Manifestació de Societat Civil Catalana amb presència de socialistes catalans

“Els demòcrates han d’aïllar el verí que propaguen discursos com el de Vox”, plorava l’editorial d’El País l’altre dia, i els independentistes vam aixecar una cella: ara sí que ens han mort. A servidora em van passar tots els articles per davant en diapositives. Quan les televisions començaven a promoure el discurs de la ultradreta, servidora escrivia que Vox no em feia por. Quan l’espanyolisme d’esquerra deixava que el feixisme li fes la feina bruta a Catalunya, servidora continuava escrivint que Vox no em feia por. Quan l’esquerra espanyolista va començar a utilitzar-los per poder dir als indepes que ve el llop i obtenir-ne el suport –un xantatge perfecte, fet a mida, que no s’esgota mai, com en aquell anunci de piles–, encara escrivia servidora que no m’espantava Vox.

Era una obstinació personal, i la mantinc. Una manera retòrica de no perdre de vista l’altra por, per a mi més amenaçadora encara: la de trobar-me feixistes asseguts en còmodes butaques de convidats als canals que m’arriben a casa; la de la connivència de forces democràtiques amb mètodes antidemocràtics quan es tracta de defensar l’objectiu compartit, l’Espanya indivisible per la gràcia de Déu –i una mica per la força, també–; la del fet que una argúcia tan pedestre com el xantatge amb el mal menor –fins i tot un sofà seria un mal menor– aconsegueixi engalipar prou membres clau de la dissidència indepe per a paralitzar tot el moviment. Potser és perquè no he viscut en dictadura, però trobo que tota democràcia que presumeixi de ser-ho hauria de tenir demòcrates més exigents.

Amb això vull dir que la ultradreta, per si mateixa, ja no em pot espantar més que no tenir on agafar-me quan em posa la bota al coll. És aquesta sensació que respires el seu verí com l’aire, un vapor pudent que emana d’on no tocaria: dels silencis “fraternals” davant la repressió espanyolista; de les insinuacions de la progressia que l’independentisme és el responsable de despertar-los el feixisme; dels en-español-que-estamos-en-España etzibats el 2021 pels meus semblants, i ja no per les autoritats coercitives de temps passats. És una opressió que no és física, sinó que és etèria com una boira i, per tant, més difícil de considerar en tota la seua dimensió. Que el fonamentalisme espanyolista –ja sigui amb toga o amb uniforme o amb americana– em vulneri els drets fonamentals per motius ideològics és natural; però que l’única alternativa viable a aquesta realitat vingui dels mateixos que ho justifiquen, o que miren cap a una altra banda, això és una presó fora de la presó.

Apa, què diu, aquesta, “presó”!, salta un corifeu amb dit acusador: que els indepes no estigueu tots tancats és la prova que no existeix tal vulneració. Ves si no és terrorífic –ara parlo jo– estar atrapat en un estat on raonaments com aquest et poden vindre tant de la ultradreta com de l’esquerra, indistintament. Raonaments d’ètica dubtosa que s’han arguït contra tota mena de moviments d’emancipació, individuals i col·lectius, per a deslegitimar-los les legítimes lluites, perquè, certament, sempre hi haurà algú, en algun temps, en algun lloc, que estarà pitjor.

Servidora he perdut el compte de les vegades que ho he sentit de gent estudiada i d’esquerres (!): que els catalans no podem queixar-nos perquè a la Xina no sé què, o perquè la guerra civil no sé quants. Per a no tremolar, sats? No sé si passa enlloc més, parlo del món civilitzat, que una esquerra aprofiti l’excusa d’un mal pitjor per a reajustar a la baixa els seus estàndards democràtics. A l’estat on visc atrapada, no ha calgut cap mal pitjor per aplicar un 155, per empresonar tot un govern o per perseguir judicialment 3.000 dissidents per exercir drets fonamentals. Què em veniu a explicar ara, senyora, de Vox?

Diu que l’auge de la ultradreta és una xacra que afecta tot occident, però és clar, no podem comparar les democràcies avançades, que el feixisme les ha de conquerir des de fora, amb una Espanya on no ha ni de trucar a la porta, perquè li emana de l’estat mateix. El temps que el franquisme feia vergonya d’ensenyar va durar, què?, trenta anys? Algunes esquerres han volgut creure que aquell període va ser natural i no excepcional, però la tradició diu tot el contrari; igual com ens venen que el PSOE encara és d’esquerres o que podria tornar a ser el partit que defensava puny en l’aire el dret d’autodeterminació. Sobre aquesta fantasia continua girant la idea de l’Espanya reformable, sobre actes de fe que no tenen l’aval de la història ni del temps.

Per això parlàvem de xantatge infinit, perquè no s’acaba mai, perquè sempre hi haurà un mal menor per oferir-nos davant d’un mal pitjor. Incapaços de capgirar el xantatge al nostre favor, la plorera de l’esquerra fraternal continua estovant-nos i enfangant-nos una vegada i una altra en els seus actes de fe, com si el mal vingués de fora, i no de dins, com si no fos estructural. Ara bé: no podem pas recriminar-los res, mentre una part substancial de l’independentisme insisteixi a comprar la moto del mal menor a canvi de “pau”, una pau sostinguda amb l’opressió, però de la bona, perquè la beneeix l’Espanya més progressista que la història ha estat capaç d’engendrar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.