El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya

Ni per cristià, ni per català, Josep Antoni Duran i Lleida no és lliure de sospites per la seva relació amb Guinea, els lobbies espanyols i el clan mafiós dels Obiang. O, més ben dit, potser per cristià i català, i home molt pròxim a la corrupció del poder autonòmic català i la màfia de CiU tindria prou atributs per a ser un dels prínceps de les tenebres d’aquest film.

Ja hem dit que la xarxa lobbística bascula entre PP i PSOE, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol i l’Agència de Cooperació, i que, molt probablement, el triangle podria coronar-lo el rei emèrit, valgui la redundància.

Res en Duran no pot ser casual. En principi, està vinculat al lobby que reclamava indemnitzacions per als ex-colons espanyols i catalans. No és per atzar que Duran va participar en dos viatges oficials de Bono i Moratinos, avui lobbistes, en moments clau, com a president de la comissió d’Afers Estrangers del congrés. No ha de passar desapercebut, tampoc, que el seu nom hagi sonat diverses vegades per a ocupar la plaça de ministre d’Afers Estrangers espanyol. Duran podria ser el julivert de totes les salses de les activitats del lobby, o lobbies. És ‘home d’honor’, discret i reservat, dels de l’avui per tu, demà per mi. Ningú no ha estat capaç d’endevinar quin ús feia de la valisa diplomàtica a què tenia dret. Cal tenir present, també, que Guinea Equatorial és un punt més de les activitats d’aquests aconseguidors, amb tentacles, també a Llatinoamèrica, un camp d’acció ben conegut del demòcrata-cristià nostrat.

Repassem la història. El novembre del 2006, Teodoro Obiang, gràcies al ministre Moratinos va fer una visita oficial a Espanya. Per majoria, els grups del congrés es van negar a rebre’l a la cambra. Obiang i el seus amics s’ho van haver d’empassar, però, segons diverses fonts, la còlera del dictador va ser sonada. Aquell incident el va fer encara més visible i va desfermar un seguit de crítiques i un cúmul d’informacions terribles sobre la corrupció del seu clan i l’estat miserable en què vivia el poble guineà, malgrat la immensa riquesa petroliera del país.

Aquí va ser quan els lobbies es van mobilitzar. Podríem detectar l’estat de l’humor del dictador, seguint els moviments i els viatges dels seus socis espanyols. I les fotos que es fan amb ell. La solució per a calmar-lo i satisfer-lo va arribar mesos després: aprofitant l’arribada de l’estiu, el juny del 2007, una delegació del congrés espanyol, encapçalada per Duran i Lleida, com a president de la comissió d’Afers Estrangers, va anar a Guinea a retre-li vassallatge i, de passada, a maquillar la seva imatge tant a Espanya com a Guinea. L’acompanyaven representants de tots els grups, llevat d’IU-ICV, PNB i ERC. CiU hi anava per partida doble.

Duran, maquiavèl·lic, amb aquell viatge culminava una doble traïció. A la sobirania del parlament de l’estat espanyol, oposat a la visita d’Obiang a la cambra. I a les víctimes del tirà, perquè reforçava la bona imatge de la dictadura i afeblia la capacitat opositora de denunciar. Els grans beneficiaris de la traïció eren els negocis d’Obiang i dels lobbistes espanyols, amb els quals Duran podria estar relacionat. Els fets són transparents.

Poc va transcendir aquí d’aquell viatge. L’opacitat informativa només ens va permetre de saber que al nostre home li havia fet mala reacció la vacuna de la febre groga, i que els havien passejat per allà on convé passejar els convidats estrella. En finir l’excursió tropical, entrevistat per un mitjà del règim guineà, Duran, en nom propi i de la comissió que presidia, extingia totalment la indignació del dictador vetat al congrés mesos abans, desdient en públic els arguments de l’oposició democràtica guineana i espanyola. ‘Amb la nostra visita, tenim una opinió diferent i completa sobre Guinea Equatorial’, declarà, tan ample, subratllant que el viatge era un compromís del president de la cambra i del ministre d’Afers Estrangers, és a dir, el lobby. Un treball d’orfebreria demòcrata-cristiana, que algú o altre, d’aquí o d’allà, o potser tots plegats, li devien agrair generosament algun dia, segons els seus codis de l’honor i l’omertà .

Seguint la línia del colonialisme espanyol ideat per Franco i Fraga, Duran es va estendre en més consideracions: ‘La Guinea Equatorial i el seu president han fet un esforç per conservar la hispanitat al continent africà. En el passat, Espanya ha comès errors d’actitud política sobre la Guinea Equatorial. Crec que és el moment de començar una nova etapa política. Una col·laboració sense cap pretensió d’imposar-se, sense aconsellar, per aconseguir un camí de millora cooperativa en tots els fronts, econòmic, social i polític.’ Per a ells, ‘millora cooperativa’ és sinònim de ‘millora dels nostres negocis’.

Han substituït la lletjor del mot ‘colonialisme’ per la bondat de la paraula ‘cooperació’. Qüestió de correcció política.

Duran subratllava que calien més avenços sanitaris, d’educació, que Espanya podria col·laborar en la formació, etc. De fet, sanitat, seguretat, construcció i educació són les principals àrees d’influència del lobby espanyol a Guinea, unes activitats que, amb els anys, han aportat suculents beneficis a empreses, intermediaris i comissionistes, del lobby espanyol i els seus associats del clan Obiang.

Polèmica visita de l’ambaixador guineà al president Mas

El segon viatge de Duran i Lleida a Guinea és el que fa amb José Bono, el febrer del 2011, que motiva la vaga de fam de l’escriptor Ávila Laurel, fet ja conegut. Quin podria haver estat el rerefons del viatge? Segons fonts ben informades, Teodoro Obiang, per la seva condició d’oficial de l’exèrcit format a Saragossa, va escriure una carta personal a Bono, ex-ministre de Defensa i aleshores president del congrés espanyol, demanant-li ajuda per superar les conseqüències polítiques internacionals que li causaven els darrers quatre afusellaments de l’agost del 2010.

La vaga de fam d’Ávila Laurel va suscitar prou crítica política al règim guineà, sobretot a Catalunya, on hi va haver força mobilització. Aquesta nova onada de protesta s’afegia a la de les execucions de mesos enrere. Obiang volia algun gest, algun acte a Catalunya que esvaís o desautoritzés aquest creixent moviment en contra seva. Un gest útil per a la propaganda o per a sotmetre, novament, els polítics de l’ex-metròpoli a la seva voluntat i vassallatge. I així fou com un dia d’abril del 2011, el president de la Generalitat, Artur Mas, va rebre a palau una delegació del govern guineà encapçalada per l’ambaixador a Madrid, Don Narciso Ntugu Abeso.

Aquí la notícia va passar prou desapercebuda, però la premsa del règim guineà la va utilitzar en favor seu.

‘La visita de l’ambaixador ha estat catalogada de molt fructífera, ja que es van tractar temes d’interès’, deia La Gaceta de Guinea. Segons ells, en la trobada, Mas s’havia interessat per les possibilitats comercials guineanes, els tractats amb Espanya i va preguntar si hi havia refineries al país, a la qual cosa l’ambaixador va respondre que no. És de suposar, evidentment, que els drets humans, la pena de mort, i les quatre execucions de l’estiu anterior no constaven en l’ordre del dia. L’oposició guineana i alguns polítics catalans es van alarmar amb el gest de Mas envers la delegació diplomàtica del dictador criminal, cosa que va propiciar, mesos després, una trobada de circumstàncies del president i els cercles opositors guineans.

Darrere aquesta maniobra, alguns hi van veure l’ombra de Duran i Lleida. Qui va aconsellar Artur Mas de rebre els emissaris d’Obiang? Sembla que fou un home de Duran i Lleida: Senén Florensa, aleshores cap d’Afers Exteriors del govern català i avui president de l’Institut Europeu del Mediterrani, on, curiosament, el març 2017, figura com a vocal Manuel Gómez-Acebo, membre d’una gran família amb vinculacions amb la casa reial, ja esmentat en aquests articles. Aquest món és molt petit. Fa molt que hi treballen per acontentar la màfia de la família Obiang, doblegant-se a la seva propaganda i exigències de neteja d’imatge pública, mentre van teixint en la penombra del soroll polític i mediàtic la trama de les milionàries relacions comercials neocolonials, en benefici d’uns quants senyors.

Tot ve de molt lluny. Ja el 1999, Senén Florensa, essent director general de la Cooperació amb els Països en Desenvolupament, un alt càrrec de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI), organisme dependent del Ministeri d’Afers Estrangers, va vetar un professor de la UNED, Agustín Velloso, que feia deu anys que presidia els tribunals d’exàmens dels alumnes a Malabo, la capital de Guinea. El motiu: haver afirmat en un informe que l’ensenyament universitari espanyol a Guinea travessava una situació desastrosa, que els llibres de text no arribaven als alumnes, que eren emmagatzemats en algun lloc del port o l’aeroport, en espera que algú de la cooperació espanyola els distribuís. La UNED a Guinea depenia directament de l’AECI, que depèn directament d’Afers Estrangers. El cor de la teranyina del lobby. Per a Espanya, cooperació és connivència amb el sàtrapa.

L’expulsió del professor Velloso va ser propiciada per una carta de Senén Florensa que deia: ‘La manca d’esperit de col·laboració i bona voluntat manifestada pel Sr. Velloso m’indueixen a sol·licitar que es valori des de la direcció de la UNED la seva no-inclusió en les successives llistes de candidats a membres de tribunals a Guinea Equatorial.’ I així va ser. Amén. Finesa literària, destitucions fulminants. Les ordres de la cúpula són inapel·lables. Arriben en veu baixa i pausada. O en forma de pizzini. Com fa la màfia siciliana.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací en teniu tots els articles:
1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya