Milers de vots independentistes que no entraran a les urnes

  • El sufragi exterior, silenciat una vegada més

Martí Estruch Axmacher
01.02.2021 - 21:50
Actualització: 02.02.2021 - 18:03
VilaWeb
Catalans fent cua davant el consolat espanyol a Londres per fer els tràmits per poder votar a les eleccions del 2012

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un dels grans arguments a l’hora d’ajornar les eleccions del 14 de febrer era que es vulneraria el dret de sufragi actiu de les persones infectades de la covid o en quarantena, que segons les previsions d’una comissió d’experts seran entre 190.000 i 216.000 en aquesta data. Tots els partits van estar d’acord que això implicava deixar massa gent fora de la gran festa quadriennal de la democràcia i van proposar d’ajornar-les fins al 30 de maig. Tots, tret del PSC, que tenia l’operació relleu en marxa i les enquestes a favor. Els tribunals, un cop més, van exercir, ells sí, el dret de decidir i votarem el 14 de febrer, com volia el PSC.

Ara bé, hi ha un altre col·lectiu encara més nombrós que l’esmentat anteriorment que veu com se li impedeix votar de manera sistemàtica a cada convocatòria d’eleccions, hi hagi pandèmia o no n’hi hagi: els catalans expatriats. Aquest cop, dels 255.087 inscrits al CERA (Cens Electoral de Residents Absents), només 15.726 han aconseguit sol·licitar el vot, un 6,2%. Això representa un 60% menys que el 2017. Dels inscrits a un registre temporal anomenat ERTA, només 355 l’han pogut sol·licitar. Un desastre, vaja. I d’aquests, serà molt que acabi votant la meitat, que tot plegat es basa en l’eficàcia de dos serveis de correus postals, l’espanyol i el del país on viu l’aspirant a votant.

És una contradicció absoluta: la crisi econòmica ha fet que cada cop hi hagi més catalans a l’estranger (el 2006 eren 108.000 inscrits i ara més del doble), però en canvi cada cop en voten menys (20,8% el 2006 per 12% el 2017). De fet, el problema arrenca el 2011, quan el congrés espanyol va canviar la llei de règim electoral (LOREG) i va establir un nou sistema de vot, amb el noble objectiu de combatre el frau electoral que sovint es cometia gràcies a un cens ple d’errors i de morts no vivents però votants. El nou sistema, basat en una cosa anomenada vot pregat (sic), és un nyap amb uns terminis i uns procediments que fan que votar des d’Europa sigui un desafiament majúscul i, des de més lluny, directament una quimera.

Sovint s’ha dit que aquest vot exterior és majoritàriament sobiranista. Mirem què diuen les xifres. En les eleccions del 2012, CiU, ERC i la CUP van obtenir un 58,17% dels vots a l’estranger; els mateixos partits van obtenir el 47,89% dels sufragis a Catalunya. El 2015, Junts pel Sí i la CUP van obtenir a fora el 64,11% dels vots; a Catalunya van ser el 48,20%. I el 2017, el vot independentista exterior de JxCat, Esquerra i la CUP va ser del 53,9%, per un 47,50% a Catalunya. Per tant, és cert: a l’estranger, en comparació, el vot independentista augmenta entre un 6,5% i un 16%.

Amb aquestes xifres a la mà, és obvi que els incentius que tenen a Madrid per a abolir o reformular el sistema de vot pregat són nuls. Certament, els catalans no en són les úniques víctimes, el sistema també és dolent per als gallecs que volen votar a les eleccions gallegues i per als espanyols que volen votar a les eleccions espanyoles. Però quan hi ha en joc, directament o indirecta, la unitat d’Espanya, ja sabem que tot s’hi val i res no és prou. Els mateixos que el 2017 van posar en marxa una operació d’estat per portar Ciudadanos a la Generalitat i ara fan igual amb Illa i el PSC, se’n guardaran ben bé prou de facilitar que els independentistes puguin sumar un grapat de vots suplementari, que a vegades la cosa va ben justa.

Pel mateix motiu, algú podria arribar a malpensar de la voluntat dels consolats espanyols a l’hora de col·laborar en unes eleccions catalanes. Ells són els encarregats d’aplegar els vots de la diàspora i enviar-los mitjançant valisa diplomàtica. Quan era delegat de la Generalitat a Alemanya, un cop m’ho vaig fer explicar. El cònsol espanyol a Berlín, molt amable, fins i tot em va ensenyar la caixa forta on es guardaven els vots. I la clau, a la seva butxaca. El votant rep alguna mena de confirmació que el seu vot ha estat rebut, enviat i comptabilitzat? Doncs no. De fet, els consolats no fan públic ni el nombre de vots registrats.

Com passa sovint, però, no tota la culpa és de Madrid. Hi ha un munt de propostes per a millorar el sistema de vot exterior, i la introducció del vot telemàtic en seria la més fàcil i evident. Però mentre a l’exterior hi hagi més vots independentistes que unionistes, això no passarà. La solució definitiva seria una llei electoral pròpia, aquest Godot que fa anys que esperem, aquesta Ítaca inabastable, que converteix Catalunya en l’única comunitat autònoma que no en té. Malgrat ser un mandat explícit de l’estatut, continuem sense una llei que digui com hem de votar, per vergonya de tots els partits polítics, inclosos els independentistes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes