El Museu de la Rendició Incondicional

  • En el Dia d'Europa recordem el continent desaparegut a la memòria dels Balcans amb la novel·la de l'escriptora croata Dubravka Ugrešić

VilaWeb
Vida quotidiana a Iugoslàvia, 1972.
Xavier Montanyà
09.05.2021 - 21:50

Un dia del llarg setge de Sarajevo, des d’una de les diverses posicions de tir que tenien els serbs a les muntanyes dels voltants, el general Ratko Mladić va tenir en el punt de mira la casa d’un conegut seu. Sense dubtar ni un instant, Mladić li va trucar per telèfon per dir-li que li concedia cinc minuts per a recollir els àlbums de fotos familiars i abandonar la casa, perquè tenia la intenció de volar-la.

“El criminal que, durant mesos va destruir la ciutat, les biblioteques, els monuments, les esglésies, els carrers i els ponts, sabia que destruïa la memòria. Per això va regalar ‘magnànimament’ al seu conegut una vida amb dret a la memòria. Una vida despullada i algunes fotos familiars.

Els refugiats es divideixen en dues classes: aquells amb fotografies i aquells sense fotografies, va dir un refugiat bosnià.”

Les destrosses de la guerra de Bòsnia.

Ho explica l’escriptora croata Dubravka Ugrešić al llibre El Museo de la Rendición Incondicional (Alfaguara, 2003), una magnífica novel·la sobre el desarrelament, l’anihilació del passat, les famílies, els països, el trauma de la postguerra, el dolor de l’absència, l’èxode i l’esforç per a preservar una etèria memòria íntima i col·lectiva que s’esvaeix com el fum. I sobretot, la solitud, una immensa solitud.

A la guerra de Bòsnia (1992-1995) es calcula que van morir més de 200.000 persones i més de 2.700.000 van haver de marxar de casa seva. Sarajevo va viure un setge de 1.425 dies, un dels més llargs en una ciutat europea després de la Segona Guerra Mundial.

Si W. G. Sebald a les seves obres ens feia recordar que Europa no és única, ni homogènia ni harmoniosa, l’escriptora croata s’enreda i ens enreda en els laberints invisibles, com teranyines, d’una memòria fantasmal, la d’una altra Europa, la dels supervivents dels Balcans. Un passat que ja només existeix com a suma de records borrosos, efímers, a la ment dels molts milers d’exiliats i nàufrags escampats pels camins del món i de la història.

Dubravka Ugrešić

Fa poc vaig recordar l’escena de Mladić al telèfon, veient el film candidat a l’Oscar Quo Vadis Aida, de la directora bosniana Jasmila Žbanić, que divendres es va estrenar als cinemes. La protagonista és una traductora dels cascs blaus de l’ONU a Srebrenica que el juliol del 1995 viu en primera línia com es va gestant el genocidi dels vuit mil bosnians, alhora que lluita inútilment per salvar la vida del marit i dels dos fills. Mentre ells són vius, ella destrueix les fotografies familiars perquè no caiguin en mans dels soldats serbs.

Anys més tard, quan torna a Srebrenica, troba que el seu pis ha estat ocupat per una família serba. La conversa amb la intrusa és mínima. Just per a demanar-li que marxin i saber si han trobat les fotografies. La desconeguda serba al·lega que, com que no tenia notícies d’ells, havia pensat que eren morts i per això s’hi havien instal·lat. Malgrat tot, n’ha conservat les quatre coses que es van salvar de la destrucció. Les ha guardades en una cartera. Conté fotografies i petits objectes personals. Per què preservava els records d’aquells a qui creia morts?, em pregunto.

El fil d’aquestes escenes, em porta a un record personal, de fa cinc anys. L’estiu del 2016 vaig visitar una família bosniana, els Begovic, a Biljaca-Bratunac, molt a prop de Srebrenica, avui República Sèrbia. Vivien en una casa nova, encara a mig fer, vora el riu Drina. L’anterior havia estat destruïda durant la guerra. Vivien a mig camí entre la ciutat i la vella fàbrica de bateries de Potocari, caserna dels cascs blaus de l’ONU, que l’any 1995 no van saber ni van poder aturar la massacre.

La ciutat comunista els anys seixanta.

El pare, Samed, havia format part de l’improvisat exèrcit musulmà, l’Armija, i havia pogut salvar-se, com milers d’homes, fugint a peu per les muntanyes. Va caminar set dies i set nits, esquivant els escamots txètniks, fins a arribar a Tuzla. El seu pare també va sobreviure. Però el seu germà va desaparèixer a la muntanya. No en van saber mai més res. L’estiu del 2016 feia poc que havien identificat part del seu cos i l’havien pogut enterrar al memorial de Potocari.

Els Begovic, com totes les famílies bosnianes de la zona, havien perdut a la guerra uns quants familiars, però la desaparició del fill havia estat insuportable per a la mare. La dona havia mig perdut la memòria i estava sempre callada i absent. Quan parlàvem de la guerra i tot allò que els havia succeït, l’àvia parava atenció, fixava la mirada i semblava que seguia les converses. A les mans retenia una de les fotografies que hi havia desplegades a la taula. Era una fotografia actual dels supervivents de la família amb les seves dues nétes nascudes després de la guerra. La gran hi havia afegit amb Photoshop la figura de l’oncle desaparegut i assassinat.

Entre els records, el passat i la realitat present, hi ha fils invisibles que es comuniquen, espurnes de vida imperceptibles que prenen un significat especial per a cadascú, íntimament, en l’immens forat negre d’un passat tràgic.

Manifestació dels pioners del Partit Comunista.

Un altre bon exemple recent és el documentari Álbum de posguerra, de Gervasio Sánchez, Ángel Leiro i Airy Maragall. És el retorn a Sarajevo del periodista amb les fotografies que va fer durant el setge de la ciutat, a la recerca d’aquells nens desconeguts que van ser protagonistes de les seves imatges. “Em vaig cansar de fer fotografies de morts, vaig optar per fer fotografies dels vius”, explica Sánchez. Vint-i-cinc anys més tard aconsegueix localitzar-ne alguns, conèixer-los i saber com ha estat la seva vida en la guerra i la postguerra. El documentari es va estrenar fa poc a Movistar+, s’ha presentat al Festival de Drets Humans de Sant Sebastià i es podrà veure alguns dies de maig als Cinemes Girona.

Per als lectors de diaris que no vam viure de prop aquella guerra, les fotografies de Sarajevo de Gervasio Sánchez són part de la memòria que tenim d’aquell conflicte. Ara aquelles imatges, convertides en objectes que passen de mà en mà entre els ciutadans de Sarajevo, ens revelen els records de la guerra i la vida posterior dels supervivents, la crua postguerra. Quan els seus ulls les observen podem intuir els reflexos del món d’ahir que ja no existeix. O en la seva reacció en ressuscitar alguns records que potser ja s’hi havien esvaït. Aquelles fotografies dels vius tornen als vius, com el ressò del passat extingit. Són la llum que avui il·lumina els seus rostres davant la càmera.

Ho expressa molt bé l’escriptora croata exiliada Dubravka Ugrešić en alguna de les precioses, vives i profundes reflexions de la novel·la El Museo de la Rendición Incondicional: “Una fotografia groguenca de principi de segle és com un llum encès en una finestra fosca, com un complaent gest secret amb què trec les imatges de la indiferent blancor. Els rituals íntims amb petits fetitxes són complexes, com els rituals d’invocació al record, i tan sols tenen significat per al seu propietari.”

Val a dir, també, que en les obres de W. G. Sebald les fotografies envellides d’antics àlbums familiars són una part essencial del relat, un reforç narratiu que és allà, discretament, per a despertar en la ment del lector un món d’evocació íntim que tan sols cada lector sabrà. Són un element que encaixa a la narració i, de vegades, podria evocar un instant amb molta més força i realisme que el relat escrit. O donar més llum i una altra vida a un capítol. De fet, no es poden separar. Un bon exemple n’és la novel·la Els emigrants.

Iugoslàvia rural durant el comunisme.

Les ànimes dels nàufrags que vaguen per Europa

Al llibre El Museu de la Rendición Incondicional, Ugrešić delicadament, com en un collage on, al final, totes les peces encaixen, descriu la desemparança i la solitud dels refugiats. Com es va reconfigurant una altra geografia, un altre món a partir d’una nova teranyina de sensacions, records, olors, significats ocults que evoquen rastres de la vida actual i la d’un passat inexistent, però que encara reverbera a l’inconscient: la Segona Guerra Mundial, els anys del comunisme de Tito, les guerres balcàniques, les massacres ètniques…

A un exiliat li sembla que l’estat d’exili té l’estructura d’un somni. Quan els seus països han desaparegut tots els exiliats i refugiats esdevenen peces vives d’un museu. Com nàufrags perduts avancen pels camins d’Europa. Cada exili és un treball sobre l’autobiografia pròpia.

Com una fotografia que es revela a poc a poc, la novel·la ens submergeix en la boira i els laberints interiors dels desarrelats. El passat són quatre retrats i algun objecte personal, algun fetitxe. Com més avança l’exili, menys coses personals es conserven. Es creen nous hàbits de vida, es descobreixen missatges ocults a les obres d’art, als llibres, als carrers, al gest d’un desconegut, als nous espais on els ha tocat viure. “En el diccionari del món existia el món. Nosaltres gairebé no existíem. En el nostre diccionari, el món gairebé no existia.”

Berlín esdevé un món de referència, la capital dels refugiats en el temps en què un home no significava res i un passaport adequat, tot. Berlín, ciutat mutant, memòria viva impregnada als carrers, les places i els rostres de la gent. El Berlín on els refugiats es troben als mercats d’encants del cap de setmana. Són llocs de trobada i d’obtenció d’informació. Són espais on es reconcilien temps i ideologies. Una mena d’abocador d’escombraries del temps. Com diu un personatge: “L’asfalt berlinès és només una fina capa que cobreix ossos humans.”

Àlbums de fotos familiars.

Dubravka Ugrešić, de “bruixa” a exiliada

L’any 1989 Dubravka Ugrešić es va unir a un petit partit que s’oposava a la independència de Croàcia. Amb l’esclat de la guerra l’any 1991 se significà com a antibel·licista i antinacionalista. Va escriure dures crítiques contra els crims de guerra i el nacionalisme croat i serb. Els mitjans de comunicació nacionalistes croats la insultaven i tractaven de “traïdora” i de “bruixa”. L’any 1993 va haver d’exiliar-se. Avui viu a Amsterdam.

L’autora va escriure aquesta obra entre el 1991 i el 1996, durant la guerra a Zagreb i als diversos països dels seus primers anys d’exili. L’obra és una reflexió vital i universal de primer ordre, un viatge físic i mental pels laberints del fantasma d’Europa, les llums i les tenebres del seu cor. Pensar i recordar, viure i morir, viatjar per endinsar-se a la pròpia identitat i la identitat d’Europa.

He llegit el llibre dues vegades amb uns anys de diferència i he descobert idees i imatges noves. Intueixo que en aquesta novel·la, com en els records, hi ha molts detalls gairebé imperceptibles avui per a mi que en unes altres lectures futures aniré descobrint. Com la nostra experiència de la vida i de la memòria que es va transformant, i amb el pas del temps, tenim més elements de comparació i reflexió, alhora que se’ns esborren d’altres per sempre més.

Belgrad. Celebració del 56è aniversari de Tito.

Entre els escriptors i artistes que l’autora cita al seu relat hi ha escriptors com ara els russos Vladímir Nabókov i Joseph Brodsky, el serb Danilo Kiš i el croat Miroslav Krleža. I artistes d’instal·lacions com ara Christian Boltanski i Richard Wentworth. Tots ells formen part del seu bagatge d’exiliada que reflexiona sobre l’exili i el desarrelament. Sobre ella mateixa i l’essència humana. Sobre l’absurd de la guerra i la massacre. Tots han viscut en algunes de les ciutats que, com pols magnètics, també l’han atreta i intrigada a ella: Varna, Zagreb, Berlín, Moscou… Tots han descobert per força uns altres mons i unes altres vides. En totes les obres d’aquests artistes l’escriptora troba pistes i explicacions a una vida d’exiliada que té estructura de somni. O de malson.

La fotografia com a eina i refugi de la memòria i com a objecte quotidià és omnipresent. Hi ha un breu paràgraf que semblaria tancar el cercle entre el record i la realitat: “Simone Mangos, artista berlinesa, va fotografiar l’aigua del riu Spree, després va dipositar la fotografia en una urna de vidre plena d’aigua i tancà l’urna amb clau. La fotografia, explica el galerista, aguanta a l’aigua uns sis mesos. Si l’aigua es canvia, una mica més. Però després es descompon.”

Mentre llegia el llibre sovint m’ha vingut a la memòria un dels misteris de la vida creativa que explicava Alberto Giacometti. L’any 1939, en esclatar la guerra, va deixar París per instal·lar-se a Suïssa. Allà va començar a fer escultures de memòria. A mesura que treballava, les figures s’anaven fent més i més petites per acabar de la mida d’una agulla. Ell ho va viure com una catàstrofe. Quan va tornar a París en acabar la guerra, tota la seva obra cabia en un grapat de capses de mistos. A París va poder recuperar la dimensió de les escultures que havia hagut d’imaginar de memòria en la distància. Va poder recuperar l’alçada, però les figures van esdevenir molt primes, esquelètiques, descarnades, immensament fràgils.

P.S.: El Muzey Istorii Bezogovorochnoy Kapitulacii Fashistskoy Germanii v Voine 1941-1945, per a l’autora, Museu de la Rendició Incondicional, es va fundar a Karlhost, al Berlín oriental, el 1945, a l’edifici on la nit del 8 de maig es va signar la capitulació alemanya. Dissabte va fer exactament setanta-sis anys. En aquell barri hi havia les casernes i les colònies de l’habitatge dels soldats soviètics. Després de la caiguda del Mur es van anar desocupant a poc a poc. Als pisos i cases abandonades anaren a viure molts refugiats de l’ex-Iugoslàvia durant la guerra dels Balcans. El museu es va tancar el 1994 quan els darrers contingents soviètics van abandonar Berlín. L’autora (o la protagonista) explica que aquells éssers perduts, desarrelats, es trobaven cada tarda a la cafeteria del soterrani del museu. Hi feien cafè georgià, molt semblant al turc, que era “el d’ells”.

Portada del llibre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any