El preu de no tenir, per exemple, Twitter

  • El poder no necessita Twitter, les xarxes socials, perquè té eines de sobres per a fer penetrar el seu missatge

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja fa temps que hi ha un rum-rum intens contra les xarxes socials, especialment entre alguns sectors polítics. I aquestes darreres hores sembla haver cristal·litzat en fets quan una batllessa ha aconseguit que tothom torne a parlar d’ella anunciant que tanca el seu compte d’aquesta xarxa social. Mentrestant ha continuat la campanya i, per exemple, l’ex-director de l’ex-diari de referència s’ha prodigat en diverses publicacions –fins i tot digitals!– fent declaracions apocalíptiques sobre les conseqüències de l’ús, i del mal ús, de les xarxes socials i d’internet.

Com passa gairebé sempre, tothom té una part de raó en la controvèrsia. És difícil de negar que la participació a internet té problemes, en suscita i de vegades molesta o origina efectes indesitjats, inclosa la desinformació i l’engany.

Això és així, sens dubte, i de vegades tots els qui som sotmesos a l’escrutini públic hem arribat a pensar si té trellat de participar en aquest joc desigual i haver d’aguantar la mala educació, si no la mala fe, d’alguna gent. Que ni de bon tros és tota però que és especialment irritant.

Tanmateix, la pregunta és quina alternativa se’ns proposa. Quin seria el preu, per exemple, de no tenir Twitter. No pas que aquesta persona o aquella no tingués Twitter, sinó quin seria el preu col·lectiu que no existissen les xarxes socials.

I permeteu-me que explique la resposta amb una anècdota. Estiu del 1992, just abans dels Jocs Olímpics. Ràtzia contra l’independentisme. Detencions i tortures a dojo. Malgrat tot, i en contra de tots, un grup de gent organitza un gran acte en suport dels detinguts al Palau de la Música de Barcelona. Pugen a l’escenari tres dels detinguts, Toni Infante, Oriol Martí i Carles Bonaventura, i al seu costat hi ha Josep Benet, que llegeix un manifest contra les tortures de què són objecte; Francesc Ferrer i Gironès, aleshores senador pel PSC; Josep Miró i Ardèvol (CiU); Àngel Colom (ERC); Lluís Maria Xirinacs; i August Gil Matamala. No representen els seus partits, hi són a títol individual, però no són noms menors, més aviat són noms notables i és significatiu que facen costat als qui la major part de la premsa presenta com a “terroristes”, així pel boc gros. Tanmateix, ni aquell dia ni l’endemà, amb ben petites excepcions, els mateixos mitjans diuen res de l’acte. Res de res. Ni els partits, incòmodes amb els seus franctiradors, consideren necessari de pronunciar-s’hi.

Aquest és el preu de no tenir internet ni xarxes socials: la censura. Que una cosa així puga passar i puga ser silenciada.

A tots ens agradaria viure en un món perfecte, és clar. On tot fos com ens agradaria que fos. Perfecte, elegant, inspirador. Però la vida consisteix a triar gairebé sempre entre imperfeccions, mirant d’acostar-se tant com siga possible a l’estat que tu consideraries ideal. Que a mi m’agradaria que la gent fos més amable i respectuosa? Sí, m’agradaria molt. Que voldria que no manipulassen tant les coses que escric, aquells qui ho fan, i que no tinguessen tan mala bava contra una persona que solament intenta de fer avançar cada dia la seua societat? Sí. Que em molesta aquesta cosa d’estar sempre a mercè d’un inquisidor o altre, a mercè d’aquells que es creuen amb el dret de dir com he d’escriure, què he d’escriure o quina intenció –intenció que jo no sé, però ells sí– amague rere allò que escric? Sens dubte.


Però, escolteu, entre aguantar això i ofegar-me en el silenci, jo no en tinc cap dubte. El poder no necessita Twitter, les xarxes socials, perquè té eines de sobres per a fer penetrar el seu missatge i és lògic que el moleste compartir aquest privilegi amb la gent normal i corrent. Per a tots els altres, benvingudes siguen les molèsties…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Marc Avià
Marc Avià
12.04.2021  ·  22:11

Totalment d’acord. Necessitem les xarxes socials per compensar el discurs del poder.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
12.04.2021  ·  22:17

Gràcies sr. Partal per fer reflexionar a la gent.

Josep Usó
Josep Usó
12.04.2021  ·  22:19

Les xarxes socials han permès accedir a la informació a la gent normal que abans ens havíem de conformar amb els “diferents mitjans de comunicació”. D’acord que hi ha moltes molèsties; i que s’ha de filtrar allò que t’arriba. Però l’alternativa, ara mateix, seria un silenci aclaparador. Pensem en aquells poderosos que en malparlen tant. Si ho fan, és perquè els afecta la seua bombolla de poder. O en el ja llunyà 11M. llavors van ser les xarxes socials – molt incipients- les que van desmuntar de seguida la falsa versió oficial. Si la batllessa ja no té twitter és perquè no el vol tindre. Bon vent.

Matilde Font
Matilde Font
12.04.2021  ·  22:27

Necessitem les xarxes socials perquè la censura oficial siga més petita i ens puguen arribar notícies que pels mitjans oficials no ens hi arribarien.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
12.04.2021  ·  22:34

no hi veig cap problema en aquest tema
És qüestió de triar les prioritats. Si et compensa estar-hi o no
Jo fa molt poc que sóc a twitter, però considero que és sorprenent. Només cal seguir qui t’aporta coneixement, entreteniment en fi…el que et suposi més interessant.
la Colau té tots els mitjans al seu servei. Jo no. No la trobaré gens a faltar
El Nuet diu que el twitter és la barra de bar a les 3 de la matinada….i que molta gent ho fem servir com si fos el psicòleg. Jo li puc contestar que ell és un impresentable
Diferència: amb els meus impostos li pago el sou
Vicent, no acabo d’entendre a qui va dirigit l’editorial d’avui i el per què l’has fet
Que has rebut per twitter insults? Segur. La gent que no tenim projecció pública també en rebem ehhh no ho dubtis
Doncs, ni cas.
Ens quedem amb la part positiva. Jo, he conegut un senyor ja molt gran que gràcies al twietter ha après a escriure el català

S

Berta Carulla
Berta Carulla
12.04.2021  ·  22:40

No tinc tuiter des que em van expulsar, podria haver obert un altre compte però tinc altra feina i així ja em va bé. Però economitzant i amb intel.ligència tuiter és una eina, i poderosa.
El tema de l’alcadessa, qualsevol tema relacionat amb l’alcaldessa, és per principi lamentable com lamentable és el seu oportunisme i la seva hipocresia. I li dedico aquestes paraules sent molt generosa ja que la sra fa moltíssima mandra.
En canvi aquest sr. crec que mai me’n fa (amb permís del director):

“Que el català és individualista i defensa el seu espai interior és una cosa de sobres conegut. Aquesta és la seva força i de vegades la seva debilitat. Però aquest sentiment, que està a les antípodes de l’servilisme de les societats absolutistes (com la castellana), no li ha impedit al llarg de la història comprometre en projectes col·lectius.

Des el finançament de la primera línia fèrria de l’Estat, fins a la propagació dels ateneus populars, la creació dels cors de Clavé, els ” castellers “, el teatre de l’Liceu, els grups excursionistes i un llarg etcètera, tot això és una bona mostra d’aquest esperit civilitzat i liberal. Els catalans, sabedors de la seva situació com “país ocupat “, no han esperat mai res favorable de l’Estat i dels seus representants i és per això que han actuat en paral·lel, cobrint els buits públics amb els seus propis recursos.

Un conegut exemple històric d’aquesta discrepància cultural és la comparació entre el ferrocarril de Barcelona a Mataró (1848), finançat per petits estalviadors, comerciants, artesans i camperols catalans (que van comprar els títols de renda fixa emesos per l’empresa promotora) i el ferrocarril Madrid-Aranjuez (1851), un “pelotazo”promogut pel ministre d’Hisenda (marquès de Salamanca), però això sí a títol privat, al costat d’altres col·legues propers a la Cort i sota la tutela i aval de l’Estat. El tren servia preferentment perquè la reina Isabel II es desplacés al seu palau d’Aranjuez. Val la pena destacar la diferència entre el burgès català, que es juga els diners, i l’aristòcrata madrileny, que no es juga res. El primer va fer la Revolució Industrial i sabia què era el treball; el segon especulava des de l’interior de el sistema, cosa que avui anomenem “insider trading”.

Amb aquests antecedents, la societat civil catalana ha de prosseguir les seves accions de resistència, en el que ha estat descrit com la “confrontació intel·ligent” , cosa que el fi jurista Jaume Alonso-Cuevillas ha descodificat encertadament davant la sorpresa i desconcert general dels polítics, el que posa en evidència les seves limitades capacitats d’anàlisi.

I un dels més reconeguts camins d’aquest tipus de confrontació és el “entrisme”, una estratègia política de gran abast amb episodis històrics molt coneguts. És inevitable citar Trotski quan ens referim a l’ “entrisme” , potser per l’impacte que van tenir els seus moviments en aquest sentit, primer en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus i després amb els menxevics.

El “entrisme” no és més que la incorporació de grups crítics amb els poders dominants en organitzacions controlades per aquests últims, amb el ferm propòsit de “canviar-les des de dins”. Ja que no pots derrotar-enfrontant-te a elles per la asimetria de forces, fes-ho des de dins de manera gradual i progressiva. Això és el que va fer Comissions Obreres (quan no depenia com ara dels Pressupostos de l’Estat), a l’penetrar en els sindicats verticals de l’franquisme i ajudar a la seva liquidació.

Això és el que ha fet la candidatura ” Eines de País ” a la Cambra de Comerç, el sobiranisme a les universitats catalanes, alguns col·legis professionals (com el d’economistes i el d’infermeres) i també el sobiranisme a l’Ateneu Barcelonès. Veurem si les esperances posades en la nova junta de l’Barça (i sobretot en el seu president Joan Laporta) es compleixen. Però encara hi ha molts espais a ocupar i no cal perdre el temps en els búnquers com Foment de l’Treball i succedanis.

Si el “entrisme” es veu acompanyat pel ” consum de proximitat ” (català és clar), tant en marques com en centres de distribució, la societat civil haurà complert sobradament els seus objectius.

Els polítics professionals, agents directes de la “democràcia representativa” sempre van per darrere de la “democràcia directa” , la genuïna expressió de la voluntat de poble. Un independentista no ha de escudar-se en la passivitat, amb el motto “no podem fer res”. Sí que es pot. Només cal deixar els eslògans i passar a l’acció. Segur que els polítics ja vindran després.”

Alfons Durán-Pich

JOSEP AMILCAR ALBERT
JOSEP AMILCAR ALBERT
12.04.2021  ·  22:50

Completament d’acord.
Preferisc haver d’aguantar la mala educació i les barbaritats que haver de viure en silenci i silenciat.
Pot ser del que estan parlant és de cóm els molesta la llibertat de dir-los el que penses i parlar-los de tu a tu. Perquè els que parlaven de “la casta” en són “de casta”.
Adéu Ada. Bon vent se t’emporte ben lluny!!

Josep Salart
Josep Salart
12.04.2021  ·  23:09

Quin disbrat perdre la intimitat a través de perdre abans el teu ego. La informació que a un l’interessa, s’obté des de la discreció. Es clar que, qui subscriu el comentari, no te res de públic i si molt de privat. I en el cas de fer una vida pública, no en formaria part en cap forma.
Fins i tot necessito aguantar-me de fer comentaris, doncs millor llegir-los en silenci,passar desapercebut i si t’han de trobar, que et trobin de cares en plena foscor. Que topin.

L’editor que escrigui lo que vulgui, però ens agrada llegir si anem endavant o no.

Josep Gualló
Josep Gualló
12.04.2021  ·  23:14

TOT TÉ UNA PART POSITIVA I UNA DE NEGATIVA

Com ho fèiem quan no teníem xarxes socials per difondre les nostres opinions?

El grup en que jo em movia, fèiem torns perquè no parés donar voltes la maneta del “Ciclostil” que és un instrument que molta gent actual, segurament no saben que va existir. Era una mena d’impremta arcaica que servia per escriure papers de tamany foli. El tamany A4, només s’utilitzava per dibuix tècnic, normalment en paper vegetal.

Afegeixo una segona pregunta a la de les xarxes. Què faríem si no existissin els ordinadors ni els mòbils?

Per la gent de la meva generació tot això són invents molt moderns. Per la generació dels meus pares, els que van viure prou per conèixer part de les noves tecnologies no podien sortir del seu estupor i a alguns fins i tot els hi feien por.

Però la humanitat sempre ha inventat o descobert la manera de comunicar-se a distància

josep soler
josep soler
12.04.2021  ·  23:22

Des de que hi ha les xarxes socials les portes dels lavabos públics estan més netes.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
12.04.2021  ·  23:37

Tens raó Vicent, calen les xarxes socials per poder escapar -si es vol- de les xarxes estatals, que fa segles estan esteses.

teresa labourdette
teresa labourdette
12.04.2021  ·  23:50

Gràcies Vicent per ser tan proper i a l’hora tan didàctic.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
13.04.2021  ·  00:00

D’acord amb l’editorial.

Daniel Farré
Daniel Farré
13.04.2021  ·  00:18

Molt d’acord en l’Editorial, i en la importància de les xarxes, em permeto recomanar, perquè ve a tomb amb el tema, la conferència de Jordi Puigneró a Blanes, crec que és esperançador.
https://twitter.com/i/broadcasts/1OyKAEQvronKb

Lluís Paloma
Lluís Paloma
13.04.2021  ·  01:16

Totalment d’acord. A la vegada, crec important assenyalar que a la nostra societat encara hi ha massa circulació d’informació centralitzada, de dalt a baix. Des de quines persones mereixen opinar sobre tot, fins a quins grups musicals hem de consumir o quines novel·les ens hem de llegir. La situació ha arribat a un nivell tan baix que realment és imprescindible que anivellem la circulació d’informació i que la gent del carrer tinguem manera de fer arribar a tothom les nostres propostes, enlloc que uns pocs parlin i la resta no puguem fer altra cosa que aplaudir. Entre altres coses, ens en depèn fins i tot la llengua: com atraurem nous parlants si aquest sistema centralitzat només els ven passat i irrellevància cultural?

Núria Florensa
Núria Florensa
13.04.2021  ·  01:36

El poble menut que no tenim bastions de poder necessitem poder expressar-nos. Les octavetes D ‘abans han estat substituïdes per les xarxes socials. Q volen q tornem a les octavetes clandestines? Ens han oprimit, però mai fet callar totalment

Secundí Mollà
Secundí Mollà
13.04.2021  ·  03:23

A l’Estat espanyol, on no hi ha ni grans mitjans de comunicació independents, ni separació de poders i a sobre actuen en impúdica consonància amb els interessos de l’estat profund, si no tinguéssim xarxes socials (i em refereixo ara al terme més general de l’accepció: al flux d’informació que circula per la xarxa -diaris digitals inclosos- i que escapa al control de l’Estat) si no tinguéssim xarxes, deia, ens beuríem, tots, idees tan absurdes com que vivim en una democràcia i seríem ben pocs (molts menys que no en som ara) els que ho posaríem en dubte. Potser ni tan sols ens adonaríem de la vergonyosa actuació diària dels grans mitjans de comunicació que en realitat no són sinó mitjans teledirigits de conformació de l’opinió pública. De fet la manca d’informació fora del control de l’Estat és el que explica en bona part que personatges com Felipe González, Alfonso Guerra o el rei emèrit hagin tingut tantes facilitats per actuar durant tants anys des de la impunitat més absoluta, sense cap cost i amb l’honorabilitat intacta. Vet aquí la seva importància i la seva força.

És la manca del control de la circulació de la informació la clau de tot i és d’aquest món de xarxes encara fora de control d’on Ada Colau se’n va. I és tan explicable com explicable és el desassossec de la lletjor davant d’un gran espill públic. Que fàcil i amable era tot als temps de les dues cadenes de TV, algun diari del règim i poca cosa més que, mica en mica, van anar ampliant-se a més cadenes i més diaris igualment controlats.

Si les xarxes socials són d’importància capital a tot el món malgrat els inconvenients que puguin tenir, en el cas d’Espanya són més que tot això. Són l’aire que ens permet que, de moment, no hàgim mort ofegats.

Albert Miret
Albert Miret
13.04.2021  ·  06:19

Jo no utilitzo ni twitter ni facebook. El primer, perquè cada vegada que ho intento, les animalades i insults que hi surten a dojo no em són especialment agradables, i també perquè vaig observar que moltes de les “proves” que utilitza la policia són tretes del twitter, i no cal regalar-los res. El segon, perquè no entenc massa perquè serveix que milers de persones vulguin ser amics teus, però no els coneguis de res. Ja m’agradaria tenir milions d’amics, però els hauria de conèixer i almenys haver parlat amb ells alguna vegada.

Josep Segura
Josep Segura
13.04.2021  ·  06:23

Ara mateix obriré un compte a Twitter per a agrair al nostre director la seva lucidesa en l’article d’avui.
Com s’ha de fer?

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
13.04.2021  ·  06:30

Ofegar-me en el silenci? A mi m´ofega les presses que porteu el 99% de la gent i dediqueu una quarta part del temps despert en “desinformar-vos”.Fa 20 anys, hi havia desinformació? No. A més coneixiem l´entorn i els veïns.

Roser Giner
Roser Giner
13.04.2021  ·  08:03

A Myanmar/Birmània la Junta Militar colpista malgrat els seus esforços en tancar la xarxa internet no aconsegueix que la gent pugui continuar fent tweets i enviar-los al món. Toc de queda. Llei marcial. Tancament diaris. Empresonament periodistes. Tot i així continúen els tweets mostrant les barbaritats i crueltats de la repressió amb més de 700 víctimes mortals. Si no hi hagués xarxes socials ningú en sabria res. És el que va passar en altres períodes. I això també passa a Tailàndia, Filipines, Hong Kong, Malaysia, Indonèsia, Cambodja. El jovent ja no és el d’altres èpoques. Saben fer-ne ús per mostrar al món la realitat i veure com els militars feixistes no volen perdre el poder. Al poder els molesta twitter, molt. Compte amb el sud est asiàtic.

jaume vall
jaume vall
13.04.2021  ·  08:45

Em sento identificat amb el que diu Berta Carulla i altres companys. Jo tampoc no estic a Twitter ni a Facebook. I no em sento desinformat. Via diaris, via Whtspp, via Internet, Televisió i Ràdio, em faig una idea dels tuits més rellevants, dels fets que cal seguir. Per tant, no sóc el més indicat per aportar alguna cosa a l’editorial d’avui sobre aquestes tecnologies, que no sigui reflexionar sobre contradiccions.

Diem que no ens agrada la massificació de notícies, la brevetat dels titulars, que hauríem de saber menys coses però saber-les millor, que la sobreinformació també és una forma de censura. Proclamem que s’ha de poder parlar de tot sense tant de prejudicis, que els fets són tan o més importants que les paraules.

I resulta que quan una persona opina, diu la seva veritat, que no és la políticament correcta en funció de la idea “mainstream” (majoritària), se la convida a plegar. Sí, em refereixo a J.Alonso-Cuevillas. Per a mi és significativament decepcionant aquest afer. Òbviament no tinc tota la informació. Però amb el que ens ha arribat, sembla que :
Un eminent jurista, que té una activa i exitosa vida civil, es compromet en política. Fa unes impecables, agudes, intervencions al Congrés de Diputats. Guanya dialècticament els debats. Resulta que en l’exercici de la seva llibertat d’expressió confessa que preferiria guardar per a ocasions rellevants, tota l’energia que cal per desobeir des del Parlament a l’estat espanyol. Que de totes maneres serà lleial a la seva presidenta de l’hemicicle quan es produeixin desobediències. Resulta que això molesta, i ha de plegar.

Per què molesta? No és aquesta necessitat de valorar titulars, gairebé fora de context, el que provoca reaccions d’autoritat així?
Un titular ha de fer plegar una persona vàlida amb una trajectòria força brillant? No ens queixem que falta reflexió, que no hem d’actuar a cop de tuit?

Si s’ha fet plegar en Cuevillas perquè el que ha pensat resulta incòmode pels seus, malament. On és la llibertat de pensament dins d’un partit polític que es vol transversal i allunyat de la jerarquia casernària?
Si se l’ha fet plegar perquè la seva opinió pugi ser aprofitada pels adversaris polítics, pitjor. On és la capacitat dialèctica per respondre previsibles atacs interessats en el populisme, enlloc del debat d’idees lliures? Tant de por fa, tant poc considerat està el seny dels possibles votants, que siguin influenciats per crítiques demagògiques de l’oposició?
No quedem que al Parlament es pot debatre de tot?
I fora del Parlament, només del seguidisme a les idees jeràrquiques del partit?

No s’ha perdut una magnífica oportunitat de posar una ratlla que separi la disciplina de partit alhora de remar junts, respecte de la lliure intel·ligència de cadascun dels seus integrants a tenir idees pròpies?

I no només és una reflexió per al partit afectat, també a tots nosaltres, com a usuaris/espectadors/votants de la classe política.

Pep Agulló
Pep Agulló
13.04.2021  ·  09:03

OFEGAR-ME EN LA BANALITAT D’AQUEST MAR…

Internet és molt més que les xarxes. Entenc que els professionals de la comunicació heu d’estar a totes, però reduir el soroll de les xarxes a una “molèstia necessària” és banalitzar un mitjà que ha canviat la vida i la societat per bé i per mal, i no en sabem encara les conseqüències. P. ex., d’aquest odi que destil·len, l’absència de la cultura de la reflexió, de l’incapacitat d’aguantar un raonament en una conversa que duri més d’uns segons. el relativisme i la impunitat del valor de cap prova, atès que ho podem posen al sac del fake, etc. ¿Cap on ens portarà tot plegat?

¿Com explicaries a Twiter la reflexió d’aquesta editorial ?

“Ofegar-me en el silenci….” (Vicent) Mare meva, quina gran frase. La paraula, el pensament neix del silenci. Potser que llegeixis més poesia. Qui ens ofega és la fressa…

Estic amb Josep Salart.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
13.04.2021  ·  09:11

No soc usuari de Twitter.
Gairebé no faig servir Facebook, potser dos o tres cops a l’any, i sempre obligat per tercers que han publicat algo que m’interessa.
No és per por a la tecnologia, en el món de la informàtica em considero un usuari avançat, consultat força vegades per gent del meu voltant.
Soc subscriptor de 3 diaris digitals i compro Punt Avui en paper. És el darrer bastió de periòdic català, abans comprava l’ARA fins que es va desmarcar de l’independentisme a l’any 2017 abraçant el neoautonomisme d’ER, d’Oriol Junqueras.

Estic totalment d’acord amb la editorial que ens calen eines actualitzades populars per poder contrarestar el monopoli informatiu del “deep state”, de les oligarquies monarco/feixistes que tenen a sou als periodistes dels grans mitjans de comunicació. O un dolorós exemple proper TV3 (abans la nostra i ara un mitjà neoautonomista de propaganda d’ER) o CatRadio.

Reconec que aquesta llibertat digital té les dues cares, la de permetre que el poble pugui parlar, es pugui visibilitzar, i l’altre la de permetre elements tòxics com era per exemple el cèlebre guardia civil “Tàcito”.
Però, tal com diu en Vicens, el preu a pagar és barat si se’l compara amb la unitarisme pro-poder que tindríem només amb la informació “oficial”.

Si Ada Colau, la otrora activista i ara acomodada al poder, s’ha donat de baixa de Twitter és perquè ara, asseguda i engreixant en el poder, ha esdevingut “casta”, la casta que tan criticaven els Podemites/Comuns. Ella pot gaudir dels mitjans oficials, inclosa la TV3 i CatRadio que li prestarien la cúpula que controla actualment ER.

No oblidem que Ada Colau gaudeix de la batllia de Barcelona gràcies al suport de Manel Valls i el seu grup anticatalanista, “tot un demòcrata”.

Anna Linares
Anna Linares
13.04.2021  ·  09:14

Gràcies Sr Partal per les seves sàvies reflexions que ens ajuden a veure millor la realitat, llàstima que no tothom té accés a les xarxes i encara els mitjans oficials tenen poder per manipular!

PERE SIO
PERE SIO
13.04.2021  ·  09:33

Sense el poder de les xarxes socials l’apallissament de la polícia espanyola l’1-O no hagués existit ni hagués donat la volta al món.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
13.04.2021  ·  09:54

Amb TERESA LABOURDETTE: “Gàcies Vicent per ser tan proper i a l’hora tan didàctic”
I tan directe.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
13.04.2021  ·  10:07

D’acord amb l’Editorial. Però les xarxes socials són com carrers estrets enrevessats, plens a vessar de gent, d’un barri que no té fi. Per circular per aquests carrers i saber llegir bé la realitat cal estar molt entrenat i també estar disposat a veure, sentir i ensumar coses molt desagradables. Al 1992 no existia internet i per tant no teníem VilaWeb. La diferència entre una xarxa i VilaWeb -que també és una mena de xarxa- és que camines per un carrer on la norma és la raó, l’educació, la informació i el contrast, és fàcil triar i formar criteri. La diferència entre un diari convencional i VilaWeb es que els diaris es pot comprar amb diners i/o influència la línia editorial i això no es pot fer a VilaWeb -esperem-ho- vaja crec que no passarà i a més hi puc deixar, com qui res, la meva modestíssima opinió.

Pere Grau
Pere Grau
13.04.2021  ·  10:19

Es una bajanada dir-ho, però en aquest món tot té cara i creu. Fins i tot la roda, un dels invents més beneficiosos també és el vehicle de morts i desgràcies. Però mai són els invents els culpables sinó els que els fan servir malament. I la gent que fa i diu disbarats a les xarxes socials (en Trump és el més prominent) forma part de la creu que la resta ha de suportar… Però qui dubti de la utilitat de Twitter i Cia. només cal que miri els intents desesperats del govern comunista xinés, per silenciar-ho, sense aconseguir-ho del tot.

Sr. Partal: tant vostè com altra gent com vostè, de més valua que el promig dels mortals, sempre seran objecte de l’enveja i de la incomprensió dels encegats i dels tanoques. Però ja veu sempre als comentaris, quanta gent hi ha que el valora i el respecta com es mereix. Per tant segueixi el consell d’un acudit d’estudiants de la meva ja llunyana joventut: “a paraules mullades, orelles impermeables”.

Agraeixo a la Sra. Carulla (22:40) la seva citació del Prof. Duran-Pich, una altra persona que ens regala constantment paraules i reflexions dignes de no ser ignorades. P.e. el seu article “Embolica que fa fort”, del 31.03.21, a la seva pàgina http://www.alfdurancorner.com

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
13.04.2021  ·  10:28

Que l’alcaldessa de Barcelona tanqui el seu compte de twitter té un parany: els alcaldes i alcaldesses disposen de comptes diversos, gestionats a través dels seus gabinets, per dir-hi la seva i condicionar, d’amagat, l’opinió pública de les seves respectives poblacions. Que la sra. Colau hagi tancat el seu compte personal és, doncs, un acte propagandístic més dels molts als que ja ens en te acostumats.
Per cert, trobo molt encertat el comentari drl Josrp Soler. Allò dels grafitis als lavabos resumeix el que signifiquen les xarxes socials com a vehicles de la necessitat d’expressar-nos.

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
13.04.2021  ·  10:52

A casa teníem una àvia molt sàvia. Ella sempre havia dit que “amb educació pots dir el que vulguis”. Així que, si tothom apliqués aquesta sentència, probablement, les coses funcionarien molt millor. I dic les coses, no només les xarxes socials.
Estem en un món en el que tot ha de ser immediat, sense una mínina reflexió perquè hem convertit el temps en un bé de consum. Consumim titulars i ara gairebé ni això, imatges. Això dona peu a la desinformació, molt perillosa tant a les xarxes com a la vida, perquè no et permet d’analitzar la diversitat de perspectives d’un mateix fet.
Tothom s’ha pogut sentir molest per alguna contesta fora de to a una piulada seva o, fins i tot, incomprès sobre el que ha expressat. Però, en això rau precisament la màgia: veure una pel·lícula, llegir un llibre o un article, escoltar un concert de música, assistir a una conferència o un col·loqui, i demanar-ne l’opinió a diferents persones és un exercici que et permet observar la multiplicitat d’interpretacions d’un mateix fet. I això a l’autor, conferenciant o ponent, els pot molestar o posar-los eufòrics, depenent del resultat. Però resulta molt penòs que per determinats polítics, si aquest resultat no és l’adulació, el mitjà acabi per ser l’enemic.
És un fet que ha passat al llarg de la Història, només cal pensar en els cronistes dels reis medievals que seguien el monarca en les seves batalles i que només relataven els fets sempre favorablement al rei. Potser si hi hagués hagut Twitter no haurien pogut mentir i la Història que ens ha arribat s’hauria explicat d’una altra forma, per desgràcia del rei i del cronista.

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
13.04.2021  ·  11:07

Això seria com la independència i la llengua: la independència és condició necessària perquè en un món globalitzat pugui subsistir la llengua, però per ella mateixa no és suficient i no en garanteix la supervivència…

Núria Nadal
Núria Nadal
13.04.2021  ·  12:03

Totalment d’acord amb el Sr. Partal.
El poder ja té els canals adecuats per a fer-se propaganda.Som el poble que necesitem canals alternatius per poder saber la contra-informació.
Com a la vida “real” també a la vida “internet” ja bona i mala gent,i per això no deixem de viure.

Francesc Gruartmoner
Francesc Gruartmoner
13.04.2021  ·  12:18

Recordeu el “ha sido ETA”?…. Qui va canviar l’opinió pública, els titulars dels diaris de Madrit o les modestes xarxes socials de l’epoca? Tot te grisos… Res es blanc o negre…. Bona col·lecció de comentaris….

david graupere
david graupere
13.04.2021  ·  12:25

Les xarxes socials són essencials i cada dia tenen més de pes. No es pot controlar cada tuitaire. Aquí la gràcia.

jordi Rovira
jordi Rovira
13.04.2021  ·  12:55

No sé pas si es tracta d’una tria. Idíl·licament no ho hauria pas de ser. Vull dir que no hi hauria d’haver cap dicotomia entre llibertat d’associació i llibertat d’expressió. Però una volta més les particularitats espanyoles ens porten a ser una excepció o si més no una versió. Així doncs, aquí tenim llibertat d’associació ( sobre el paper i sempre dirigida des de dalt ) Per tant, veiem que maniobres partidistes com Ciudadanos o fins i tot tot el sector Podemita són possibles, consentides i en algun moment clarament auspiciades. No són pas les úniques, doncs podríem recordar la UCD, les temptatives a AP i PP, sense passar per alt la fracassada operació Roca. En canvi, veiem com la persecució de qualsevol moviment associatiu nacional basc, català, gallec, andalús disconforme amb la unitat d’Espanya és perseguit. Igualment perseguits els moviments d’esquerres radicals o les barreges d’un i altre. I no només això, empresonats i atemptats amb resultats de crims contra la vida. Tot plegat amb total impunitat i sobretot amb un silenci sepulcral. La democràcia espanyola és doncs una versió entre els models internacionals que permet la repressió i la censura com a pràctiques habituals. I d’aquesta habitud en surt l’especial mala llet nacional. La manca de respecte i el que tothom trepitgi el dret a un pensament “altre”, caracteritzen el nostre estat d’excepció constant ( gairebé igual que les nostres xifres d’aturs abusives, també constants ). Una característica que només són mostra inexcusable d’un estat violent per definició, on l’ús de les llibertats civils tenen una reacció a la contra normalitzada. Per exemple avui mateix hi havia qui protestava tranquil·lament contra el dret de qui es concentra a la Meridiana. Llavors sabem que emparats pels partits polítics i pseudo entitats ciutadanes corresponents.
Voldria una nova república mirant de fer les coses millors. Voldria deixar enrere aquesta història tan negre. Hi dec tenir dret a lluitar per fer-ho possible!

Joan Barrera
Joan Barrera
13.04.2021  ·  12:57

Dir xarxes socials a Facebook i Twitter es molt dir. Aquestes xarxes, son tot menys socials. Llocs on el seu propietari inclou algoritmes que poden influir en un sentit o altre no em sembla un lloc molt adient.
Les verdaderes xarxes socials les tenim en lloc anomenats Fediverse on el control es el de la gent que hi entra i els propietaris dels nodes. Així com Twitter i cia et poden censurar sí dius una cosa que a ells no els interessa, les xarxes socials descentralitzades no seria el cas, Tot i que sempre has de respectar les normes del node on estàs registrat.
Som com les rates del compte del Flautista de Hamelin, on va un van tots.

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
13.04.2021  ·  13:56

Molt bé Partal!
El poder no necessita Twitter.
La Colau té poder, molt, encara que ella ho negui, per fer el mínim decent del que va prometre fer.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
13.04.2021  ·  14:18

Gràcies, Vicent, per oferir-nos sempre, si més no, un punt de vista diferent.

David Mascarella
David Mascarella
13.04.2021  ·  14:54

Exacte! per aquest motiu cal recordar el què ens deia Vicent fa poc sobre l’ús de les xarxes, amb una reflexió que interpel·la a la dignitat de tots; dels que reben l’insult, i encara més, dels que el profereixen:

Avui és un bon dia també per a explicar que no tots els problemes cauen de la banda dels reformistes. I, especialment, m’agradaria explicar-ne un que estic convençut que fa molt mal als rupturistes i que a mi cada dia m’irrita més, que és la pràctica gratuïta i innecessària de l’insult i la gracieta. Caldria que s’entengués que l’insult i la gracieta no són sinó mostres d’impotència. Per tant, no tan sols són innecessàries, sinó contraproduents.

Josep Soler
Josep Soler
13.04.2021  ·  20:58

Twiter és un eina per comunucar- sé com no n’hi ha d’altre. Et permet criticar o felicitar a qui et sembla que ho mareix i que probablement no tindries possibilitat de fer-ho per altre medi, mai i en cap circumstància, siguin escriptors, polítics o gent que ha tingut molt encert en expressar fets, notícies o opinions prou encertades com per felicitar-les en aquell mateix moment. La Sra. Colau diu estar tipa del medi. Es compren, es a les xarxes on rep l’anuig i les crítiques de molts, com a conseqüència dels desajustos que com alcaldesa hagi pogut fer. Una forma excel·lent on poder exptessr opinions de forma ràpida i directa.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
14.04.2021  ·  08:22

el risc de la immediatesa és la reactivitat, la manca de reflexió i profunditat. Caldria preguntar-se com és que a l’augment exponencial de les xarxes correspon un augment significatiu del pensament i la presència en el poder de dretes i ultradretes o, dit al revés, a una poca progressió del pensament social i cooperatiu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes