02.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 02.02.2026 - 22:01
La compareixença, ahir, d’Alberto Núñez Feijóo a la comissió sobre la gota freda al congrés espanyol va oferir un espectacle tan lamentable com revelador. Més enllà de l’escàndol concret, s’hi va veure la culminació d’un procés de degradació del parlamentarisme que crec que mereix una reflexió de fons.
Com hem arribat fins ací? Com és possible que les cambres representatives, concebudes com el temple de la raó deliberativa, s’hagen convertit en un ring de boxa verbal en què no compta la cerca de la veritat sinó l’espectacle de la confrontació?
El parlamentarisme modern, tal com es configurà durant els segles XVIII i XIX, partia d’una premissa clara: que el debat racional entre representants electes permetria d’arribar a les millors decisions col·lectives. Edmund Burke, per exemple, defensava que els parlamentaris no havien de ser mers delegats dels seus electors, sinó representants capacitats per a jutjar amb criteri il·lustrat. Perquè el parlament seria, així, el lloc on la raó triomfaria sobre la passió.
Però aquesta visió optimista topa frontalment amb això que veiem avui, pràcticament en qualsevol parlament, per no dir en tots. Les comissions d’investigació, que haurien de ser instruments per a esclarir la veritat i exigir responsabilitats, esdevenen representacions teatrals on cadascú recita un guió preparat. Els diputats no pregunten per saber, sinó per exhibir la posició del seu partit. Els compareixents no aclareixen, sinó que es tanquen en banda.
La compareixença de Feijóo n’és un exemple perfecte. Ahir, el dirigent del PP no va comparèixer per assumir cap responsabilitat política sobre la gestió catastròfica de Carlos Mazón –el seu president a la Generalitat Valenciana–, sinó per atacar Pedro Sánchez. Una sessió que havia d’esclarir responsabilitats la convertí en un míting. I, cosa pitjor, ell ja sabia de bon començament que aquest era l’objectiu: no cercar la veritat, sinó guanyar punts en la batalla mediàtica.
Òbviament, això no és una deriva casual ni exclusiva de l’estat espanyol. Però tots devem estar d’acord que hi ha unes quantes causes que expliquen aquesta transformació del parlamentarisme en “política-espectacle”.
Una és la mediatització de la política: allò que compta ja no és el contingut dels debats, sinó els titulars que se’n desprendran. Els polítics no parlen als seus col·legues de cambra, sinó a les càmeres que els retransmeten. El parlament esdevé un plató televisiu on hom cerca el moment viral, la frase contundent que es reproduirà mil vegades a X.
Una altra és la polarització ideològica. En contexts polítics com més va més polaritzats, l’adversari es percep com un enemic a abatre, no com un interlocutor amb qui discrepar.
La tercera és la professionalització de la política: quan els diputats són, sobretot, treballadors de partit que depenen de l’aparell per a la seua carrera, s’imposen la disciplina de vot i el missatge uniforme. La diversitat de criteris dins cada grup parlamentari desapareix, i també, doncs, la possibilitat d’un debat genuí.
I hi ha, finalment, la crisi de representativitat. Molts ciutadans no se senten representats pels seus parlamentaris. Perceben que els debats són escenificacions buides, que les decisions ja han estat preses en unes altres instàncies, que el parlament és una mera caixa de ressonància de guerres internes de partit o de batalles mediàtiques.
La pregunta, evidentment, és si aquesta degradació és reversible o si hem entrat en una fase terminal del parlamentarisme representatiu tal com el coneixíem. Però jo, sincerament, ara mateix no tinc cap resposta clara a aportar-hi.
Solament sé, això sí, que recuperar el parlamentarisme –recuperar el parlament com a espai de raó, de deliberació, de cerca del bé comú– és un objectiu urgent. Perquè, sense parlaments que funcionen i sense institucions representatives que creen confiança, el perill és que els ciutadans acaben acceptant solucions autoritàries que prometen ordre i eficàcia en canvi de posar fi a la llibertat. I això –com tots sabem perfectament– no és res més que el camí cap a l’abisme.
PS1. Durant aquestes darreres setmanes, Grenlàndia ha ocupat les portades dels diaris de tot el món, per l’ambició dels Estats Units de conquerir-la. Ahir, dilluns, el parlament grenlandès es reuní de manera formal i solemne per donar una resposta al desafiament americà, però la sessió va esdevenir més aviat un guirigall. A Nuuk, i testimoni d’aquella sessió, hi havia el periodista Oriol Bäbler, enviat especial de VilaWeb a aquell país, que aquests dies retratarà per als nostres lectors la situació, especialment, de l’independentisme grenlandès. Per començar, de la sessió d’ahir ens n’ofereix aquesta crònica: “L’expansionisme de Trump porta tensió al parlament grenlandès: ‘No som una mercaderia’”.
PS2, Jordi Goula aborda un dels temes més greus del moment, que passa massa desapercebut: els problemes enormes que crea el caos ferroviari en el transport de mercaderies i, més enllà i tot, en la posició i reputació del port de Barcelona, un fet que té un impacte econòmic monumental en el conjunt del país: “Del col·lapse dels ‘trens de càrrega’ se’n parla poc, però també és un desastre”.
PS3. A La mare, el dimoni i jo, que es pot veure aquests dies a la Sala Versus de Barcelona, Oriol Grau fa un repàs de la seua trajectòria vital i professional a partir d’un joc d’autoficció en què realitat i fantasia es barregen deliberadament. Un monòleg en què revisa la seua trajectòria i, alhora, dóna un missatge clar: “Davant una prohibició absurda i injusta, tenim l’obligació de desobeir”. Hi ha parlat, en aquesta entrevista, Txell Partal.
PS4. Com cada dilluns, ahir s’emeté el pòdcast 72 minuts, com serà la guerra nuclear? En aquest tercer capítol, els Estats Units responen a l’atac nord-coreà i això originarà la resposta russa i la tercera guerra mundial. Vegeu-ne el vídeo.
