El català necessita unió

En una plaça propera a la Rambla de Barcelona, ​​un grup d’alumnes de sis anys juga sota la vigilància dels professors. La fisonomia de les cares ens dóna pistes sobre l’origen dels seus progenitors: sud-americans, magribins, de l’Àfrica negra, caucàsics (és a dir, locals), asiàtics…

Els professors es dirigeixen ​​al grup en català, i el català és la llengua que empren entre si els alumnes, atès que a aquesta edat tenen poc contacte amb el castellà i, gràcies al model d’immersió lingüística, a l’escola ho fan tot en català. A aquesta edat, als sis anys, sí. Però quan tinguin tretze anys i hagin arribat a comunicar-se bé en castellà, el català continuarà essent la llengua de comunicació d’aquest grup? O el castellà prendrà el lloc que ha pertangut al català durant anys? Vet aquí una de les claus d’una supervivència solvent del català.

La convocatòria a l’Arc de Triomf de Barcelona, aquest dissabte, serà una mostra clara, per a qui ho vulgui veure, que una gran part de la ciutadania catalana, gosaria dir que la major part, s’indigna quan veu que es posen en marxa estratègies que tenen com a objectiu tallar les ales al català. Per por que puguin arribar més mesures en la mateixa direcció per a restar força al català, moltes persones tornaran a sortir al carrer.

Perquè allò que es posa en dubte no és el dret a la independència política, sinó una cosa molt més bàsica: no acceptar cap retrocés en l’estatus de la llengua catalana. Per als partits i les institucions que aquestes darreres dècades han acordat d’atorgar al català un lloc prioritari, representa un desafiament, el fet que el Tribunal Suprem d’Espanya hagi decidit que el 25% de les matèries escolars s’han d’impartir obligatòriament en espanyol.

Fins i tot acceptant la dificultat que comporta, és imprescindible defensar en un sol bloc aquest acord que tant ha millorat la situació del català. Una gran part de la ciutadania no acceptaria que hi hagués divisions també en aquesta qüestió.