10.12.2025 - 02:23
El Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona es va omplir de gom a gom ahir a la tarda per acollir l’acte d’homenatge pòstum a qui fou el gran cronista de Barcelona, Lluís Permanyer (Barcelona, 1939-2025), que es va morir sobtadament el 23 d’octubre passat. Tocades les sis de la tarda, va començar l’acte que va glossar i destacar els aspectes més singulars de la figura de l’escriptor i periodista, tant des del seu vessant humà, com professional, del seu compromís amb una ciutat de cultura, cívica, neta, endreçada, bonica també.
La música de Bach sonava mentre entraven la vídua, Assumpció Gausa, del braç de l’alcalde Jaume Collboni, i al darrere els seus dos fills, Marc i Aleix. L’acte va durar gairebé dues hores, al llarg de les quals van intervenir diferents figures vinculades a Permanyer, com els seus companys de generació del diari La Vanguardia, Tomàs Alcoverro i Lluís Foix, del periodista Jordi Amat, del mateix alcalde Collboni, i dels fills. També hi va haver moments amb música en directe, la paraula poètica dita per l’actor Lluís Soler i una selecció de fotografies de tota una vida. Se’l va definir afectuosament com un senyor de Barcelona, d’una elegància universal, de curiositat permanent, amb humor i ironia, un home íntegre.
Jaume Collboni, que va obrir l’acte, va reivindicar per a Barcelona personatges com Lluís Permanyer, que s’estimava la ciutat i la vetllava, trucant infinitat de vegades a diferents departaments del consistori per advertir, criticar o denunciar aspectes de la ciutat que no anaven com tocava (el periodista en relatava un ben exemplificatiu en aquesta entrevista). Va repassar la seva trajectòria professional, amb més de seixanta anys dedicats al periodisme, els primers al setmanari Destino i des del 1966 al diari La Vanguardia, primer a la secció d’internacional i després com a periodista cultural i cronista de Barcelona.
Collboni va parlar d’un Permanyer que fou un dels millors amfitrions de la ciutat, ensenyant-li Barcelona al científic Stephen Hawking i a la seva muller, quan la van visitar el 1988 o acompanyant l’escultor Eduardo Chillida a diferents indrets per trobar el lloc adequat per situar-hi una escultura seva, que finalment va instal·lar al parc de la Creueta del Coll.
L’alcalde de Barcelona va entomar un mea culpa quan va reconèixer que li va quedar a deure la ubicació definitiva per al monument a Ildefons Cerdà i es va comprometre a trobar-la. “M’hi comprometo”, va dir. Va parlar de Permanyer com un ciutadà de mirada crítica i detallista i va assegurar que “li devem molt com a ciutat.” Aleshores va anunciar que se li atorgarà la Medalla d’Or de la Ciutat, que és la màxima distinció que atorga l’Ajuntament de Barcelona, una decisió consensuada amb els altres partits polítics representats, amb l’excepció de Vox.
Després de la intervenció de Collboni, la pianista Clara Bes va tocar Mompou i Chopin i va prendre la paraula el periodista i escriptor Jordi Amat, per parlar del llibre que acaba de sortir i que Lluís Permanyer li va demanar que presentés. La preentació s’havia de fer precisament ahir, 9 de desembre. Es tracta de la tercera edició ampliada de Testimonis de tot el món sobre Barcelona, que ha publicat l’Ajuntament de Barcelona. Edicions de la Campana va publicar per primera vegada als anys noranta. Aquest projecte, havia explicat Permanyer, l’havia començat a treballar l’any 1987, quan va començar a fer de cronista de Barcelona.
El llibre recull dos mil anys de cites sobre Barcelona de personatges d’arreu del món. Segons Amat, aquesta recerca i aplec de cites demostra que “la història de la nostra civilització es pot explicar a través de Barcelona”, “que es pot entendre el món des de la nostra ciutat”.
Jordi Amat va dibuixar un vincle entre l’escriptor Josep Maria de Sagarra, que Lluís Permanyer va conèixer molt a través del seu fill Joan i que li va fer un primer i important mestratge; després Nèstor Luján, que va relacionar-se a l’època del setmanari Destino, on Permanyer va publicar el Qüestionari Proust; i després el seu propi llegat periodístic i literari lligat a la ciutat. Perquè Lluís Permanyer va publicar una vuitantena de llibres, sobretot dedicats a Barcelona i al món de la cultura i de les arts. Va escriure sobre l’Eixample i Ildefons Cerdà, sobre Josep Maria de Sagarra, Miró, Tàpies, Brossa, Clavé, Chillida…
El seu llegat de periodista de La Vanguardia el van glossar dos dels seus primers companys de taula de redacció als anys seixanta: Tomàs Alcoverro i Lluís Foix, conduïts per Llàtzer Moix. La conversa la van intitular “Lluís Permanyer, una vida entre el periodisme i la literatura”. Foix va destacar que Permanyer tenia criteri propi i que no acceptava distincions per preservar la seva independència. Que era una persona íntegra. I Tomàs Alcoverro va reivindicar que s’hauria de posar el nom de Lluís Permanyer a un carrer de Barcelona. El titular de l’acte el va posar Alcoverro també, segons Llàtzer Moix, quan va dir que Permanyer havia fet osmosi amb la ciutat.
Segurament, aquesta proposta d’Alcoverro, de posar el nom de Lluís Permanyer a un carrer plauria al periodista, més i tot que la Medalla d’Or de la Ciutat, perquè Permanyer tenia un vincle amb Barcelona i la seva gent molt cívic i proper, que el feia un personatge molt popular. Explicava un munt d’anècdotes que ho corroboraven, com quan un conductor d’autobús va parar el vehicle al seu costat, va obrir les portes, va cridar “Permanyer, no et jubilis mai!” i va marxar. Precisament, dissabte vinent, a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, es farà un altre homenatge a Lluís Permanyer, impulsat pels Amics de la Rambla. El periodista, malauradament, no veurà acabades les obres de la Rambla, com tampoc veurà acabada la Sagrada Família.
L’acte es va tancar amb les paraules d’agraïment dels seus dos fills. I com a final va sonar la cançó d’Édith Piaf, Non, je ne regrette rien.
