20.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 20.04.2024 - 21:43
Primera parada d’un trajecte que, en poc temps, pot dur-nos a un paisatge polític molt diferent de l’actual. Avui, 21 d’abril, eleccions al País Basc. El 12 de maig, eleccions a Catalunya. El 9 de juny, eleccions europees. Tres eleccions –cadascuna amb els seus matisos– en què els partits que governen podrien rebre una forta patacada. En el cas basc, els sondatges apunten un frec a frec entre el PNB, que ara com ara governa amb els socialistes, i Bildu. Fins ara l’esquerra abertzale no havia tingut mai tantes possibilitats d’arrabassar la presidència del govern basc als jeltzales, que l’ha ostentada d’ençà del 1980 gairebé ininterrompudament. El socialista Patxi López, únic parèntesi, va governar del 2009 al 2012 gràcies a un acord amb el PP, i van poder sumar perquè la prohibició de la candidatura Democràcia Tres Milions per part de la justícia espanyola va fer que cent mil electors votessin nul. La consolidació electoral del PNB és molt forta; han calgut situacions excepcionals per a desbancar-lo.
Tot i això, el moment polític al País Basc predisposa per a un canvi de cicle. El PNB no hi presenta el president Iñigo Urkullu per primera vegada d’ençà del 2012. Va ser una decisió de la direcció del partit, que volgué imposar una renovació per trasbalsar la tendència als sondatges. Uns quants dies abans, el coordinador general de Bildu, Arnaldo Otegi, havia anunciat que tampoc no hi voldria concórrer. L’anunci va arribar just quan semblava que era finalment l’hora d’Otegi: el 2016, la Junta Electoral espanyola va impedir que fos candidat perquè considerava que encara estava inhabilitat per la condemna del cas Bateragune. A final del 2018, el Tribunal Europeu de Drets Humans va anul·lar la sentència del cas dictada per l’Audiència espanyola. Ara havia perdut la inhabilitació, però no ha volgut fer el pas, condicionat per la seva situació familiar i per la necessitat de l’espai polític de fer un pas endavant. “El meu lloc no és el parlament”, va dir. La resta de partits també han canviat tots de candidat.
Per afrontar l’etapa nova sense herències enverinades, els uns i els altres han elegit candidats amb la motxilla buida. Per a substituir Urkullu, la direcció del PNB va triar a dit Imanol Pradales, un diputat foral de Biscaia, encarregat d’infrastructures i desenvolupament, fins aleshores desconegut per al gran públic, i que just avui, dia de les eleccions, fa quaranta-nou anys. Pradales, pare d’una filla, doctor en ciències polítiques i sociologia per la Universitat de Deusto, fa pel cap baix disset anys que es dedica a la política pública, en càrrecs intermedis, després d’haver treballat a la universitat. És un perfil tecnòcrata, de gestió, poca paraula i poc carisma. No crida gaire als actes del partit, no desafina a les entrevistes, i als debats hi ha presentat un devessall de xifres i estatístiques i ha entrat poc al cos a cos. De broma, hi ha qui n’ha volgut fer befa com un petit Urkullu, i la comparació és graciosament precisa, perquè l’actual president, llicenciat en magisteri, va ser professor de Pradales a la ikastola en què va estudiar de petit.
Tampoc no era famós ni de bon tros Pello Otxandiano, candidat de Bildu, de quaranta-un anys, que també fou ungit a dit per Otegi. Doctor en enginyeria de les telecomunicacions, Otxandiano és un polític de la mateixa pell que Pradales: poc abrandat, de tarannà planer, i amb la mirada posada als fulls d’Excel. Fins al seu nomenament, havia estat un treballador silenciós i de lletra petita, però amb molta influència dins el partit. Com a director de programes de la coalició, Otxandiano ha estat un dels timoners del nou rumb de Bildu: d’un progressisme moderat, completament arrenglerat amb el PSOE a Madrid, i amb un discurs farcit de propostes programàtiques que ressituessin la batalla contra el PNB en l’eix de la governació, que els fessin semblar un partit preparat per a fer el salt a l’administració, i no pas una força visceral ni condemnada a ser minoritària. Otxandiano, pare de dues filles, havia estat regidor al seu poble, Otxandio –el cognom n’és el gentilici–, i va fer el doctorat a Göteborg, Suècia.
La campanya ha correspost als candidats de gestió i ha estat poc emocional. L’únic incident sorprenent fou l’atac amb esprai pebre a Pradales, que hagué de ser atès a l’hospital, però unes hores més tard ja era al debat televisiu. Els últims dies han estat condicionats –els sondatges no han mostrat fins a quin punt– per unes declaracions d’Otxandiano en què va evitar de titllar ETA de grup terrorista –va dir-ne banda armada i va insistir que hi havia moltes maneres de qualificar-la. Sobretot la premsa espanyola n’ha fet molts escarafalls, però en l’únic debat amb tots els candidats, gairebé no se’n va parlar. És un altre dels trets de la nova època que a poc a poc s’ha anat obrint camí al País Basc: ETA, ja dissolta, és molt lluny. La conversa s’ha centrat en les llistes d’espera del sistema sanitari, la crisi de l’habitatge, la política econòmica industrial, la transició energètica, la reforma de la fiscalitat i, fins i tot, els canvis que haurà d’afrontar l’Ertzaintza, la policia basca, que ha estat protagonista perquè Bildu proposa de “desmilitaritzar-la” i el PNB considera que necessita més recursos.
La clau de tot plegat la tindran els socialistes, que ara governen en coalició amb el PNB –una aliança molt habitual– i que no s’amaguen del seu paper de crossa. “Vota qui decideix”, fa el seu lema de campanya. Bildu ha mirat de teixir-hi pacientment complicitats aquests darrers anys, i per això ha molestat molt poc Pedro Sánchez a la Moncloa –tan sols ha votat contra la reforma de la reforma laboral de Yolanda Díaz. Però el candidat del PSE, Eneko Andueza –amant, per cert, de la tauromàquia–, ha dit que no pactarien amb Otxandiano. Bildu ha dibuixat horitzons diferents: unes vegades han remarcat que ben segur que hi hauria una majoria molt àmplia juntament amb el PNB i no han tancat la porta a governar-hi; unes altres han insinuat que voldrien un govern amb els socialistes i, si entren, amb Sumar o Podem, que ranquegen en totes les previsions. A banda de la disputa entre Bildu i el PNB, que atrauran la primera mirada de les anàlisis, la lectura del resultat del PSE i el PP basc es llegiran també amb atenció.
I, una volta s’hagi acabat l’escrutini, la mirada se n’anirà de pressa cap a Catalunya, on d’ací a cinc dies ja comença la campanya electoral. Tot i trobar-se en moments diferents, el PNB i Junts han recuperat la vella relació amistosa de tots dos espais, espatllada el 2017, i han signat fa poc un acord de coordinació a Madrid. Bildu, al seu torn, concorrerà a les eleccions europees amb Esquerra Republicana, amb qui fa temps que va de bracet. El president Pere Aragonès va ser a l’últim acte de campanya d’Otxandiano. Malgrat que la situació sembla que serà ajustada al País Basc, les sorpreses poden alterar la campanya catalana. Xiula el tren a Vitòria amb rumb a Barcelona.
