Preparació d'una plantació de cacau la finca de Rius i Torres. Inicis del segle XX (Biblioteca Real de Palacio).

La República de Guinea Equatorial va néixer el 12 d’octubre de 1968. El franquisme va allargar la colonització tant com va poder, però, finalment, la pressió de l’ONU va forçar-los a acceptar la independència dels petits territoris de l’Àfrica tropical. Significativament, el país s’alliberava del jou colonial el dia que l’Espanya franquista celebrava el “Dia de la Raça”. La descolonització es va fer molt malament i, en pocs mesos, les relacions entre l’ex-colònia i la metròpoli es van trencar abruptament, i van forçar l’èxode de prop de cinc mil espanyols, entre els quals hi havia molts catalans.

Els missioners i empresaris catalans van ser pioners en l’establiment de grans plantacions de cacau, cafè, explotacions forestals i factories comercials. D’altra banda, els ordes religiosos dels claretians i les concepcionistes van ser clau per a la imposició de la fe, l’escolarització i els costums cristians, tot prohibint o demonitzant les creences culturals i els costums dels guineans.

Van ser gairebé dos segles d’una relació intensa i desigual, àmpliament i rigorosament documentada al llibre El Petit Imperi. Catalans en la colonització de la Guinea espanyola (Angle Editorial, 2021), obra dels doctors en història, especialistes en Guinea i l’Àfrica, Eduard Gargallo i Jordi Sant Gisbert. És un llibre exhaustiu i amè que beu de múltiples fonts: arxius oficials i privats, testimonis orals i escrits i els treballs anteriors d’uns altres especialistes. Un estudi que omple un buit en la historiografia del colonialisme espanyol i la història de Catalunya, tot integrant-la en els processos històrics europeus i globals. Perquè, com afirmen tots dos autors al final del llibre, “els catalans no van quedar al marge del colonialisme a l’Àfrica, ni de les seves conseqüències”.

El racisme com a base teòrica de l’espoli ecònomic.

Gràcies als treballs de Gustau Nerín i Donato Ndongo-Bidyogo, coneixíem la participació catalana a Guinea, però calia un bon treball monogràfic en profunditat per a copsar l’abast de la important petjada colonial catalana, sota l’empara de l’estructura colonial espanyola, tant a l’esfera econòmica i comercial, com a la religiosa i educativa, dues de les línies d’acció bàsiques del colonialisme durant dos segles, especialment reforçades durant el franquisme. L’altra línia d’acció era la político-militar, òbviament controlada per l’estat espanyol. Aquí els catalans van tenir molt poca participació, però tampoc no van ser crítics amb la gestió estatal, ni durant el període colonial, ni després.

La trama espanyola de la corrupció a Guinea

Gargallo i Sant investiguen i detallen rigorosament els períodes i els sistemes i estratègies d’explotació exercida pels catalans, amb xifres econòmiques oficials molt reveladores. També ho fan amb la fermesa “civilitzadora” dels missioners claretians i de les concepcionistes catalanes.

Una cínica frase de Franco els guiava: “Espanya no ha estat mai colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles, que és cosa ben diferent. El colonialisme és l’explotació del dèbil pel fort, de l’ignorant per l’avisat: és la utilització injusta de les energies del país dominat per beneficar el país dominant. La tasca civilitzadora és, precisament, tot el contrari. És l’ajuda de qui és més ben situat a qui ho és menys per a fer-lo avançar en la recerca del seu destí.”

A més d’investigar la dominació empresarial, religiosa i cultural dels catalans a la colònia, amb noms i cognoms, els autors narren i analitzen amb un estil amè la influència catalana en la vida quotidiana i social de Guinea, en les idees i les relacions que els catalans residents van desenvolupar amb els africans. Guinea va acabar influint sobre Catalunya. Val a dir que durant dècades el paper cabdal dels catalans va propiciar que la veritable metròpoli colonial fos la ciutat de Barcelona. El 1910, per exemple, el 92% dels sacs de cacau que arribaven a la península es descarregaven al port de Barcelona.

Estand de la Càmera Agrícola a la Fira de Mostres de Barcelona del 1936 (ANC).

Del tràfic d’esclaus al comerç de cacau

El segle XIX hi havia al golf de Guinea grans traficants d’esclaus catalans. El Regne Unit i Espanya van signar l’any 1817 un acord abolicionista. Les àrees administratives Fernando Poo i Annobón deixaven de tenir sentit i Espanya va intentar de vendre-les als anglesos que, de fet, s’hi van establir sense concretar la compra. El primer nucli colonial el van formar britànics i “fernandins”, esclaus alliberats pels britànics provinents de Sierra Leone i de Libèria.

Els britànics van marxar el 1835 per motius climàtics i econòmics. Espanya, impulsada per un cert patriotisme i el lobby esclavista cubà, que continuava traficant a la zona, es va decidir a establir-se a poc a poc en aquelles terres. Empreses barcelonines, com ara Vidal i Ribas, i homes dedicats al comerç d’esclaus, com eren Domènec Mustic i Esteve Gatell, van alternar el comerç legal (aiguardent, oli de palma, fusta i teixits) amb el tràfic il·legal d’esclaus. Aquest nucli pioner va esperonar Espanya a fer unes quantes expedicions per dominar aquells territoris. L’interès era desenvolupar el comerç espanyol, principalment català.

No seria estrany, afirmen els autors, que la majoria de vaixells que arribaven llavors a Fernando Poo fossin catalans. El vescomte de San Javier va observar en unes notes de viatge: “L’única província d’Espanya que manté relacions mercantils amb la costa d’Àfrica és Barcelona, i pertot arreu es veu el geni laboriós i mercantil del poble català.”

Lluís de Lassaletta i Delclós amb un goril·la abatut (fotografia: Museu Etnològic i de Cultures del Món).

El comerç del cacau va ser la base de la relació Catalunya-Guinea. La Companyia Transatlàntica del marquès de Comillas en reforçà la relació amb una línia regular de vapors. Les empreses xocolateres Amatller, Juncosa i Boix en van ser pioneres. El conreu, en principi, era en mans de les famílies “fernandines” (Dougan, Jones, Balboa…), però aviat començaren a arribar-hi i establir-s’hi plantacions d’agricultors i aventurers catalans. Així nasqueren plantacions com ara la Barcelonesa, la Vigatana, la Colonial de Fernando Poo, Montserrat, Montseny… Amb el temps els negocis es van anar diversificant amb plantacions de cafè, factories i explotacions de fusta. Naixia una nova generació d’empresaris colonials, com ara FRAPEJO (Franciso Pérez e Hijo), els Mora i els Mallo (Cacao Sampaka), la finca de l’èxit de vendes Palmeres en la neu, de María Luz Gabás.

Anys a venir, nombroses empreses catalanes detallades al llibre es van dedicar també a l’exportació de conserves, productes tèxtils, ciment i materials de construcció, vins i licors. Els interessos comercials catalans van anar creixent. Els comerciants més importants van sobreviure, els més petits es van arruïnar. A Barcelona es van crear institucions vinculades a l’alta burgesia i a la banca per controlar el negoci des de la ciutat, i exercir de lobby de pressió a Madrid. La recepta catalana era el proteccionisme i val a dir que, tot i els alts i baixos lògics de les guerres, sempre, fins i tot en el temps de la república i durant el franquisme, ho van aconseguir. De vegades l’estat acceptava uns preus que eren per damunt dels del mercat internacional, en benefici dels burgesos colonials catalans, tot i que van anar adquirint una importància considerable, també, els bascs (Chocolates Elgorriaga) i els aristòcrates i terratinents espanyols ben connectats amb la cúpula de la dictadura, com ara Luis Carrero Blanco.

La tasca “civilitzadora” dels missioners claretians

Amb el suport del govern espanyol i del Vaticà, el 1883 els missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria (claretians) van enviar la primera expedició de capellans, fonamentalment catalans. L’estat espanyol sufragava la tasca de les missions, cosa que, remarquen els autors del llibre, “equivalia a admetre el paper essencial de les missions com a servidors públics en pro de la colonització”.

El projecte, tenyit de racisme i paternalisme, era construir escoles-internat per tal de separar els joves de les seves famílies, educar-los i evangelitzar-los. Per als claretians, els guineans eren salvatges a qui calia civilitzar amb la moral catòlica i la llengua espanyola. Un orde religiós eminentment català vetllava per l’imperialisme lingüístic castellà, legitimava la despossessió material dels africans i els preparava per a les noves maneres d’explotació capitalista.

Missioneres concepcionistes i alumnes a Basile.

Els missioners van dedicar-se també al negoci del conreu de cacau i encapçalaren institucions colonials com ara el Patronat d’Indígenes. Eren el principal agent colonial d’aculturació, afirmen els autors. Van combatre creences i costums africanes com ara la poligàmia. En aquesta qüestió va ser clau la col·laboració de les missioneres de la Immaculada Concepció (concepcionistes), també d’arrel catalana. L’objectiu era apartar les noies de les seves famílies i casar-les amb un “salvatge ja civilitzat” pels seus col·legues claretians.

També es va crear la “campanya de redempció de nenes captives”. Feligresos de la metròpoli donaven diners, cínicament, per “alliberar” la noia de la seva família i costums. A canvi, podien posar-li un nom, rebre’n una fotografia i seguir-ne els estudis. L’ús d’una dura disciplina per part dels religiosos era la norma. En la seva obsessió contra la poligàmia i la sexualitat, els capellans van ser despietats i, en alguns casos, molt violents. El llibre cita el pare Puiggròs, que va matar una noia a fuetades acusada d’haver incitat sexualment els nois d’un internat.

També hi destaquen les figures i les històries dels claretians més il·lustres, com ara el pare Joaquim Juanola, Antoni Aymemí i Ermengol Coll, fundador del diari La Guinea Española, la publicació més longeva dels temps colonials, òrgan de control religiós, polític i social.

Revista El Misionero, Barcelona, 1931.

Hi ha molts més aspectes interessants reflectits al llibre: els “fernandins” catalans, molts d’ells amb forts vincles amb Barcelona; el parèntesi de la Primera Guerra Mundial; els feliços anys vint; la Segona República que, contràriament a allò que algú podria pensar, no va introduir canvis importants en el sistema colonial espanyol; la progressiva rivalitat Barcelona-Madrid en el control dels negocis i la introducció d’empreses catalanes en el negoci de la fusta de Riu Muni, la zona continental.

Els anys trenta, la Companyia Nacional de Colonització Africana (ALENA) controlava el 50% de les exportacions de fusta. És un exemple clau entre els molts que esmenta el llibre. Els principals accionistes eren el Banc Exterior d’Espanya, el Banc Hispano-Colonial i el Banc de Catalunya, és a dir, la flor i nata de la burgesia barcelonina, amb la participació destacada del grup Comillas i d’allò que avui en diríem portes giratòries: Foment del Treball, la Caixa de Pensions, la Lliga Regionalista, i més grans entitats catalanes.

La guerra i el franquisme

Un parell de mesos després del sollevament militar de Franco, la colònia va quedar en mans dels franquistes. El nou ordre es va imposar de seguida: la Falange, el Frente de Juventudes, l’OJE, les mostres d’adhesió al caudillo, el seu omnipresent retrat a escoles i centres oficials. Durant la Segona Guerra Mundial, la Falange de Guinea va arribar a tenir prop de sis-cents membres, dels quals més de quatre-cents eren blancs. Hi havia censura i multes per a qui escoltés les ràdios aliades, i se celebraven amb entusiasme les victòries de Hitler.

Les dues guerres, lògicament, van perjudicar l’activitat comercial. Si els colons blancs ho van passar malament, el cost per als guineans sotmesos va ser enorme. Un cop més, qui havia de salvar les pèrdues comercials de la colònia havia de ser l’estat espanyol. A canvi, els lobbies catalans feien donacions, atorgaven premis i regals en espècies als jerarques franquistes. O bé donaven diners als missioners i a esdeveniments especials, com ara el Congrés Eucarístic Internacional.

Desfilada del Frente de Juventudes (OJE) de Falange Española.

La postguerra va representar un període de creixement econòmic del qual es van beneficiar les empreses catalanes. La producció de cacau va créixer substancialment i s’hi van afegir la fusta i el cafè. Un dels factòtums colonials de la burgesia barcelonina, el banquer Francesc Recasens, escrivia l’any 1959 al Diari de Barcelona: “La colonització de Guinea és obra, almenys en un 70%, de gent de la nostra regió.”

Són molt interessants també els capítols dedicats a la vida social i cultural: el cinema, el futbol, els entreteniments, els balls sota la pervivència del racisme i mil històries singulars. Des de la infantilització dels africans a Les aventures extraordinàries d’en Massagran, de J. M. Folch i Torres, fins a les curses de braus, el Barça i l’Espanyol, el folklorisme de cors i danses regionals, el culte a la Moreneta i la captura de Floquet de Neu. S’hi esmenten personatges desconeguts, però també de prou coneguts com ara Fèlix Millet que, a banda tocar el saxo al grup Banana Boys, com vam explicar en aquestes pàgines fa anys, va aprofitar l’estada per fer una mili de tres mesos i prou. A Guinea, “Fèlix Millet ja feia de Fèlix Millet”, diu un testimoni.

El desastre de la descolonització

Durant el franquisme, el règim va intentar de dissimular que Guinea era una colònia per no haver d’acceptar les pressions d’independència que demanava l’ONU. Com ha dit Gustau Nerín, es van inventar “l’hispanotropicalisme”, la teoria que Espanya “no era colonitzadora sinó civilitzadora de pobles”. Els van atorgar la categoria de províncies amb procuradors en corts, després els van concedir l’autonomia i, finalment, quan ja no van tenir més remei, els van concedir la independència l’any 1968.

El culte a la Moreneta exportat a la Guinea espanyola.

La descolonització va ser un desastre. Les relacions amb el primer president, Francisco Macías, van engrevir des dels primers mesos, i van culminar amb un intent de cop d’estat, repressió, la ruptura de les relacions i l’expulsió del país dels prop de sis mil colons, molts dels quals eren catalans. Macías es va convertir en un sanguinari dictador que va causar moltes víctimes i va enfonsar el país en la misèria i el terror, fins que el 1979 el seu nebot Teodoro Obiang el va derrocar i afusellar, i va donar continuïtat a la política depredadora i demencial de Macías fins als nostres dies.

Molts dels colons expulsats van sobreviure a la península com van poder, sense cap suport de l’estat. No tots eren grans capitalistes. Hi havia botiguers, treballadors, càrrecs intermedis, professors… Els més destacats van passar molts anys reclamant en va una indemnització o el retorn de les seves terres. El suport de CiU no els va servir de res.

La important presència catalana a Guinea, curiosament, no va tenir l’impacte crític en la societat catalana que sí que van tenir l’ocupació i les guerres del Marroc. Segons els autors: “La crítica pública al que es feia a Guinea va ser molt inferior; el nacionalisme català no va mostrar mai gaire interès pel nacionalisme guineà ni per criticar-ne el procés de descolonització, per exemple. Val a dir que l’esquerra espanyola tampoc es va preocupar gaire per la política guineana del franquisme.”

Els catalans, formalment, van tenir un pes molt escàs en la direcció política i l’administració colonial, excepció feta dels missioners claretians. No manaven directament en la gestió ni en la repressió. Però ells, com tots els europeus instal·lats a l’Àfrica, creien fermament en “la superioritat racial i cultural dels blancs envers els pobles africans, cosa que els conferia el dret o l’obligació de governar-los i civilitzar-los. […] La bondat o necessitat del sistema colonial, molt rarament es qüestionava”.

Coberta del llibre ‘El petit imperi’.

Podeu comprar El petit imperi a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.