El temps suspès

Hi ha al calendari uns dies que no pertanyen del tot al temps ordinari. Són dies que semblen existir en una mena de parèntesi, un interludi entre allò que ha estat i allò que vindrà, i que per això mateix conviden a una forma particular de consciència. Nadal, amb tota la faramalla, compleix una funció que transcendeix amb escreix l’origen religiós; tant, que les societats secularitzades no han sabut substituir per res d’equivalent.

Parlem d’una cosa que podríem definir com l’arquitectura del temps. Les civilitzacions han entès sempre que el flux dels dies no podia ser uniforme, que calia establir-hi cesures, marques, moments de densitat especial. Els romans tenien les saturnals, els jueus aquell xabbat setmanal que anticipa l’eternitat, els pobles agraris les festes del solstici. No és una qüestió de superstició, tan sols, ni de simple entreteniment, sinó de crear les condicions perquè la vida col·lectiva puga respirar, perquè l’individu puga situar-se en una trama de sentit més ampli que la pura quotidianitat.

El nostre temps –tan orgullós de la seua racionalitat– ha tendit a veure en aquestes interrupcions rituals una reminiscència arcaica, si no un negoci comercial. I certament Nadal s’ha convertit en una ocasió de consum desmesurat que per a les ments més conscienciades pot resultar obscè. Però, sense desmerèixer gens ni mica la crítica, em sembla que no és mai raonable de confondre la patologia amb l’òrgan. Que el fetge puga emmalaltir –per posar un exemple– no vol dir que no el necessitem.

I què fem, doncs, aquests dies? En primer lloc, ens aturem, una aturada que és avui un acte gairebé subversiu. El capitalisme contemporani i hipertecnològic ha colonitzat no solament l’espai sinó també el temps: ja no hi ha hores mortes, ja no hi ha temps perdut, tot moment és susceptible de ser optimitzat, rendibilitzat, emplenat de productivitat o d’entreteniment –que és la productivitat dels qui no treballen. Els dies de Nadal constitueixen, doncs, un dels últims reductes on l’aturada conserva una certa legitimitat social de masses. Tancar la botiga per Nadal no requereix cap justificació.

En segon lloc, coincidim. Vull dir que ens trobem. Per poc que puguem, ningú no passa les festes de Nadal tot sol. La modernitat líquida –per usar l’expressió de Bauman– ha dissolt els vincles comunitaris fins a extrems que haurien semblat inimaginables a qualsevol generació anterior. Vivim en una societat d’individus que es creuen autosuficients i que descobreixen la seua radical dependència solament en els moments de crisi aguda. Però Nadal, amb la seua litúrgia domèstica –la taula parada, els àpats compartits, la visita als pares o germans, el retorn a la casa d’origen–, reactiva uns lligams que la resta de l’any funcionen, com si diguéssem, en modalitat d’espera. I això no és nostàlgia: és un exercici reconfortant de manteniment del teixit social.

En tercer lloc, inevitablement, recordem. Les festes són dipòsits enormes de memòria col·lectiva. Cada Nadal porta dins tots els Nadals anteriors: els de la infantesa, els de les generacions que ens han precedit, els d’una tradició que ens inscriu en una continuïtat, els de qui ens falten potser –el pare va faltar la vuitava d’aquest agost i jo sé que aquesta seua presència em marcarà ara profundament cada dia. Aquesta dimensió memorial és, a més, especialment important per a les cultures minoritzades, com la nostra. Quan cantem nadales en català, quan mengem els plats que menjaven els nostres avis, quan mantenim uns costums que ens singularitzen, quan fem el Sant Esteve carolingi, exercim –encara que alguns no ho vulguen entendre– una resistència cultural que no necessita fer-se explícita per a ser tremendament efectiva.

I, finalment, esperem. Nadal se situa al solstici d’hivern, en el moment en què la nit és més llarga i el dia comença a créixer. Per això no és estrany que totes les cultures hagen vist en aquest punt de l’any una promesa de renaixement. L’esperança que Nadal mobilitza no és una esperança necessàriament religiosa –i ho dic sense deixar-ne de reconèixer el caràcter essencial–, però és, siga com siga, una esperança real: la intuïció que el temps no és un cercle tancat, que hi ha obertures i que el futur no és del tot determinat pel passat.

Totes aquestes coses que dic poden semblar ingènues o fins i tot fora de lloc en un món com el nostre, torturat per les guerres, per la crisi climàtica, per les desigualtats creixents, per una política que sovint, com veiem aquests dies, sembla haver renunciat a la idea mateixa de bé comú, per la manca d’humanitat. I tanmateix –o potser precisament per això– estic convençut que la funció antropològica de les festes avui es torna encara més necessària. No pas com a evasió, sinó com a restauració de les forces que fan possible l’acció. Ningú no pot viure en un estat permanent de mobilització. Ho hem comprovat aquesta darrera dècada, però els exèrcits antics ho sabien: Ubi castra non quiescunt, proelium amittitursense. Si fa no fa: ‘sense el repòs del campament, la batalla es perd’.

Voldria, doncs, que aquests dies fossen per a tots vosaltres allò que han de ser: un temps suspès, una pausa que no és buida sinó plena, un moment per a refer els vincles entre nosaltres i renovar les energies. Ja hi haurà temps, després, per a tornar a la lluita i per a continuar el camí, però ara és l’hora de parar taula. Bon Nadal a tothom.

PS1. La proposta de Concòrdia d’introduir llistes obertes a la circumscripció parroquial ha tornat a posar sobre la taula un debat de fons sobre el sistema electoral a Andorra. No és una discussió nova, però arriba en un moment polític significatiu: les eleccions generals del 2027 ja s’albiren, hi ha més partits que mai amb capacitat de governar, el debat sobre l’acord d’associació continua enquistat i creix la percepció de desafecció ciutadana envers la política institucional. Alexandre Solano ens explica en aquest article les claus del debat.

PS2. La celebració de Nadal no és fàcil, malgrat tot, arreu del món. Enguany, especialment, els cristians xinesos viuran unes dificultats especials per la persecució que ha crescut aquests darrers mesos contra les seues activitats. Ens ho expliquen, de Taipei estant, en aquest article, Huiyee Chiew i Christian Shepherd.

PS3. Perquè per a vosaltres els Països Catalans no són una idea, són casa vostra. Perquè voleu una veu progressista que no depenga de ningú. Perquè us agrada que informem tothom, tant si pot pagar com si no. Heus ací algunes de les raons per les quals ens agradaria que us fésseu subscriptors de VilaWeb: “Us expliquem deu raons per a fer-vos subscriptors de VilaWeb”.