El fantasma és el següent: quina organització política es necessita per a vehicular els moviments de carrer? Més cruament: la represa del moviment ha de passar gràcies a una organització política que tiri el carro o, inversament, mercès a la creació de l’organització necessària per a fer la independència seguint la represa del moviment? Poden anar de bracet, mobilització i nova força política? El fet segur és que, tant si es vol com si no es vol, ens caldrà una organització política de nova planta; en cas contrari, val més no parlar de fer la República Catalana que hauria de crear les noves condicions per a la representació de la voluntat nacional.

Fins el Primer d’Octubre, Junts pel Sí, al capdavant del govern de la Generalitat, i la CUP, com a força auxiliar, eren la politja de transmissió, més o menys inestable, que havia de portar al parlament l’energia històrica llevadora de la independència. Una vegada aquestes formacions es van revelar incapaces de dur a terme aquella tasca, hi resta un espai polític institucional ocupat formalment per un parlament de majoria espanyolista que segrega un govern de la Generalitat al servei d’una renovada submissió a Espanya. En seria el corol·lari –si no l’antecedent, segons com es miri– el fet que el mateix moviment independentista, capaç, en moments de plenitud, de conjuminar mobilització i representació institucional, s’hagi trencat en dues parts desiguals: una d’absentista, tant al carrer com a les urnes, i una altra d’activa, que, tot reprenent la mobilització al carrer, aspiraria a recuperar la iniciativa política que torni a posar la necessitat d’independència al bell mig de l’escenari nacional. Amb el seu full de ruta, l’ANC representa aquesta última opció, però hi manca l’eina política que, bo i arrossegant la massa absentista tant al carrer com a les urnes, sàpiga convertir en poder constituït l’energia històrica de què parlàvem. Quan la mobilització esdevé activisme, és a dir, ideologia, està condemnada a dependre de forces externes, que no controla (“la política que no fem nosaltres, ens la faran uns altres”), o a transformar-se en força política no pensada (“substituir els partits per llistes cíviques”).

Ara que reprenem la lluita, cal tenir present la lliçó apresa. No n’hi haurà prou de fer mobilitzacions per tot el país i en tots els espais de domini de l’estat. Caldrà acompanyar-les d’estructures de contrapoder enfront del poder establert. Per exemple, en una campanya en defensa de la llengua, les entitats compromeses haurien de crear un òrgan de nova planta que, amb l’epígraf “Llengua i Poder”, fos l’oposat de la Conselleria de Cultura autonomista, perquè ja no podem confiar que els canals institucionals es puguin fer ressò i ser politja del moviment del carrer en defensa de la nació.

Un òrgan que es podria anomenar Conselleria de la Llengua, al marge de les institucions sotmeses a l’estat espanyol; que no es basaria, doncs, en cap llei estrangera; i que tampoc no disposaria dels pressupostos oficials com a propina de l’espoliació fiscal-colonial; contràriament, només hauria de comptar amb la força i els recursos de la gent mobilitzada. Un òrgan unitari, de naturalesa estratègica per al futur del moviment i de la República Catalana, que, pacíficament i sostinguda, imposaria la seva “llei”, és a dir, la preservació i difusió de la llengua pròpia en tots els racons amb mobilització i organització. Un contrapoder democràtic col·lectiu, basat, com he dit, en el codi de la no-violència activa per mitjà de la vaga, la dissidència crítica individual o col·lectiva, la resistència organitzada de la societat civil, la desobediència, etcètera.

Un òrgan de contrapoder fàctic des del poble, entre el poble i per al poble, enfront del poder imposat i, com diria Carles Rebassa, dels seus titelles.