La dimissió de Manuel Castells és, segurament, l’efecte amb retard d’un error personal, però també un símbol de la decrepitud dels comuns, de la seva pobresa final. Amb el seu mandat fantasmal, el seu silenci i la seva por dels focus i les decisions, Castells sempre ha enviat un missatge descarat: no estava còmode amb el càrrec. I doncs, per què el va acceptar? La sorpresa del nomenament i la seva proximitat amb Ada Colau van estendre la teoria que s’havia deixat nomenar per fer un favor a la batllessa de Barcelona, cosa que fins i tot el seu entorn personal ha fet circular en públic. Però Castells és un dels acadèmics més citats del món, ha estat un quart de segle ensenyant a la Universitat de Berkeley, i Colau ha pogut enllustrar-se i empolainar-se amb el seu prestigi tant com ha volgut i gairebé des del començament. No crec que n’hi hagi prou, amb l’afecte personal, per a justificar els ulls de tortura que ha posat aquests dos anys. En canvi, és molt més probable que Castells hi accedís perquè se sentia responsable d’un projecte que ell mateix havia inflat com el fetge d’un ànec i que ara se n’anava en orris.

Podem i tots els seus satèl·lits van ser la joguina d’una elit intel·lectual que va creure que el sistema es podia canviar sense ruptura, sense fer-se mal, des de les conferències i els manifestos; que amb la seva lucidesa n’hi havia prou per a fer política. Va ser l’aventura política d’una colla de professors universitaris que s’avorrien a classe perquè no els donava prou èpica, i que quan els ha tocat governar se n’han acabat anant perquè s’avorrien encara més als despatxos, començant pel mateix Pablo Iglesias, a qui també es veu molt més còmode de tertulià que no pas de vice-president. Al pòsit també hi havia un complex històric de l’esquerra acadèmica, que és la fascinació pel poder, sempre insatisfeta perquè l’autoritat i l’ordre són incompatibles amb el llenguatge predicador de la revolució permanent. Per això el 15-M els va anar com l’anell al dit: van detectar una set popular de transformació per a la qual ja no podien esgrimir ni el comunisme ni la socialdemocràcia, i la van comprar amb retòrica buida sobre l’ètica, el civisme i el canvi, com si fos el fruit d’una llarga fórmula que havien trobat a la pissarra de classe, després de mesos d’investigació.

La joguina de quatre intel·lectuals despentinats va acabar essent la joguina de l’estat espanyol, per al qual, en aquell moment, era molt més prioritari frenar el procés de canvi autèntic, que responia a una lògica històrica més ben definida, que sí que podia acabar requerint la ruptura i que, per tant, podia alterar de debò la distribució del poder a la península Ibèrica: l’independentisme. Castells mateix va admetre sempre el rupturisme inherent al procés independentista, encara que mai no se’n declarés partidari. El 2016 afirmava: “L’independentisme és un moviment amb un arrelament social profund, i no pas una confabulació política.” I va escriure: “Un moviment social d’aquesta mena no entén de constitucions. Busca les seves vies de pas fins que troba sortides, múltiples sortides. Com l’aigua… L’impossible es fa possible.” Si l’estat espanyol ha deixat fer als comuns i, en canvi, ha arrasat l’independentisme, és perquè va veure de seguida que la indignació era un fenomen reactiu i amorf, molt fàcil de parasitar, i el procés era l’evolució d’una cosa antiga que no se l’enduria el vent. El canvi a Espanya és un castell de cartes, si toques l’eix nacional cau tot sencer, i si no el toques, no canvia res.

Quan l’última gota del suc del 15-M va ser xuclada per Iglesias i Podem, la retòrica del canvi es va pansir per dins i va començar a caure a trossos. En el moment de màxima ruptura, Podem va triar clarament la seva lleialtat a l’estat espanyol, i així va confirmar que la “confabulació política” que hi havia al darrere mai no desfaria els seus llaços profunds amb l’estat, perquè combatrien sempre la independència de Catalunya. Per això el seu arrelament territorial per tot l’estat ha acabat fracassant estrepitosament, i per això no tan sols s’ensorren als sondatges sinó que avui, que ja no resta res de l’esperit dels indignats, Iglesias ha hagut de deixar el partit en mans de Yolanda Díaz, que nega literalment que estigui a l’esquerra del PSOE i que només ha reescalfat el discurs de la civilitat amb menys carisma i sense l’èpica de les places.

Ara que es perd tota espurna de canvi, Podem i els comuns miren de suplir la seva buidor de quadres o bé amb renom o bé amb socialistes. Per això les dues apostes d’Ada Colau han estat Manuel Castells a Madrid i Jordi Martí a Barcelona. I per això Joan Subirats, mentor original de la batllessa, serà qui substituirà Castells. L’experiment d’un grapat d’intel·lectuals i activistes no es basava en cap raó, en cap projecte més enllà d’ells mateixos, els seus llibres i les seves aules. Per això el seu espai polític no ha aguantat la sotragada del 2017 fins al punt que ells mateixos han d’anar a cobrir els forats de poder que Espanya els deixa, com a retribució per la feina que han fet, encara que la fessin accidentalment. Mentre que els polítics que primer van donar ales a l’independentisme estan tots retirats o represaliats, els comuns han de recórrer al seu embrió fundacional per a sobreviure.


El deliri d’Iglesias

Mentre que els diagnòstics sobre la relació entre Espanya i Catalunya que van fer néixer l’independentisme no tan sols no han caducat sinó que són més vistosos que mai –cinismes i pors a banda–, les prediccions lluminoses dels portaveus del 15-M han restat ben aviat obsoletes, o pel cap baix oblidades. Ja no formen part del debat polític a Espanya ni la promesa d’un canvi de model econòmic, ni la d’una possibilitat esperançadora de reforma del sistema capitalista, ni la d’un canvi en la relació de les institucions amb els ciutadans: tot això ho han mort ells mateixos, Podem i els comuns, apoderant-se de les idees per escurar-les per dins. En canvi, encara que sigui d’una manera deformada, decadent i sovint llefiscosa, la ferida nacional va supurant. Una bona mostra d’això és que Pablo Iglesias, que era un bon orador quan sortia a La Sexta Noche, fins i tot un profeta eficient, no té cap idea a defensar ni cap proposta a desenvolupar quan ha tornat als mitjans a viure de la seva ombra. Per exemple, en el seu article d’avui a l’Ara, on té tribuna periòdica, es limita a fer de comentarista humorístic. “I així podria seguir delirant, imaginant la seu de la sobirania popular com un circ”, escriu.


Línies vermelles

Vladímir Putin, avui, al congrés de la Unió Russa d’Industrials i Emprenedors, a Moscou (fotografia: Mikhail Metzel).

El govern de Vladímir Putin ha publicat una llista d’exigències adreçades a l’OTAN i als Estats Units que s’han interpretat com una darrera amenaça abans d’atacar Ucraïna. L’objectiu de les demandes és d’allunyar de l’aliança transatlàntica tots els països que havien estat antigament sota la influència soviètica. Per a portar tropes en aquests territoris, per exemple, Moscou hauria de donar a partir d’ara el seu permís a l’OTAN, i a més a més, l’OTAN s’hauria de comprometre a no fer cap activitat militar a Ucraïna, a l’Europa Oriental, al Caucas del Sud ni a l’Àsia Central. Els entrenaments que les tropes de l’OTAN fessin en zones frontereres també s’haurien de negociar prèviament amb Rússia. La Unió Europea, mentrestant, ha elevat el to contra Putin, però de moment no gosa anar més enllà d’assegurar-li que si fa res a Ucraïna, “hi haurà una resposta sense precedents”. Això, malgrat que els Estats Units pressionen com més va més Brussel·les perquè comenci a parlar de sancions.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.