Hi ha moments que se t’aferren per sempre a la memòria. Un d’aquests, en el meu cas, va ser la visita al camp de futbol de Butxa, el novembre del 2023. Un cartell deia que hi jugava un equip que es diu Olímpic –un nom que evoca pau, joc, amistat i fraternitat entre pobles. Però quan t’hi acostaves veies que els equips havien d’acceptar una dificultat que no eixia en cap reglament: quatre impactes de bomba sobre la gespa, quatre forats ennegrits al camp. Un, just a l’exterior de l’àrea de porteria de la banda dreta –d’on Messi sol marcar sempre de falta–, dos a la banda contrària i un altre al mig del camp. Al costat, la Casa de la Cultura estava del tot destruïda. I, a pocs metres, l’església de Sant Andreu i de Tots els Sants guardava encara la memòria d’una fossa comuna terrible on, durant l’ocupació russa, van anar a parar 410 cadàvers. La Maria, la dona que en tenia cura, em va explicar horroritzada que la va haver de cavar gent del poble, ucraïnesos desesperats, en canvi de pa i cigarretes que els oferien els russos. “Vostès no ho entenen, això, perquè no ho viuen, però la guerra també fereix l’ànima, no tan sols el cos”, em va dir mentre abaixava la mirada i se senyava a la manera ortodoxa, tres vegades seguides, amb tres dits i de dreta a esquerra.

Les paraules de la Maria resumeixen potser millor que cap discurs què signifiquen quatre anys de guerra a Ucraïna. Quatre anys. Quaranta-vuit mesos, dues-centes vuit setmanes implacables, 1.461 dies llarguíssims. Un termini que a l’Europa occidental pot sonar gairebé abstracte, una xifra més. Però que, per als ucraïnesos, significa quatre anys d’hibernació a la força en búnquers, molt de fred i grans problemes per a fer una vida normal, a més d’alarmes de sirenes i explosions que et poden enxampar a la feina, al llit o comprant pa. Quatre anys de dol acumulat, quatre anys de resistir l’intent sistemàtic d’esborrar-los com a poble, de negar-los com a nació.

Quan Rússia va llançar la invasió a gran escala avui fa quatre anys justs, molts analistes occidentals donaven a Ucraïna pocs dies, potser setmanes. No van comptar amb una cosa que els mapes militars no saben mesurar: la voluntat d’un poble de continuar existint. Els ciutadans van sorprendre tothom fent cua per allistar-se a l’exèrcit, que va aconseguir de frenar per poc l’entrada de les tropes invasores a la capital. I la vida de tothom va canviar de soca-rel. El resultat és a la vista de tothom: Rússia no ha aconseguit l’objectiu que es va marcar.

Però Ucraïna n’ha pagat un preu enorme, incommensurable. Centenars de milers de morts i ferits. Milions de desplaçats. Ciutats senceres convertides en runa. Una generació de xiquets que s’ha criat sabent que el soroll d’una sirena significa córrer cap al soterrani. Famílies que esperen cada nit un missatge que els diga, simplement, que els seus continuen vius, un dia més. Però –malgrat tot i malgrat tots els problemes imputables a ells mateixos–, els ucraïnesos han continuat treballant cada dia, han continuat publicant diaris –com el que fan les meues admirades col·legues de The Kyiv Independent– o mantenint oberts els museus, han continuat bastint la seua democràcia fràgil i amenaçada, ensenyant als fills, construint el futur amb els materials que la guerra els deixa.

Europa –i el món– deu als ucraïnesos un reconeixement honest, no pas protocol·lari. No la condescendència dels qui els observen amb la seguretat que a sa casa no caurà cap míssil enmig de la nit, sinó l’admiració sincera dels qui entenen que la llibertat no és un valor abstracte: és un camp de futbol que pot tenir quatre sots de bomba i continuar essent, malgrat tot, un camp de futbol. És una dona que fa el senyal de la creu i pronuncia una veritat que cap estat major hauria sabut formular tan bé.

La guerra no s’ha acabat i, per desgràcia, ningú no sap quan s’acabarà. El futur és incert i els núvols que vénen de Washington no aclareixen gens l’horitzó. Però quatre anys de resistència ucraïnesa han demostrat una cosa que als catalans ens convé de no oblidar: que el poble que s’estima a si mateix és molt difícil de vèncer. Que la dignitat és també una forma de poder. I que algunes ànimes –malgrat les ferides i el patiment– no es deixen trencar.

PS1. Durant aquests quatre anys, a VilaWeb, hem fet un esforç gran i consistent per seguir de primera mà els esdeveniments a Ucraïna. N’és una prova aquest article, en què enllacem les trenta grans històries que han servit per a explicar el conflicte aquests anys.

PS2. Avui estarem molt pendents de la sorpresa anunciada ahir per Pedro Sánchez: la desclassificació de –ja veurem quins– documents relacionats amb el 23-F. Segurament que no es tracta de cap operació de bona fe ni moguda per l’interès de la memòria històrica, com ens avança en aquest article Josep Nualart Casulleras: “Per què el 23-F ara? Els secrets que Pedro Sánchez encara amaga“.

PS3. Els cinquanta anys del diari Avui es van començar a commemorar ahir a Barcelona amb una exposició al Palau Robert, que destaca la lluita per a aconseguir de tornar a portar el català als quioscs després de trenta-set anys de franquisme. En realitat, d’alguna manera tots som hereus d’aquest diari i li reconeixem el mèrit històric i la continuïtat que representa ara, unint dues grans tradicions periodístiques del país, El Punt Avui. Joan Safont ha fet la crònica de la inauguració.

PS4. La mort a mans de l’exèrcit mexicà del cap del Càrtel Jalisco Nova Generació (CJNG), Nemesio Oseguera Cervantes, conegut amb l’àlies del Mencho, ha causat fins ara una seixantena de morts pel cap baix, entre agents de les forces de seguretat, civils i membres d’aquesta organització criminal, considerada la més poderosa de Mèxic. En aquesta Pissarreta intente de donar algunes claus per a entendre millor el conflicte: “Els càrtels mexicans, realitat i mite”.