28.07.2015 - 06:00
|
Actualització: 28.07.2015 - 09:42
Na Raquel Ricart és de Bétera (Camp de Túria), al peu de la Calderona i a quatre passes del cap i casal valencià. Venint d’una família de tradició i passió teatrals, no ha pogut defugir alguna incursió dramatúrgica, per més que la seva passió sigui de narrar, una passió que s’empara de lectors i jurats, que li han premiat totes les obres que ha escrit. Atenció: són obres de gèneres molt diversos: detectivesc, juvenil, crònica familiar, futurisme… I en cada una, hi aborda qüestions vives, de tractament poc còmode: la mort enduent-se un infant, l’adopció i la inseguretat, l’homosexualitat desballestant la vida familiar, la relació de parella marginal, l’amor impossible, la bipolaritat.
La lectura de ‘El temps de cada cosa’ m’ha suggerit algunes notes, potser trivials, que tot seguit s’esbossen.
Primera. ‘El temps de cada cosa’ és un relat del temps personal. En substància, el temps personal és un temps instantani, el temps de la consciència que condensa tots els moments en un. Qui no ha sentit o llegit mai que en estats extrems, com el de la imminència de la mort, la vida es fixa en una mena de fotograma únic i global? Doncs bé, El temps de cada cosa transcorre entre el punt que un home es vol morir perquè ja no pot viure i el moment que es deleix de viure perquè no es pot morir. I entre aquests dos punts, que obren i tanquen la narració, entre aquests dos moments que no són més que un instant de consciència dilatat, s’enclou tota la vida d’un individu que ha viscut sense acabar de viure, des de la seva ascendència a la seva progènie, amb anhels i agonies, albes i tenebres.
Segona. Sosté un amic que allò que fa d’un objecte una obra d’art és que ho contingui tot; que si el contingut és parcial (en el tema, en l’enfocament o en el tractament…), ja no és art, sinó artifici; però contenir-ho tot no és pas que hi hagi de tot, que sigui un calaix de sastre, sinó que copsi un univers. Ara, l’univers, entès com un inabastable giravolt de galàxies, no pot contenir-se en una obra, per extensa i per intensa que es presenti. Tota obra és, per força, limitada, i si és limitada, com pot ésser total? La resposta és la pregunta invertida: si la totalitat no es conté en la limitació no és res; tot es conté en l’embrió. Una obra pot ésser, doncs, com el gran esclat, o ‘big bang’, amb què l’existència s’origina i s’expandeix inconteniblement en l’univers. Talment, en ‘El temps de cada cosa’ hi ha un embrió de totalitat que s’expandeix a cada lectura: hi ha el mal insondable i el bé que sublima, l’amor que purifica i l’amor que profana, la vida trepitjada i la vida esclatosa, la dona que condemna i la dona que salva, llum i tenebra, misèria i grandesa, i el dolor, el dolor embolcant-ho tot.
Tercera. El temps de cada cosa es construeix com un tapís, amb fils de colors diverses, cadascun lligant-se i nuant-se amb molts d’altres, sense perdre’s ni desfer-se, per transfigurar-se en el tot del tapís. Hi ha un teixit fet amb elements tan diversos que semblen incompatibles, però que es van trobant, situant i definint-se en l’esplendor del conjunt. És una estructura complexa, intricada, en què tot va aixecant-se a poc a poc, amb una solidesa que no permet dubtes sobre la construcció, encara que no albirem què serà o com serà. Alhora, és tan subtil que sembla que no n’hi hagi, que no s’aguanti gràcies a una enginyeria inventiva i meticulosa, sinó per art d’encantament. Però l’encantament és, si de cas, el del lector, endut per la sostinguda epifania del relat, la d’aquest home que es mor.
D’aquest home que es mor, en neix ell mateix i tot allò que l’ha dut a morir-se: la passió per la bellesa, per l’amor que no és mai allò que és i menys encara allò que ens pensem que és o que volem, el dolor que és l’enamorat indefectible de la vida, l’ascendència que no volia fer-nos com som, la progènie que no és mai nostra, la gravetat emocional que ens fa caure i caure, la quotidianitat que ens aclapara, les il·lusions que ens fan de mirall, etc., etc.
Quarta. Tota aquesta enginyeria fabuladora, aquesta capacitat de construir un món, aquesta tècnica depurada, és indispensable per a construir un relat, però no bastaria encara a fer-ne una obra d’art. Hi cal alguna cosa més, alguna cosa que doni ànima al relat. I aquesta cosa és l’alè poètic. Poètic, que vol dir paraula creadora, perquè confereix existència a allò que diu, tant si és una nova entitat, com si és un aspecte nou d’un element quotidià qualsevulla. Perquè diu el món amb noms que no en sabíem, i per tant el recrea; perquè desvetlla realitats que dormien sota paraules cansades, ermes de tan dites, i en renovella el sentit més pregon; perquè evoca i fa ressonar, així mateix, veus poètiques altres.
Cinquena. ‘El temps de cada cosa’ és una obra literària. I encara que ‘literària’ signifiqui feta de lletres, en realitat vol dir feta de llengua; no pas de llengua en estat brut, de xerrameca, sinó de llengua in-formada, reblerta de forma, prenys de forma, de la forma que, en la nostra tradició, és cosmos, ordre, bellesa (formós); forma, finalment, en un doble sentit: conceptual, concebent sentit i deslliurant-lo; i verbal, acotxant cada mot en un discurs precís, concís, que no sigui un poti-poti insuls, i autèntic, o sia amb gust d’aire, de foc, de terra i d’aigua, els quatre elements que, segons els primers filòsofs grecs, constituïen l’univers, aquell gust que ‘El temps de cada cosa’ ens retorna.
Si voleu comprar el llibre ‘El temps de cada cosa’, de Raquel Ricart, podeu trobar-lo a la botiga de VilaWeb.