Hi ha una paraula que els polítics adoren, que senten com una joia verbal, com un talismà que els fa semblar moderns, demòcrates, europeus: “transparència”. Però l’han pronunciada tantes vegades, en tants discursos, en tantes lleis, en tants portals institucionals, que ja no sona a compromís sinó a lletania. I, com totes les lletanies, s’ha buidat de sentit a força de repetir-la.

La idea, en l’origen, era genuïna. El primer decenni del segle, una nova generació de tecnòcrates progressistes i juristes amb vocació democràtica va imposar la tesi que els governs havien d’obrir les seues dades al públic. Les administracions públiques –perquè són finançades pels contribuents– tenien l’obligació d’alliberar informació en formats reutilitzables que permetessen a qualsevol ciutadà, empresa o associació de fiscalitzar l’acció del poder. Era –si més no, sobre el paper– una revolució extraordinàriament positiva. Les dades de licitacions públiques, de subvencions, de contractes, d’infrastructures, d’expedients urbanístics, havien de ser accessibles, llegibles per màquines, consultables, exportables. El terme open data (‘dades obertes’) va omplir congressos, guies ministerials, discursos i pàgines web institucionals. Es va legislar, es van crear portals, es van redactar reglaments.

Però –i ací ve la trampa– tot es va fer de manera que la transparència fos, a la pràctica, un laberint. Les dades de vegades es publicaven en formats obsolets, en bancs de dades sense API, amb estructures incomprensibles per a ningú que no fos un especialista en arqueologia documental. Els portals de transparència van florir com bolets, tots diferents els uns dels altres, cadascun amb la seua lògica interna, els seus terminis d’actualització incerts, les seues categories arbitràries. I no hi havia mai –no hi ha mai– manera de saber-ho tot. La lletra de la llei restava així complida. L’esperit, assassinat.

La cosa funciona així: ells –amb la cursiva fusteriana tan expressiva– saben que han de ser transparents. Saben que la ciutadania ho exigeix. Saben que el temps ho reclama. Però troben, metòdicament, la manera d’aparentar que ho són i de no ser-ho, tot alhora. I quan algú els posa en evidència reaccionen malament.

Aquestes darreres hores n’hem tingut dues proves d’una brutalitat difícilment superable. ADIF ha blocat la web de la plataforma d’usuaris Dignitat a les Vies, que publicava dades sobre l’estat de la xarxa ferroviària convencional del Principat, argumentant que difonia “informació sensible”. I això ho ha fet, a més, sense passar pels tribunals, entenent-se directament amb Movistar, màfia amb màfia, hereves directes totes dues del franquisme.

La plataforma sols havia construït –convé subratllar-ho i agrair-ho– allò que l’administració hauria d’haver fet d’ofici: un portal consultable que permetia de saber on hi ha limitacions temporals de velocitat a la xarxa de trens. Una informació que, a qualsevol país europeu normal, és pública i accessible.

La plataforma ha lamentat que, si van poder crear el portal en menys d’una jornada laboral i rebre, en les primeres vint-i-quatre hores, una desena d’aportacions de treballadors del sector, és evident que si el govern no ofereix aquesta informació és per una clara falta d’interès i no pas per limitacions tècniques. Però la resposta d’ADIF no va ser crear un portal transparent propi: va ser destruir el portal bastit pels ciutadans. I el govern Illa, callat. ADIF ha aconseguit, fins i tot, que Google etiquetàs la pàgina com a “pesca de dades” (phishing) –una acusació completament falsa i demostrablement infundada, com han denunciat les onze entitats d’usuaris de Rodalia, que consideren l’acció un precedent perillós i un atac directe al dret d’accés a la informació pública.

I mentre ens recuperàvem d’aquest xoc –esperant que aviat puguen reobrir la web, perquè l’actuació d’ADIF i Movistar és completament il·legal–, fa poques hores que hem sabut també que el govern de la Generalitat ha pres mesures que han deixat fora de funcionament Subvencions.cat, un magnífic projecte ciutadà i professional que havia aconseguit allò que l’administració no ha pogut o no ha volgut fer mai: que siga manejable i entenedora la massa informe de dades sobre subvencions públiques del govern català. Una informació que, en teoria, és pública, que hauria de ser a l’abast de tothom. Però que, a la pràctica, requereix un nivell d’expertesa tècnica i paciència benedictina que posa la fiscalització a l’abast de molt pocs.

El patró és idèntic en tots dos casos. L’administració, la classe política, s’omple la boca de transparència, però produeix dades opaques, difícils, hostils. Un grup de ciutadans competents, amb una vocació admirable de servei públic, construeixen sobre aquelles dades una eina útil, intel·ligible, democràtica. I en eixe moment l’administració, en compte d’agrair-ho, d’aprofitar-ho, o si més no de tolerar-ho, respon destruint-ho, intentant evitar-ne l’ús. Com si la seua funció no fos servir els ciutadans, sinó controlar el relat. Com si la transparència fos un dret que l’administració atorga de manera graciosa quan vol i a qui vol, i no una obligació que li imposa la democràcia.

Ací rau l’indignant fariseisme de la nostra classe política. No en la mentida oberta, sinó en el compliment formal de la transparència combinat amb la destrucció pràctica de qualsevol mecanisme que la faça efectiva. El fariseu no menteix: observa la llei al peu de la lletra mentre en viola l’esperit sistemàticament. Recordeu Mateu: sepulcres emblanquinats, bells per fora, podrits per dins.

PS1. Ot Bou ressegueix cada dia el judici del cas Pujol. I en la crònica d’ahir destil·la la brutalitat espanyola i el seu desinterès per la democràcia, que arriba a l’extrem de dir obertament –com va explicar un important testimoni andorrà– que l’estat espanyol està en guerra –l’expressió literal és “en guerra”– amb el nacionalisme català. Llegiu-la.

PS2. No passa dia que no hàgem de fer una nova denúncia per discriminació contra el català. Avui us expliquem un cas esdevingut precisament en un tren de RENFE: “Discriminació lingüística en un tren: retrets i crispació d’un interventor a un passatger perquè parlava en català”.

PS3. Xavier Grasset presenta aquests dies un llibre en què recull les seues col·laboracions en diversos diaris i aquesta ha estat una magnífica excusa perquè l’entrevistàs Andreu Barnils: “Taula, sexe i amor és allò que t’acosta més a sentir-te viu“.

PS4. Castelló viu aquests dies la Magdalena, una festa popular que és, en realitat, una apologia dels orígens i la identitat del nostre poble. Andreu Esteban ens l’explica i ens ofereix una col·lecció magnífica de fotografies, que ens la fa viure de prop: “Les festes de la Magdalena, orgull de genealogia al cor de la Plana”.

PS5. VilaWeb Televisió va emetre ahir La crisi dels trenta. En el programa, Clara Ardèvol dialoga amb Marcel Graell i Marc Martorell sobre els problemes que ha tingut el sistema educatiu aquests darrers anys. Vegeu-ne el vídeo.