15.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.09.2025 - 12:37
Això que va passar ahir a Girona amb el retrat del Borbó no és una anècdota i prou: és el símptoma d’una malaltia política que rosega l’independentisme català de fa anys. Penjar la imatge del rei amb un mosaic de fotografies del Primer d’Octubre és, en el millor dels casos, una cabriola mediàtica destinada a fer soroll i donar titulars. La CUP pot semblar enginyosa, potser fins i tot entremaliada, però aquesta teatralitat solament posa en evidència allò que tots intuïm: l’absoluta desorientació estratègica dels partits que un dia van prometre que farien la independència.
I ho dic perquè la política seriosa –aquella que transforma societats i construeix països i repúbliques– exigeix coherència, claredat i coratge. Exigeix anar de cara. I fent coses com aquestes, fent veure que no fas allò que fas, no hi ha coherència, ni claredat ni estic per dir que coratge.
Jo podria entendre –no ho compatiria pas, però ho podria entendre– que els partits independentistes ens proposassen que, per arribar algun dia a la ruptura amb Espanya, ara calgués acatar temporalment les normes de l’estat. Per preservar la continuïtat institucional, per protegir els càrrecs electes, per mantenir l’estabilitat organitzativa, per a allò que fos. Personalment no hi estaria d’acord –de fet, és la proposta d’Esquerra de fa anys i així li va–, però reconec que seria –és, ara mateix, en el cas d’ERC– una posició, si més no, clara.
Ara, si aquests mateixos partits realment creuen encara en la desobediència com a eina de transformació política –i la CUP ho diu i ho proclama constantment–, aleshores em sembla que l’haurien d’organitzar de manera seriosa, col·lectiva i multitudinària. No dedicar-se a aquesta competició estèril de gestualitats buides, sinó bastir desobediències efectives. Imaginem per exemple –per continuar amb el cas de Girona– que centenars de batlles independentistes, en resposta a la pressió del tribunal, haguessen despenjat simultàniament tots els retrats reials i s’haguessen presentat junts als jutjats per autoacusar-se. Això sí que seria assumir conscientment i de manera coordinada la gestió del risc polític i crear un problema a l’estat, que hauria d’enfrontar-se a bona part del poder local de Catalunya i no a un batlle sol.
Les dues opcions tindrien una coherència i valdria la pena d’organitzar el debat públic a l’entorn. Però, pregunte, quina és la coherència d’aquesta tercera via que sembla que ha elegit el consistori gironí, la d’acatar disfressant l’acatament de rebel·lia?
El problema no és únicament l’anècdota de Girona. El problema és que ja fa massa temps que estem paralitzats com a moviment per la por de les represàlies o per la creença –com li passa a Junts– que hi ha un camí per a pactar amb el PSOE, sense entendre que la qüestió no és si negocies bé o malament, sinó que ells no compliran mai.
I el problema greu, el problema de veritat, és que aquesta política del fem veure que fem alguna cosa, però sabent que no fem res d’allò que hauríem de fer, és el rent que fa pujar el pa de la desafecció i el desencís, del malestar i la frustració, la manera de fer que incomoda i desconcerta una població que el Primer d’Octubre no s’ho va pensar dues vegades a l’hora d’enfrontar-se al perill. Un perill que era físic i real –i assumit sense reserves, persona a persona–, al qual ja us assegure que ningú no es va enfrontar pensant que així faríem unes fotos impressionants que un dia poguessen dibuixar el retrat d’un Borbó. Perquè es tractava de fer-lo fora de les nostres vides, definitivament.
PS1. Arnau Lleonart va ser ahir a Girona per narrar tot allò que hi va passar i ens ho explica en aquesta crònica, ben diferent, com podreu comprovar, de la posició que expresse en aquest editorial: “La violència contra l’1-O a Girona en el rostre de Felipe VI”.
PS2. Un grup promotor format per sis persones ha registrat una iniciativa legislativa popular (ILP) al Parlament de Catalunya per a obrir el debat sobre la necessitat d’una llei electoral pròpia que, a més, incloga una circumscripció per a la comunitat de catalans residents a l’estranger. Un dels impulsors, Antoni Montserrat, ha respost a les preguntes d’Ot Bou en aquesta entrevista: “El parlament no s’acosta a la gent amb festes i banderes, sinó amb una llei electoral nova”.
PS3. La proposta no seria inèdita. De fet, una part dels catalans, els de passaport francès, ja poden votar uns diputats que els representen si viuen fora de l’estat. Dins la Unió Europea, França, Itàlia, Croàcia i Portugal ja han fet el pas que Catalunya hauria de fer. Us ho expliquem en aquest reportatge.
PS4. Els rebels maoistes naxalites de l’Índia van arribar a actuar en una tercera part del país. Avui viuen un dels moments més difícils, acorralats en una petita àrea fins on han viatjat els nostres companys del Washington Post Karishma Mehrotra i Raunak Shivhare. El retrat que fan d’aquesta insurgència –estatísticament, una de les més antigues del món– és digne de ser llegit i assaborit.
