16.09.2025 - 21:40
Junts i el PSOE van pactar ahir que totes les empreses de serveis bàsics d’interès general i totes les altres que tinguen més de 250 treballadors o facturen més de cinquanta milions anuals tindran l’obligació –amb independència de l’indret de l’estat espanyol on siguen implantades– d’atendre en català els clients, si el ho demanem. (En aquest article en trobareu més informació.)
Així ho determinarà –si els dos partits aconsegueixen de tenir prou vots– una llei d’atenció al públic que la setmana vinent es començarà a tramitar al congrés espanyol i que s’hauria de votar, en teoria, abans de final d’any. Ja veurem com acaba la cosa, però d’entrada sembla que els dos grans obstacles que havien frenat els acords anteriors, en aquest cas concret no hi haurien de ser. Primer, perquè la decisió depèn exclusivament de l’estat espanyol –en contrast amb l’acord sobre el català a Europa, que depèn de governs tercers. I després perquè en la complexa geometria parlamentària que dóna suport a Pedro Sánchez no sembla que hi haja ningú que s’hi haja d’oposar –com ha fet Podem, de manera bastant incomprensible, en el cas de la transferència de les competències d’emigració.
És possible, doncs, que aviat s’acabe, o que aviat tinguem a les nostres mans instruments legals per a perseguir aquesta desagradable agressivitat de què som víctimes els catalanoparlants cada volta que hem de fer una gestió amb qualsevol empresa espanyola. I això és bo i important.
Evidentment, no seran tot flors i violes. És obvi que moltes empreses, malgrat tot, faran l’orni i que aleshores calga recórrer a uns tribunals que ja han demostrat amb la llei d’amnistia que són capaços de menystenir la legalitat. Però, dit això, jo no desdenyaria l’instrument amb tanta displicència. Volem la independència, volem un estat independent i volem que tinga el català com a llengua oficial. Però, mentre arriba, és millor tenir les lleis espanyoles a favor que no en contra, especialment en un tema tan delicat i tan necessitat de suport urgent com és la llengua.
Hi ha dos matisos importants, encara, que voldria fer avinents. El primer és que aquesta llei, si s’acaba aprovant així, serà important per a tots els Països Catalans del sud i no únicament per al Principat. Encara més: serà molt important per a tots els catalanoparlants, visquen on visquen. I la segona és que obre la porta a un debat que fins ara el nacionalisme català ha volgut esquivar, però que crec que cal encarar perquè podria ser un element important en la recuperació del to nacionalista del país: el debat sobre l’oficialitat del català a tot l’estat espanyol.
La premsa espanyola ho ha entès de seguida, això, i fa unes quantes hores que brama molt fort contra el pacte anunciat ahir per Míriam Nogueras. Però la veritat és que hi ha una lògica que obre la notícia sobre aquest acord, després del debat sobre l’oficialitat del català a Europa: la de l’oficialitat plena del català –en peu d’igualtat amb l’espanyol i sense subordinació de cap mena– al conjunt de l’estat. Perquè, quin trellat té que la nostra llengua siga oficial a la Unió Europea i no ho siga a l’estat espanyol?
Ja ho sé, que això implicaria una reforma de la constitució espanyola per a la qual no hi ha –ni hi haurà mai– prou vots. Però hi ha camins que aquest acord anunciat ahir apunta i que es podrien temptejar. Per exemple, amb la configuració política que hi ha ara al parlament espanyol, es podria aprovar una llei que obligàs totes les institucions de l’estat, siguen on siguen, a ser plurilingües i a assegurar l’ús normal del català. De les ambaixades al Museu del Prado, passant per l’agència tributària, per dir-ne tres exemples. Que vages, doncs, a un museu de Madrid i que la senyalització visual o oral siga també en català, perquè el paga l’estat que teòricament hauria de ser de tots. O que t’adreces a un policia i aquest tinga l’obligació de respectar-te l’ús lingüístic i de trobar una solució civilitzada per a poder-te entendre –hi ha països plurilingües on és d’allò més normal que la policia tinga intèrprets de guàrdia que poden atendre telefònicament qualsevol situació. Tot plegat no seria tan difícil si hi hagués voluntat política, o si l’enemic ja no tingués cap més alternativa que acceptar les teues condicions. Que no és la mateixa cosa, però és igual.
PS1. Ahir es va morir Robert Redford, un dels noms més grans del cinema mundial i un referent per moltes raons. Per això us oferim aquest article necrològic que ha publicat el Washington Post: “Un cor rebel que batega dins un cos lluent“.
PS2. Aquestes darreres hores s’han acumulat tot de notícies sobre Esquerra Republicana: l’eixida del seu cap a Sabadell, Gabriel Fernández, l’abandonament de Ruben Wagensberg de l’escó parlamentari i el pas al sector privat del president Pere Aragonès, que es posa al capdavant de la seua empresa familiar. La coincidència ha despertat moltes especulacions que Odei A.-Etxearte mira d’aclarir en aquest article: “Wagensberg, Aragonès, Fernàndez… On és ERC?“.
PS3. Demà Marc Belzunces presentarà a l’Espai VilaWeb un llibre sobre els vehicles elèctrics, una guia de les coses que cal tenir en compte a l’hora de comprar-los. Andreu Barnils l’ha entrevistat: “El sector de l’automòbil no vol vendre cotxes elèctrics”.
PS4. Ot Bou ens porta avui una història magnífica que explica com els treballadors van evitar l’any 1989 un desastre nuclear a Vandellòs. Llegiu-la.
PS5. Mazoni publica un nou disc després de quatre anys de silenci discogràfic i dos sense fer concerts. Emma Granyer hi ha parlat.
PS6. Ahir i despús-ahir vam veure com a la premsa espanyola hi havia qui volia aplicar el patró de Catalunya als manifestants que van aturar la Vuelta en solidaritat amb Palestina. Josep Nualart Casulleras s’ha preguntat si això és possible i hi ha respost amb aquest article: “La violència a la Vuelta i la plantilla catalana que no hi encaixa”.
