de prestigi, d’oportunitats. Cal que siga la llengua del coneixement, de la innovació, de l’èxit professional. Cal que els nous arribats vegen el català com una eina d’ascens social.
Però, a la vegada, als bastions cal aplicar polítiques específiques i distintes per a mantenir la seua cohesió comunitària. Perquè quan els bastions es trenquen, perquè la gent se’n va, perquè deixen de ser atractius o perquè no s’hi pot viure, tota la llengua s’afebleix. Fins i tot a les grans ciutats. I això vol dir millorar moltíssim les comunicacions, per facilitar el treball local, per millorar les condicions de vida en tots els sentits.
A diferència dels irlandesos, nosaltres tenim bases per a ser optimistes. Tenim bastions amb cohesions del 80%, 85%, 90% i més de gent. Però els hem de veure, primer, i tenir-ne cura, molta cura, després. No pas amb simbolismes. Amb polítiques reals. I, a la vegada, hem de conquerir les grans ciutats amb el prestigi i l’excel·lència. Són dues estratègies per a un mateix objectiu –en el qual crec que tots estem d’acord: que el català continue essent una llengua viva, la llengua viva del nostre país.
PS1. Un any després del retorn fugaç del president Carles Puigdemont en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa, els tres agents dels Mossos d’Esquadra detinguts i acusats d’haver-lo ajudat continuen investigats per un suposat delicte d’encobriment, però han recuperat sou i feina. Ho expliquen amb tots els detalls Josep Nualart Casulleras i Pol Baraza Curtichs en aquest article.
PS2. Per cert, aquesta setmana que fa un any d’aquells fets, no me’n puc estar de recomanar-vos el seu llibre Tres dies d’agost, un relat excepcional que explica tot el que hi va passar com ningú més no ho ha aconseguit fer. El podeu trobar a les llibreries i a la Botiga de VilaWeb. I també podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció de llibres que hem encetat a VilaWeb i que passat l’estiu publicarà dos nous volums.
PS3. Demà farà vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica de la història, sobre Hiroshima. I vuitanta anys després, a l’illa de Ninoshima encara busquen les restes dels supervivents que hi van ser transportats apressadament. La història, terrible i amb ressonàncies als nostres morts en les cunetes, ens l’explica des d’allà mateix Mari Yamaguchi: “Vuit dècades després de la bomba atòmica d’Hiroshima, la recerca de víctimes continua”.
PS4. David Ginard és una de les veus més autoritzades per a parlar de memòria democràtica al país. Doctor en història, és autor de nombroses investigacions sobre el tema. En la darrera, estudia els moviments clandestins en contra del franquisme que hi va haver a les Illes durant la postguerra. N’ha parlat amb Martí Gelabert: “Durant la postguerra hi va haver una repressió molt intensa a les Illes, la gent va ser torturada de manera brutal”
PS5. Un comentari d’un subscriptor d’Elx cridava l’atenció ahir sobre el cas del Temple de Debod, un temple de l’antic Egipte instal·lat a Madrid a la força, malgrat el consens generalitzat dels tècnics que allò era una barbaritat i que havia d’anar a Elx. El cas és que, en les poques dècades que fa que el temple és a la capital espanyola, s’ha deteriorat més que no pas en els dos mil anys anteriors i ara passa per moments difícils. És una història a tenir molt en compte com a rerefons del que passa amb les pintures murals de Sixena: “Debod: el temple egipci que s’ha deteriorat greument a Madrid perquè Espanya no volia posar-lo a Elx”
