10.12.2025 - 02:23
|
Actualització: 10.12.2025 - 07:56
El Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona es va omplir de gom a gom ahir a la tarda amb motiu de l’acte d’homenatge pòstum a qui fou el gran cronista de Barcelona, Lluís Permanyer (Barcelona, 1939-2025), que es va morir sobtadament el 23 d’octubre passat. Tocades les sis de la tarda, va començar l’acte, en què es van glossar i destacar els aspectes més singulars de la figura de l’escriptor i periodista, tant en el vessant humà com en el professional, del seu compromís amb una ciutat de cultura, cívica, neta i endreçada.
La música de Bach sonava mentre entraven la vídua, Assumpció Gausa, de bracet del batlle de la ciutat, Jaume Collboni, i al darrere els seus dos fills, Marc i Aleix. L’acte va durar gairebé dues hores, en què van intervenir figures diverses vinculades a Permanyer, com ara dos dels seus companys de generació del diari La Vanguardia, Tomàs Alcoverro i Lluís Foix, el periodista Jordi Amat, el batlle Collboni i els fills. També hi va haver moments amb música en directe, la paraula poètica dita per l’actor Lluís Soler i una selecció de fotografies de tota una vida. El van definir afectuosament com un senyor de Barcelona, d’una elegància universal, de curiositat permanent, amb humor i ironia, un home íntegre.
Jaume Collboni, que va obrir l’acte, va reivindicar per a Barcelona personatges com Lluís Permanyer, que s’estimava la ciutat i la vetllava, trucant infinitat de vegades a departaments del consistori per advertir, criticar o denunciar aspectes de la ciutat que no anaven com tocava (el periodista en relatava un de ben exemplificadir en aquesta entrevista). Va repassar la seva trajectòria professional, amb més de seixanta anys dedicats al periodisme, els primers al setmanari Destino i d’ençà del 1966 al diari La Vanguardia, primer a la secció d’internacional i després com a periodista cultural i cronista de Barcelona.
Collboni va parlar de Permanyer com un dels millors amfitrions de la ciutat, que va ensenyar Barcelona al científic Stephen Hawking i a la seva muller, quan la van visitar el 1988, o acompanyà l’escultor Eduardo Chillida a tot d’indrets per trobar el lloc adequat per a situar-hi una escultura seva, que finalment va instal·lar al parc de la Creueta del Coll.
El batlle de Barcelona va entomar un mea culpa quan va reconèixer que li havia quedat a deure l’emplaçament definitiu per al monument a Ildefons Cerdà i es va comprometre a trobar-lo. Va parlar de Permanyer com un ciutadà de mirada crítica i detallista. “Li devem molt com a ciutat”, va afegir. Aleshores va anunciar que li atorgaran la Medalla d’Or de la Ciutat, que és la màxima distinció de l’Ajuntament de Barcelona, una decisió acordada amb els altres partits polítics representats, llevat de Vox.
Després de la intervenció de Collboni, la pianista Clara Bes va tocar Mompou i Chopin i va prendre la paraula el periodista i escriptor Jordi Amat, per parlar del llibre que acaba de sortir i que Lluís Permanyer li va demanar que presentés. La presentació s’havia de fer precisament ahir, 9 de desembre. És la tercera edició ampliada de Testimonis de tot el món sobre Barcelona, que ha publicat l’Ajuntament de Barcelona. Edicions de la Campana el va publicar per primera vegada als anys noranta. Aquest projecte, havia explicat Permanyer, l’havia començat l’any 1987, quan va començar a fer de cronista de Barcelona.
El llibre recull dos mil anys de cites sobre Barcelona de personatges de tot el món. Segons Amat, aquesta recerca i aplec de cites demostra que “la història de la nostra civilització es pot explicar a través de Barcelona” i “que es pot entendre el món des de la nostra ciutat”.
Jordi Amat va dibuixar un vincle entre l’escriptor Josep Maria de Sagarra, que Lluís Permanyer va conèixer molt gràcies al seu fill Joan i que li va fer un primer i important mestratge; després Nèstor Luján, amb qui va relacionar-se a l’època del setmanari Destino, on Permanyer va publicar el qüestionari Proust; i després el seu propi llegat periodístic i literari lligat a la ciutat. Perquè Lluís Permanyer va publicar una vuitantena de llibres, sobretot dedicats a Barcelona i al món de la cultura i de les arts. Va escriure sobre l’Eixample i Ildefons Cerdà, sobre Josep Maria de Sagarra, Miró, Tàpies, Brossa, Clavé, Chillida…
El seu llegat de periodista de La Vanguardia el van glossar dos dels seus primers companys de taula de redacció als anys seixanta: Tomàs Alcoverro i Lluís Foix, conduïts per Llàtzer Moix. La conversa la van intitular “Lluís Permanyer, una vida entre el periodisme i la literatura”. Foix va destacar que Permanyer tenia criteri propi i que no acceptava distincions per preservar la seva independència. Que era una persona íntegra. I Tomàs Alcoverro va dir que s’hauria de posar el nom de Lluís Permanyer a un carrer de Barcelona. El titular de l’acte el va posar Alcoverro també, que va dir que, segons Llàtzer Moix, Permanyer havia fet osmosi amb la ciutat.
Segurament, la proposta de posar el nom de Lluís Permanyer a un carrer plauria al periodista, més i tot que la Medalla d’Or de la Ciutat, perquè Permanyer tenia un vincle amb Barcelona i la gent molt cívic i proper, que el feia un personatge molt popular. Explicava un munt d’anècdotes que ho corroboraven, com quan un conductor d’autobús va aturar el vehicle al seu costat, va obrir les portes, va cridar “Permanyer, no et jubilis mai!” i se’n va anar. Precisament, dissabte vinent, a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, es farà un altre homenatge a Lluís Permanyer, impulsat pels Amics de la Rambla. El periodista, malauradament, no veurà acabades les obres de la Rambla, com tampoc la Sagrada Família.
L’acte es va tancar amb les paraules d’agraïment dels seus dos fills. I al final va sonar la cançó d’Édith Piaf Non, je ne regrette rien.
