El malson de llogar un pis

Era un pis preciós al barri de Mitte de Berlín, a tocar del gran pulmó verd del Tiergarten i del palau de Bellevue, residència oficial del president alemany. Un pis sense cap luxe però gran i confortable. Trobar-lo no havia estat del tot fàcil, i això que el 2008 la ciutat encara no s’havia posat de moda. Tot i que no tenia previst quedar-m’hi gaires anys, vaig voler fer la pregunta de rigor abans de signar el contracte: “Per a quants anys és?” Van fer cara de no entendre’m del tot: “Fins que vostè se’n cansi.” Encara deuen riure ara de la meva cara de sorpresa.

És la mateixa cara que deu fer qui, acostumat a encadenar contractes temporals, de cop es troba amb una feina fixa. Bingo! A casa nostra, de drames associats a l’aventura de llogar un pis, n’hi ha molts. Els dos principals, és clar, són que n’hi hagi pocs i siguin cars, elements que ja es veu que estan interrelacionats i que sense entendre-hi gaire podem atribuir a la llei de l’oferta i la demanda. Si durant dècades els polítics han estat incapaços de trobar-hi solució, deu ser que o són tots uns totxos o l’imperi del totxo és intocable.

Però només cal mirar una mica nord enllà per veure que hi ha altres drames que sí que tenen solució, com aquesta espasa de Dàmocles que tenim penjada els qui, pels motius que sigui, hem optat per viure de lloguer: el final del contracte. Les lleis dels últims anys ho han anat passant de tres anys a cinc i de cinc anys a tres i ara mateix la ruleta torna a ser a cinc anys. Amb el que costa trobar un pis, fer-te’l teu, moblar-lo, sabeu què implica això? Tornar a començar de zero quan el barri ja és el teu barri i tens la mainada escolaritzada?

De cop, un dia reps un burofax. El primer cop que et passa et sorprens, després ja només ho tems. En un llenguatge fred i administratiu, generalment et comuniquen el dia en què has de lliurar les claus. A partir d’aquí, si pots, negocia, i amb una mica de sort podràs conservar les claus després d’assumir l’augment de preu o les noves condicions que la llei de torn permeti. Això amb sort, que també pot ser que no hi hagi opció a renovació i la vida torni a encabir-se dins unes capses de cartó. Llogaters nòmades, sempre disposats a llevar l’àncora i tallar les arrels, i sempre disposats a afegir una nova cicatriu amb forma de trasllat.

Fa estona que sento les veuetes dels qui van dient: oh, això us passa per llogar, ja sabeu quin pa s’hi dóna, compreu un pis (i pagueu-lo puntualment) i ningú no us en farà fora. Doncs no. Hi ha qui lloga pis per necessitat, per tradició familiar o perquè vol tenir l’opció de marxar-ne més lliurement. Però tenir aquesta opció no vol dir que cada pocs anys hagis de tornar a la casella de sortida. Tant costa protegir mínimament els llogaters? Diu que els preus han de ser actualitzables. De manera controlada, d’acord. Diu que la filla dels propietaris s’emancipa i vol el pis. Parlem-ne. Ha de ser aquest pis? Amb els diners que jo pago no en pot llogar un altre?

A Berlín també hi ha clàusules i lletra petita en els contractes indefinits. Però el punt de partida és que aquell pis és teu i no rebràs un burofax que et farà venir ganes de plorar, com he vist que li acaba de passar a l’Estel Solé i com ens passa a tots cada cinc anys. La política no hauria de servir per coses com aquesta, a banda de llançar-se plats pel cap a discreció? No es tracta de perjudicar els propietaris, en cap cas, però sí d’oferir una mica de seguretat als llogaters i tenir present, ni que sigui de lluny, el dret de l’habitatge, que de petits ens van ensenyar que en teoria era universal.

Continuem amb la carta als Reis, sense arribar a opcions pseudocomunistes de prohibir per llei l’acumulació de pisos en mans d’un sol propietari o, pitjor encara, d’un d’aquests fons d’inversió immobiliària sense cara. Si regular els preus dels pisos de lloguer no és la solució, com avisen els experts, i pot arribar a generar l’efecte contrari i traspassar habitatges del mercat de lloguer al de compravenda, per què no hi intervenim via ajuts i imposts? Per què comprar un pis desgravava sense problemes a l’hora de fer la declaració de la renda i, en canvi, les condicions per a desgravar si vius de lloguer sempre han estat gairebé impossibles de complir? Per què no ajudem els joves i les famílies sense recursos amb subvencions directes per llogar un pis mentre esperem la creació d’un parc d’habitatge social que no arriba mai? Són preguntes que em vaig fer l’any 1993 quan vaig llogar el meu primer pis a Barcelona, al cor de Ciutat Vella, i que em continuo fent avui.

Mentre no arriben les respostes, gat vell com sóc, a l’agenda hi tinc ben anotat, uns mesos abans no se m’acabi l’actual contracte, que he de trucar als propietaris i veure com respiren. Per saber si he de començar a preparar capses de cartó o només la cartera.