Elena Solanas: “Florencio Pla deixa de ser la Pastora, el monstre, el maqui sanguinari”

Sembra Llibres acaba de publicar Florencio Pla “La Pastora”. La dignitat robada. L’ha escrit Elena Solanas que és besneboda de Florencio. És un llibre curt, amb prou feines fa vuitanta-cinc pàgines. En realitat, és la història d’un viatge inacabat de cerca i de descoberta. Té una introducció històrica per a situar Florencio dins el context del maqui i per a desmitificar-lo. Ni va ser l’hermafrodita sanguinària com el titllava la premsa de l’època atiada pel règim, ni tampoc l’heroi de la resistència antifranquista, com l’han idealitzat molts joves antifeixistes d’ara.

Aquest llibre, que es presenta demà a la Sala de Cultura de la Generalitat a Tarragona, i la setmana vinent a Barcelona, tot just acaba de sortir de la impremta, però l’autora està convençuda que ja comença a tenir efectes visibles. Entre més, el fet que ja no es parle de la intersexualitat de Florencio, que molt poca gent parle de Teresa, o que, i això és el que més emociona Elena Solanas, com més va hi ha més gent que se li acoste per explicar-li coses. I amb cada conversa, Solanas col·loca una peça més al trencaclosques de la història de Florencio Pla.

Parlem amb Elena Solanas al bar Murta de Benimaclet. És divendres al migdia i encara està emocionada per l’èxit i el caliu de la presentació a València del dia abans. També ha passat per À Punt i està contenta, perquè aquesta és la missió, l’objectiu de vida que ara té: difondre tot allò que sap i treballar per saber tot allò que encara ignora del seu oncle. Per a retornar-li la dignitat i estimar-lo, diu.

—Qui és Florenci Pla Messeguer?
—Li dic Florencio en castellà perquè és com es va voler inscriure. Florencio és el petit de set germans que va nàixer l’any 1917 a la Pallissa, una masia de Vallibona. És el germà de la meva iaia Vicenta. En tinc molt poca informació, i aquest és el motiu de la meva recerca. Eren set germans. Florencio va ser el petit, però molt separat dels grans. Quan ell va nàixer, ja hi havia un germà que s’havia mort. Amb la meva àvia, es portaven deu anys. Eren masovers. La masia era dues hores lluny caminant del poble de Vallibona. Dos anys després del naixement del meu oncle, son pare es va morir perquè li va caure una paret damunt. Va quedar la mare sola amb els quatre fills o cinc que encara tenia. Va ser una infantesa i una joventut de subsistència, com a qualsevol altre mas.

—…
—Florencio és un supervivent. Una persona que va haver de lluitar per sobreviure i que al final de la vida va assolir la pau i la tranquil·litat que no havia tingut. El seu periple havia estat de moviment, d’angoixa, de por. És un supervivent.

—Qui és Elena Solanas?
—[Pensa i riu.] Elena Solanas és… Quina pregunta… Si ara m’he de definir, puc dir que sóc una lluitadora, i si vull dir qui sóc, sóc una guerrillera.

—A Florencio el van inscriure com a Teresa per la malformació genital que tenia quan va nàixer. Aquest fet va marcar tota la seva vida.
—És la malformació genital que ara es coneix com a intersexualitat. No estava ben definit i els pares van dubtar de què fer. Venien de la guerra de Cuba, de la guerra del Marroc, s’havien endut molt de jovent que s’havia mort. En aquella època, era obligatori fer el servei militar, que durava anys. Van pensar que per evitar-li tot això l’inscriurien com a dona i li van posar Teresa. Ho van fer per a bé, amb tota la bona fe, per evitar-li humiliacions, però va ser un motiu per al maltractament i tot el que va patir després.

—El llibre és ple de silencis. Quan aconseguiu de trencar-los, us trobeu amb una història familiar feta de repressió.
—Començar a buscar m’ha creat com a l’Elena que sóc. Sóc aquesta gràcies a la història rebuda. Sóc jo, m’he conegut, però, a més, tot això m’ha donat molt perquè és la història no solament de la meva família. Són milers de famílies. Jo m’he ramificat i el nexe és la història de la meva família, però té tentacles, s’obre per donar vida a unes altres històries. S’obre a aprendre, a voler, a saber, a parlar, a lluitar i a trencar tants silencis perquè no es repeteixin moltes coses.

—El primer capítol del llibre és un text de l’historiador Raül González que situa Florencio Pla dins el context del maqui, però trenca molts mites. Ni la Pastora és un monstre hermafrodita i sanguinari, ni és el darrer maqui com romànticament s’ha dit. Això darrer us ha afectat?
—No! No sabia què em trobaria. Tenia l’altra versió. I realment, era la versió que m’esperava i vaig dir: “Vull saber i vull descobrir, i acceptaré tot el que em diguin.” I la gent em deia, però hi ha això, i això… I jo els responia que el meu interès era saber com era i qui era. M’ha impactat molt i m’ha enamorat que em diguin que era una bona persona, que s’estimava la gent. Encara ara, no he trobat ningú que em digui res dolent d’ell. Aquesta bondat, aquesta manera de ser, lluitador, però prudent… M’agrada com era.

—Un dels episodis més durs de la vida de Florencio són els dos anys que va passar amagat en una cova.
—Va estar tot sol, sense parlar amb ningú. Per sobreviure, agafava quatre ametlles, quatre patates d’un hort… Provava d’anar agafant quatre coses d’un mas, d’una casa, una mica d’oli, que no es notés gaire i que no afectés… Dos anys amagat! Sense res. I que després decidís ell tot sol d’anar-se’n a Andorra. Com sabia el camí?

—Era la seua intenció, d’anar a Andorra, o hi arriba perquè el camí li duu?
—Pel que he sabut, per les poques entrevistes que hi ha d’ell, la primera vegada que hi va amb el seu company Francisco Serrano, volien anar a França perquè ell hi tenia un germà i hi havia el pare de Francisco, però es van quedar a Andorra. La segona vegada, com que hi havia estat treballant i hi havia conegut gent, sí que ja va eixir amb l’objectiu d’anar-hi.

—Expliqueu que quan Florencio va ser a la presó escrivia cartes a la seua germana Vicenta, la vostra àvia. No en conserveu cap?
—Les trencaven. La meva àvia era analfabeta, no sabia ni llegir ni escriure. Florencio enviava les cartes a una veïna seva. La iaia hi anava d’amagat. Si mon iaio arriba a saber-ho… La mare em diu: “Si mon pare arriba a saber això de les cartes, fa la del sant crist.” Per què? Perquè havia estat dos anys, tres mesos i quinze dies a la presó. Va ser apallissat com Déu no va voler, al principi, perquè era cunyat de Florencio. Els van dir que era perquè tenia armes, però aquelles armes eren de caça i estaven registrades. Quan va sortir de la presó, li les van tornar. Amb la por i tot, aquelles cartes, tal com les rebia, la meva àvia les trencava.

—Us va contar res d’aquelles cartes, l’àvia?
—No en va parlar mai. Jo no li havia sentit mai dir res. La veïna que li escrivia les cartes ens ho va explicar arran que la gent deia que no volíem saber res d’ell i tot plegat. Em va dir que escrivia les cartes de la meva àvia al meu oncle quan era a la presó. Però no en queda cap. Les trencaven, les cremaven per por. No en va quedar res.

—Quan va eixir de la presó, Florencio va viure a Olocau, a la casa d’un funcionari de presons de qui s’havia fet amic. Heu parlat amb la família del senyor Marino Vinuesa?
—No.

—A la casa d’Olocau sí que tenen records de Florencio, de fet, en un reportatge de Canal 9, de l’any 2011, els mostren.
—Sí que hi ha coses en aquella casa. Hi ha dues banquetes de fusta fetes per ell. I hi ha el llibre, el gran llibre que va escriure el senyor Vinuesa. Quan ell veia totes les coses que es deien del meu oncle, que si era un monstre, que si era un sanguinari, es va posar a escriure les coses que Florencio li dictava. D’aquest llibre va beure aquell senyor de Granada que va escriure un llibre tan terrible. [Elena Solanas no vol anomenar Manuel Villar Raso.] Però no he tingut accés a la família Vinuesa.

—Per què?
—Sé per una altra gent que diuen que ells volen respectar mon oncle i el silenci. Sí que van sortir en aquell reportatge. Vull pensar que no es pensen que busco alguna cosa, que vull protagonisme o que els vull atacar per alguna cosa, o que vull… No ho sé. Suposo que, si van veient que no és la meva intenció, que només busco agraïment, podrà haver-hi un acostament. I sempre ho diré, els estic molt agraïda perquè el meu oncle va morir en pau i va passar desapercebut, com volia, i va tenir un foc calent a casa.

—Entre la sortida de la presó i el 2004, van passar molts anys, heu pogut saber què li agradava fer, si llegia, si caminava?
—Tot allò que sé és pel documental. Allà, el fill del senyor Vinuesa en parla molt i ho explica molt bé. Sembla que era molt prudent i que, a tot estirar, sortia pels voltants a passejar amb els gossos. Li agradaven molt els animals. No sortia d’aquells mil metres que tenia la casa. No hi veia per llegir, perquè si alguna cosa hem heretat la família és el glaucoma ocular, que té la meva mare, també. Ell va acabar bastant cec. Tenia l’hort, estava amb els gossos i uns ocells. Era com el masover que tenien abans les cases, que ajudava una mica al jardí.

—Quan Florencio va ser en llibertat, en cap moment no va voler posar-se en contacte amb vosaltres, a pesar que d’allà estant sí que escrivia cartes?
—Tampoc no en van ser moltes, de cartes. El mite que es diu ara és que se’n va anar amb el Vinuesa perquè no tenia res més. I perquè era rebutjat i no era volgut per la família. I no és així. Investigant, quan la mare i la tia el van buscar perquè sabien que havia sortit de la presó, sabíem que hi havia una senyora que tenia connexió amb la família Vinuesa. Li van dir que les nebodes el buscaven, però ell va dir que estava bé i que no el busquessin. Ell sabia que la seva germana havia estat a la presó, que la seva neboda a deu anys havia patit el que havia patit. També sabia que famílies que havien estat en contacte amb ell, quan era Teresa, també havien estat a la presó i represaliades… És a dir, que era conscient que tot el seu entorn, de l’època maqui, havia patit repressió, i no volia fer patir més la gent.

—…
—En un moment donat, la mare i la tia no el van poder buscar més perquè l’àvia es va posar malalta d’Alzheimer. Durant vuit o nou anys, la mare es dedicava exclusivament a cuidar-la. Quan es va morir, l’any 1992, vam tornar a intentar-ho, i va ser quan ens van dir que s’havia mort. Vam preguntar on era enterrat i la resposta va ser que ho deixéssim córrer. És clar, no era mort, Florencio.

—Es va morir l’any 2004.
—L’1 de gener. Em vaig posar seriosament a cercar-lo uns mesos més tard, i va ser quan vaig descobrir que no s’havia mort el 1992.

—On és enterrat?
—A València.

—Heu anat al cementiri?
—No, no puc. Necessito forces.

—És en una fossa comuna?
—Sí. No consta el seu nom enlloc. És la piràmide de la fossa comuna de les urnes. No hi ha el nom. Jo no en sabia res. Aconseguir el certificat de defunció em va costar molt. Primer vaig haver de demostrar notarialment que sóc besneboda seva. Finalment, em van explicar que no hi havia la plaqueta amb el seu nom perquè no s’havia mantingut. Costava onze euros l’any. Vaig voler que la posessin, però em van dir que ja havia passat massa temps. Volia que hi hagués el nom de Florencio Pla Messeguer. Tampoc no el podem traure d’allí perquè és una fossa comuna d’urnes. El volia dur a Vallibona, o a Tarragona, al nínxol amb la seva germana… Però tampoc no pot ser. Si no hi ha el nom, és com si no existís.

—Si ara el tinguésseu davant, que li diríeu?
—Que l’estimo i que estic molt orgullosa d’ell, i que sóc una guerrillera com ell. I li donaria les gràcies perquè fes les paus amb la meva àvia.

—La recerca de les passes de Florencio Pla us va dur a Vallibona, el seu poble, i on la vostra mare us demanava que no anàsseu.
—En canvi, ara ella hi va enamoradíssima. N’està molt orgullosa. Per a mi va ser reparador. És com si tingués un gran forat que em sagnava i després d’haver anat allà, se’m va curar. Descobrir-hi tantes veritats… Quan hi arribo, em sento a casa. Allà ara fem les jornades de l’associació Florencio Pla Messeguer i la meva mare hi ve encantada, o quan posem una placa, o el que sigui que fem. És una alegria, ara.

—Ha llegit el llibre, la vostra mare?
—No. Li he explicat, perquè no hi veu. Com que el llibre és la recerca durant quinze anys, ella ja sap tot el que hem anat fent. Més que llegir-li el llibre, li he anat demanant coses i tot el que dic d’ella és perquè m’ho ha tornat a confirmar i m’ho ha explicat.

—La fotografia de Florencio, de la portada del llibre, de quan és?
—De quan era a la presó. Hi ha una fotografia d’ell amb una bata blanca de quan era al taller de la presó, treballant.

—A banda d’aquesta fotografia, quins documents més conserveu?
—He aconseguit la declaració jurada que li van fer quan el van agafar. Articles. L’original del judici sumaríssim dels meus avis. Són els que he obtingut, a part del llibre de família i tot això. Tinc la declaració jurada. No tinc res més. Fins i tot, una veïna del poble em va voler parlar, sense enregistrar ni res, jo tota sola, i em va ensenyar una fotografia d’ella amb mon oncle. Li vaig demanar si en podia per una còpia i em va dir que no, que quan me n’anés, la trencaria. Em costa molt veure el documental Dossiers, em trenca. Quan veig aquells nens, penso que podrien ser els meus fills. O ara, que he tornat a veure el reportatge més recent, d’À Punt, on hi ha un fragment que Florencio explica que al seu amo li van arrencar les ungles, que per morir així, preferia fotre’s un tret, que per això es fa guerriller. És que quan el sento parlar, em desmunto. No tinc res.

—Heu aconseguit d’anul·lar parcialment els antecedents i un dels judicis, però no del tot.
—A Catalunya, sí. Ací encara no s’ha fet. Em van dir que hi havia la intenció de fer-ho, però encara no. Tinc el certificat que li han anul·lat els antecedents a Catalunya. Quan va sortir la llei, vaig mirar la llista i vaig escriure a la Generalitat. Tinc una carta del president Puigdemont donant les gràcies. Una per a mon oncle i una per a la iaia. I també tinc una carta de qui en aquell moment era el conseller de Justícia, el Carles Mundó, certificant que tot quedava anul·lat i que no constava cap expedient.

—Ací què hi ha?
—A Tarragona li van fer un primer judici, en què li imputaven dues penes de vint-i-cinc anys per robatoris que es van fer per la Sénia i per pobles del Tarragonès. I el segon judici li van fer a València. Primer, el van condemnar a mort, però després li van commutar la pena per trenta anys de presó. Per bona conducta i entre una cosa i l’altra, l’any 1977 el van amnistiar.

—Es prepara un film sobre la vida de Florencio Pla.
—Encara treballen el guió i han tingut el detall de fer-me’n partícip. El guionista ha escoltat la meva història. Hem conegut la Cinta Solà. M’han implicat en el projecte. Respecto la seva feina perquè sé que ho faran amb respecte i rigor.

—A partir d’ara, com continuareu la recerca?
—No programo mai res. El meu pla és anar als llocs i allà la gent em diu, jo sé, jo conec… A la presentació de València va venir un senyor que em va dir: “Sóc historiador, m’agradaria parlar amb tu.” No sé què sortirà quan parli amb ell. La meva idea ara és continuar donant veu com he fet fins ara. Vaig a les xerrades que em demanen. M’ha ajudat moltíssim el documental No s’apaguen les estreles, de Xavi Sarrià i David Segarra. Ells em diuen on el projecten i em conviden i hi vaig, i explico qui és Florencio, i a partir d’aquí sempre ve algú que em diu que té un oncle que no sé què. S’acabaran els silencis. No fa gaire, em va contactar una persona i em va dir que mai no parlava, però que li donava confiança, i em va explicar coses; “però no diguis que hem parlat”, em va dir.

—Per una qüestió biològica, cal aprofitar els testimonis que encara resten.
—Per això no em faig una pauta, perquè quan em surt una llavor, agafem el cotxe i anem cap allà. Per exemple, amb això de la Cinta Solà, vam fer 1.700 quilòmetres amb el cotxe en un cap de setmana. I ella em deia: “No et puc explicar gran cosa”, i jo deia, és igual… Ara també m’han parlat d’un senyor que possiblement coneixia. Li vaig trucar i aniré a veure’l. Per mi és una urgència, aquesta informació. És bàsica.

—Voleu afegir res?
—Aquest llibre, que només Sembra, per la sensibilitat que tenen, podia publicar, ja comença a donar fruits. Fins ahir [per dijous] no el vaig tenir a les mans, però d’ençà que el vam anunciar, ja hi ha hagut un canvi molt important en com la gent tracta Florencio, com en parla. Ja és Florencio, no és ni Teresa ni Teresot. No es parla de la intersexualitat. Ja no hi ha mite. Tothom parla de les mentides i de la família. Hi ha hagut un tomb. S’ha fet un crec. I ara tenim molt de recorregut per endavant.