Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quan la pandèmia del coronavirus va arribar a Europa, el mes de març, la duresa de les restriccions adoptades pels governs i el tall brusc amb el model de vida de les nostres societats van posar sobre la taula la necessitat d’un rescat social complet, que havia de prevenir l’enfonsament de l’economia i que havia d’haver evitat que la crisi anàs a parar, una altra vegada, damunt les espatlles dels ciutadans.

Va ser un moment d’explosió d’idees, molt interessant –en podeu trobar un bon recull en aquest número especial de VilaWeb Paper. Poca gent posava en dubte aleshores, i fa tan solament mig any, que tot allò demostrava la fallida del sistema, del capitalisme financer; i que calia un canvi radical de model econòmic i social.

Mig any després, tanmateix, ens trobem que aquest debat ha desaparegut de l’escena pública, com per art de màgia. Els governs continuen aprovant mesures restrictives i amb un fort impacte econòmic –al nostre país, ho van fer ahir la Generalitat de Catalunya i despús-ahir el govern d’Andorra–, però a tot arreu les mesures compensatòries o brillen per la seua absència o són tan vagues i inconcretes que causen decepció.

Els mesos de març o abril es parlava, per exemple, de la necessitat urgent d’implantar una renda mínima assegurada per a tota la població, de rendes bàsiques universals, de suspendre totalment el cobrament d’imposts i de prendre mesures directes i immediates, i fàcils d’aconseguir!, per a donar suport monetari als col·lectius amb més dificultats, tant socialment com econòmicament. I als autònoms. I a les petites empreses. I a la cultura. Recordeu aquella imatge de l’helicòpter abocant diners sobre la població…

Doncs bé, d’aleshores ençà ha passat mig any i no solament no s’han implantat mesures d’aquesta mena, sinó que ni se’n parla. Com si la societat hagués deixat de tenir el problema que tenia. Com si la supervivència dels ciutadans, de les famílies i dels negocis hagués deixat de ser un factor a tenir en compte.

Que res no és senzill ho sabem tots. La corba de contagis es continua enfilant, els vaccins són molt lluny en l’horitzó i s’ha demostrat que ara per ara la distància física és l’eina més eficaç per a disminuir la circulació del virus. Cal prendre mesures sanitàries de control, sens dubte. Es pot discutir quines i de quina manera o en quina intensitat, però cal prendre’n. I també és evident que la vida i la salut han de passar per davant de l’economia, si és que la disjuntiva s’ha de presentar en aquests termes. Però no es pot deixar la societat penjada en el buit, estupefacta davant la situació actual. I enmig d’un sotrac constant. Ara tanca el teu negoci, ara el pots tornar a obrir. Ara gestiona un ERTO. Ara et compliquem les gestions. Ara no saps si cobraràs. Ara fes això. Ara fes allò. I ara et tornem a tancar. O et reduïm el negoci. O…

No és solament per aquesta pandèmia. Fa dècades que la pressió sobre els ciutadans, sobre això que els ortodoxos continuen anomenant classes populars, és terrible. Duríssima. Primer va ser la reacció als atemptats de Nova York, després va venir la gran crisi del 2008 i quan tot just ens en començàvem a recuperar arriba la pandèmia. Ja són, doncs, prop de vint anys de sotracs intensos i de carregar a l’esquena de la gent la ineficàcia i la injustícia del sistema. Mentrestant, en contrast, les desigualtats entre els més rics i el conjunt de la població s’eixampla d’una manera indecent. I simplement, no es pot continuar així.

 

PS. En aquesta mateixa línia els recomane avui de manera especial la Píndola diària  de Jordi Goula: ‘Metros, autobusos i rodalia, no en parla ningú?’. Goula fa cada nit un detallat i rigorós anàlisi econòmic que poden rebre al seu correu subscrivint-se al Report diari sobre el coronavirus.

I ja posat dos articles també importants i una entrevista. Els articles de Josep Casulleras (‘Exploreu el camí que va obrir Marchena sense saber-ho’)  i de Núria Cadenes (‘Els bombers seran sempre seus?‘) i l’entrevista de l’Andreu Barnils amb Marta Rovira.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.