El que diuen els altres

«Tenir el cap ple de paraules d’altres homes, aquesta 'saviesa' que no ho és però que molts viuen confosos creient que ho és»

Tina Vallès
06.09.2018 - 20:01
Actualització: 06.09.2018 - 20:54
VilaWeb
Il·lustració 'collage' de Dmitry Ligay

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Joan Vallès passava bona part de l’hivern assegut davant la seva estufa de llenya, callat, pendent només del rellotge, de l’hora exacta de cada àpat, i no tenia ni una paraula de cap altre home al cap; vull dir: no llegia, en sabia però no ho feia. No es va interessar mai pel que poguessin dir o escriure els altres. Sempre dic que era pagès perquè alguna professió li havíem de penjar, com una llufa, a l’os que tenia a l’esquena, però en realitat podria respondre «res» o «veure passar el temps» si em demanessin per la professió del meu avi patern.

He pensat en ell llegint aquest estiu Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, sobretot quan he topat amb aquest passatge: «Els llibres, encara que potser estiguin mal pensats i mal escrits per culpa de les presses d’aquesta època [1919], han entrat a totes les cases, les revistes publiquen milions d’exemplars, es poden trobar diaris a tot arreu. Avui un granger que s’escalfa palplantat davant l’estufa de la botiga del poble té el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorància antiga i brutal, que també posseïa una mena de bella innocència infantil, ha desaparegut per sempre més. El granger aturat al davant l’estufa és germà de l’home de ciutat, i si l’escolteu descobrireu que repeteix la mateixa xerrameca i els mateixos despropòsits que defensa el millor de tots els qui vivim a les ciutats.»

Per a Anderson mon avi devia ser un d’aquells ignorants antics i brutals amb el punt just d’innocència per no semblar beneit, com els grangers que ell, ara fa un segle, ja comença a enyorar: no l’havia espatllat cap llibre ni revista, no se li havia inflat mai el cap amb les paraules d’altres homes, va ser sempre un savi ignorant, com aquells homes vells que a les pel·lícules de pocs diàlegs i molta fotografia surten asseguts en un pedrís a l’entrada del poble i deixen anar una sola frase sentenciosa, una de sola en tot el metratge, però quina frase, senyors, una frase que es pot dir que resumeix no solament l’argument del film sinó que retrata la humanitat i bla, bla, bla. Els silencis de mon avi el feien semblar més llest del que era, qui se l’escoltava li intuïa més vocabulari del que tenia, i aquella mirada profunda no era la d’algú que es rumia l’existència, sinó la d’un pobre home que des del seu pas per la batalla de l’Ebre l’únic objectiu que va tenir a la vida va ser passar desapercebut, i se’n va sortir prou bé. Joan Vallès no va triar ser com era, no va triar viure amagat i amb el cap buit, la vida, la dona i el poble el van portar cap a aquell carrer sense sortida, no saber era la seva forma de fugir.

Deixem mon avi. Els grangers d’Anderson, aquells ignorants que ell enyora gairebé cent anys després ja no existeixen ⎯per no parlar de la diferència entre l’home del camp i el de la ciutat, que llegida ara fins i tot fa riure. Aquells ignorants no existeixen, deia, perquè si existien era precisament perquè no sabien que ho eren, d’ignorants, un no pot saber-se ignorant i continuar sent-ho, i convé aclarir que Anderson parla de la ignorància amb relació a la informació sobre el món, no diu pas que el granger per definició sigui un beneit, però la saviesa del granger, segons Anderson, abans (i aquest «abans» és seu i no meu) era diferent de la de l’home de ciutat, cadascú se sabia les coses del seu lloc i mode de viure, no s’interferien, i per això tenien poc en comú i es podien arribar a fascinar l’un a l’altre (això últim ho afegeixo jo i potser em passo). L’home de ciutat ⎯estem parlant d’arquetips⎯ sempre ha sigut algú amb el cap ple de les paraules d’altres homes, algú que se sent superior per tenir una informació (dades, al capdavall) que l’home del camp no té simplement perquè no hi pot accedir. Anderson diu que els llibres i les revistes, ara fa un segle, van trencar aquesta diferència, així que imagineu-vos com queda tot això ara (i aquest «ara» sí que és meu, del 2018), i dic que us ho imagineu perquè jo no hi entraré, que no sabria ni per on començar: el fragment que cito trobo que donaria per parlar-ne durant hores, en una classe de periodisme o d’antropologia, per exemple, o directament d’història.

El que m’interessa és això de tenir el cap ple de paraules d’altres homes, aquesta «saviesa» que no ho és però que molts viuen confosos creient que ho és. M’atreviria a dir que un segle després hi ha qui fins i tot persegueix aquella ignorància que descrivia Anderson, vull dir que hi ha qui intenta desconnectar de la informació convençut que així tornarà a aquella innocència, però aquella innocència és impossible de recuperar, perquè hem quedat que calia no ser-ne conscient per tenir-la, i hem fet tard. Ara ja tenim tots el cap ple de frases dels altres que ens impedeixen, quan n’hi ha massa, de tenir pensaments propis, ja no és possible tampoc aquella saviesa que distingia els homes del camp dels de la ciutat, tots «sabem» el mateix i ho repetim, fins que algú aconsegueix buidar-se una mica el cap del que diuen els altres i troba espai per tenir pensaments propis; és aquesta mena d’ignorància (que hauria de tenir un altre nom) la que convindria perseguir i un cop aconseguida conservar-la, una mica de lloc a la parcel·la del cap per tenir idees nostres, Anderson no ho deia però potser ho diria ara, i afirmaria que l’única salvació que ens queda, per no deixar de pensar tots sols, és aïllar-nos per mirar el món sense intermediaris, amb els ulls nets, i provar d’entendre’n alguna cosa, encara que sigui petita, sols, sense l’ajuda de res més que el nostre pensament, si és que encara és nostre quan l’habiten les frases dels altres.

Però un altre cop cal dir que avui dia qui és savi en el sentit, insisteixo, de tenir molta informació al cap, tampoc ha decidit ser-ho, perquè les dades, els titulars ens arriben per terra, mar i aire i no hi ha manera d’aturar-los, reduir-los ni filtrar-los. Ens assabentem de tot el que es vol que ens assabentem i en el moment que uns altres decideixen per nosaltres. Ningú domina ja la informació, és una mena de tsunami que de vegades ens pot arribar a fer la sensació que se’ns endurà mar enllà i ens convertirà en gota d’aigua, en una més a l’oceà. Hi ha el miratge que alguns alimenten de poder-ne prescindir, d’aquesta allau de dades i notícies d’avui dia, però ningú està segur enlloc, i l’únic que podem fer és reduir una mica la dosi i mirar de trobar la manera de pensar sols en algun moment del dia, i de, diguem-ho tot, intentar qüestionar un parell de cada mitja dotzena de frases que se’ns introdueixin al cap.

No cal recuperar aquell estat quasi virginal del cap que Joan Vallès va conservar mentre va viure, perquè si ja era savi en l’art de passar la vida sense bellugar ni un dit sota l’ombra d’un ametller, qui sap on hauria anat a parar si hagués llegit frases d’altres homes, o si hagués utilitzat tot aquell espai net de soroll per pensar en alguna cosa més útil que deixar de ser vist pels altres, que per a ell era el més útil que podia pensar. No podem desfer el que ja hem fet, un full no torna a ser blanc per molt que esborris el que hi has escrit, però un gris clar és possible, i tornar a escriure-hi, aquest cop amb la nostra lletra, seria desitjable, perquè si el 1919 Anderson ja veia que l’excés d’informació no ens portava pel bon camí, ara que vivim assetjats pel binomi «última hora» i que desconnectar una tarda ens pot privar d’entendre el que passi l’endemà, comença a ser urgent agafar una goma i passar-nos-la pel front un cop al dia per fer-hi lloc i pensar-hi frases nostres en aquesta eina que tenim damunt de les espatlles i que serveix per a alguna cosa més que per emmagatzemar el que diuen els altres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes