El somriure esgotat del mercat de Sant Antoni

  • «El mercat que obre avui és un altre, de l'antic, en tots els sentits, només en té la carcassa»

Tina Vallès
24.05.2018 - 22:00
Actualització: 28.05.2018 - 13:18
VilaWeb
Il·lustració: Eulàlia Petit Vilà (Barcelonetes.com)

23 de maig de 2018. No eren ni les vuit i he rebut al mòbil una fotografia de la nova parada de peix i marisc del Joan i la María José; me l’ha enviada un amic que també hi compra. «Avui hi ha sonso!» Sempre ens avisem si n’hi ha. O ens avisen els peixaters. La parada fa cantonada, brilla, fa goig, massa i tot per ser una peixateria; comprar peix ha de voler dir trepitjar tolls i ensumar aquella ferum de mar que embriaga i angunieja. Avui els de la parada 158 (Closca’s) estan contents d’aquella manera que s’està el primer dia que et lleves al pis nou, acabat de traslladar, amb els llibres en caixes i els quadres per penjar, sense telèfon i amb les instruccions de la nova rentadora esperant-te perquè les desxifris. És aquell somriure esgotat, que brilla però que si el descodifiques te n’arriba una punxada fina finíssima.

Han sigut vuit anys i mig d’espera, de provisionalitat, de carpa, de passadís estret, d’anar seguint les obres, els descobriments arqueològics, els canvis del barri, els comerços que tancaven, els que obrien, com ha anat mutant de barri familiar a barri de tendències. Hi queden encara uns quants deixos del barri que era perquè no serà tan fàcil despersonalitzar-lo, però avui no és del tot un dia de festa al barri, ni ho serà el cap de setmana que ve, quan se’ns omplirà el mercat de discursos, música, jocs i visitants de tot arreu per celebrar que tornem a tenir el mercat.

Però és que no tornem a tenir el mercat. I això no és un brot de nostàlgia. El mercat que obre avui és un altre, de l’antic, en tots els sentits, només en té la carcassa. En vuit anys i mig els veïns hem tingut temps d’assumir que d’aquell mercat només ens en quedarà això, l’embolcall, preciós, reformat, lluent i fotografiable des de qualsevol angle. Que la resta és tot nou i qui sap si ens ho sabrem, si ens ho podrem, fer nostre.

Hem deixat les filles a l’escola del barri i hem entrat al mercat per Urgell. A la primera parada, de fruita i verdura, ja hi he vist aquelles piles de gots de plàstic amb canyes i sucs de colors. Una premonició més. No eren les nou i el mercat era ple de gent. «Hi ha la Colau!» Veure els paradistes de la carpa ara vestits de gala, amb bates i davantals nous fent joc, marbres i vidres lluents, bàscules noves de trinca, i aquella mirada cansada ha sigut un xoc. Em semblava una traïció alegrar-me’n del tot, sentia que els havia d’animar, de deixar-los dir, de no etzibar-los un «apa, que bé!» així sense opció de dir aquell sí-però que plana pel mercat i pel barri des de fa setmanes, mesos, anys.

Alhora, però, m’ha dolgut no ser capaç de celebrar-ho i prou, de permetre’m almenys un dia d’alegria sense esquerdes; potser a la tarda, quan hi entri per primer cop amb les filles, que tenen l’edat del mercat provisional que va tancar dissabte; per a elles la carpa serà sempre el seu primer mercat i no hi podran tornar (no poder tornar als llocs de la infantesa, ah, literatura!). Perquè és veritat que el mercat ha quedat preciós, la primera impressió és boníssima, i a sobre era ple de gent i molts hi compraven. No érem només els de sempre. «Hi ha la Colau!»

El seguici de l’alcaldessa ha blocat una de les sortides, la de Tamarit-Borrell, i he vist una dona perdent els papers per fer-li una foto i una altra perdent-los per travessar aquella barrera de seguretat i tornar-se’n cap a casa perquè ja havia comprat. Jo era la dona del mig, la que se les mirava i pensava que entre els sucs de colors, el somriure esgotat i aquelles dues senyores ja tenia el resum del que és i serà aquest mercat que inaugura una nova etapa del barri.

Escric «una nova etapa del barri» i se m’entrebanquen els dits entre les tecles. No puc evitar veure-hi una mena d’epitafi, de moment sense data, però amb les lletres ja gravades sobre el marbre, a punt. Els que hi vivim de lloguer sentim aquest tic-tac al clatell, i un dia com avui, que hauria de ser d’alegria sense esquerdes, és com un spoiler d’aquella xifra que un dia ens farà fora del nostre Sant Antoni gloriós. Mentre hi siguem, però, ens el farem nostre, ens avisarem quan hi hagi sonso, lluirem els nostres somriures esgotats i ajornarem tant com puguem el moment d’encaixar la veritat que ja està escrita sobre el marbre del barri.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any