02.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 02.01.2022 - 22:03
En el dret penal espanyol, la construcció “amb nocturnitat i traïdoria” sol emprar-se com a qualificatiu agreujant en aquells actes comesos a l’empara de la foscor nocturna, sense avís ni oportunitat de rèplica per part de l’afectat. És, salvant les distàncies, si fa no fa l’actitud que adoptà el Tribunal Suprem dels Estats Units quan va permetre que continués vigent –mitjançant una resolució sense signar, publicada a mitjanit– la llei coneguda com a SB8, que a efectes pràctics il·legalitza l’avortament a l’estat de Texas. És una decisió que representa el primer pas en un camí que, si res no canvia, podria culminar enguany amb la il·legalització de l’avortament –de facto, però també de iure– no solament a Texas sinó també a la major part d’estats del país.
Texas marca el camí
En una de les resolucions més cèlebres de la història legal nord-americana, l’any 1973 el Tribunal Suprem va dictaminar inconstitucionals les restriccions “al dret condicional d’una dona a terminar l’embaràs”, tot invalidant així les lleis de penalització de l’avortament vigents aleshores en gairebé tots els estats del país. Durant els gairebé cinquanta anys posteriors, la decisió s’ha convertit en el blanc de les escomeses legals del moviment antiavortista –una amalgama sincrètica entre l’Església evangèlica i el Partit Republicà, ben enllustrada per les providencials contribucions de molts magnats conservadors– que el setembre passat aconseguí, amb la confirmació del Suprem de la llei SB8, la victòria política més gran en dècades.
És difícil de concebre un exercici de contorsionisme legal més ben executat que no la llei SB8, una legislació que obre noves vies en l’art –més aviat fosc– de la subversió jurídica. Segons el precedent legal vigent, establert pel Suprem l’any 1973 i reafirmat en sentències posteriors, l’estat no pot impedir a una dona d’accedir al dret de l’avortament. És per això que la SB8 insta “qualsevol persona” no afiliada “a cap estat [federal] o l’entitat de govern local d’aquest estat” a denunciar no pas la dona que avorti, sinó tot aquell qui “deliberadament incorri en una conducta que assisteixi o bé inciti la pràctica de l’avortament” en gestants de més de sis setmanes, un període que es comença a calcular a partir de la darrera menstruació –el document no contempla exempcions en casos de violació o incest. La llei, a més, estipula que si el jutge dictamina a favor del demandant, l’acusat haurà de cobrir-ne les despeses legals i indemnitzar-lo amb no menys de 10.000 $, però que, si el veredicte és el contrari, el demandant no haurà d’indemnitzar l’acusat ni tampoc cobrir-ne les despeses legals. Això significa, en paraules del periodista Ryan Cooper: “uUna persona moderadament rica podria dur totes les clíniques d’avortament de Texas a la bancarrota a còpia d’acusacions repetides i frívoles d’haver fet avortaments il·legals.”
Per si no fos poc, el redactat del document és deliberadament ambigu sobre qui pot ser demandat per haver ajudat en la pràctica de l’avortament, cosa que implica que la llei potencialment pot concernir tant el doctor que faci l’operació com el taxista que transporti la pacient fins a la clínica o, fins i tot, en una extralimitació competencial digna de l’adjectiu “kafkià”, qualsevol que hagi fet una donació a un centre mèdic on es fan avortaments en gestants de més de sis setmanes.
El Suprem amaga el cap sota l’ala
No cal dir que és una aplicació creativa, si és que se’n pot dir així, del dret penal. Bàsicament, l’estat defuig de fer complir la llei i en subdelega l’execució als ciutadans, a qui converteix, per manca d’un terme més adient, en potencials caça-recompenses. Sempre que considerin que una llei viola el precedent legal del Suprem, els ciutadans tenen la potestat de blocar-ne l’aplicació tot demandant el funcionari estatal encarregat d’implantar-la, però, en el cas de la SB8, no n’hi ha cap que se n’encarregui i, per tant, no hi ha ningú a qui els ciutadans puguin demandar. És un subterfugi legal matusser, certament, sobretot perquè a priori no hi ha res que impedeixi de soscavar qualsevol altre dret mitjançant aquest estrambòtic mecanisme, però que ha resultat prou convincent per als cinc jutges més conservadors dels nou que integren el Tribunal Suprem dels Estats Unts. En paraules de la magistrada Sonia Sotomayor, “havent-se topat amb una sol·licitud d’imposició d’una llei flagrantment inconstitucional dissenyada per a evadir l’escrutini judicial i prohibir que les dones exerceixin els seus drets constitucionals, la majoria dels magistrats ha optat per amagar el cap sota l’ala“.
Més enllà de les implicacions que pugui tenir per a les dones texanes, la decisió del Suprem resulta crítica per al dret de l’avortament a escala nord-americana perquè afavoreix que més estats segueixin els passos de Texas. Enguany, el tribunal sembla destinat a donar la llum verda a una llei d’avortament similarment restrictiva a l’estat de Mississipí, i si els comentaris dels magistrats en la resolució sobre Texas són indicatius d’alguna cosa, és fins i tot probable que el Suprem revoqui completament la resolució del 1973. En una situació així, la batalla política i judicial sobre l’avortament passaria de l’arena nacional a l’estatal, i la potestat de dirimir sobre la legalitat de la pràctica passaria a ser de cada estat. És una possibilitat que els jutges més conservadors del Suprem ja insinuaren l’any passat en les deliberacions sobre el cas de Texas: el magistrat Brett Kavanaugh, per exemple, declarà que, a parer seu, la constitució no era favorable ni contrària a l’avortament sinó que delegava la resolució de la qüestió a cada estat. El resultat seria que l’avortament es penalitzaria de manera segura o probable en almenys vint-i-sis estats, i en molts més podria restar restringit a supòsits extrems, com ara les víctimes de violació i incest. De fet, dotze estats ja han aprovat lleis de penalització de l’avortament, ara per ara latents, que entrarien automàticament en vigor si el Suprem revoqués la sentència del 1973; deu estats més tenen una legislació similar, i uns altres podrien aplicar-la tan bon punt el Partit Republicà arribés al poder. Solament quinze estats, per contra, han aprovat lleis de protecció del dret a l’avortament: actualment s’estima que més de quaranta milions de dones en edat reproductiva viuen en estats en què l’accés a l’avortament és altament restringit.
Una causa sorprenentment impopular
Allò que més desconcerta de tot plegat és que la legislació de caràcter més restrictiu sobre l’avortament, com ara la llei SB8 de Texas, no és popular ni tan sols entre gran part dels votants del Partit Republicà, i encara menys entre el gruix de la ciutadania nord-americana. Els percentatges de suport a l’avortament han fluctuat més o menys al llarg dels anys, però la il·legalització absoluta de la pràctica ha romàs consistentment impopular: segons un sondatge recent, és una opció a la qual ni tan sols el 20% dels nord-americans dóna suport; si l’enquesta menciona els termes “violació” o bé “incest” –dos supòsits excepcionals que la SB8 no contempla–, aquest percentatge es desploma al 8%. Això sembla explicar per què els principals dirigents del Partit Republicà a escala nord-americana, incloent-hi Donald Trump, han mantingut un escrupolós silenci sobre la ratificació del Suprem a la SB8, esdeveniment que indiscutiblement representa la victòria legislativa més gran del moviment antiavortista en dècades.
L’altra gran incògnita en aquesta equació és l’autoprofessat paladí del dret de l’avortament als Estats Units, el Partit Demòcrata. La desfeta al Suprem sobre la llei d’avortament texana no podria haver arribat en un moment millor, sembla: els demòcrates no solament ostenten la presidència sinó que també tenen el control sobre totes dues cambres del congrés dels Estats Units. Aquesta feliç circumstància obre diverses possibilitats al partit: per una banda, podria afegir nous membres al Suprem per tal de trencar-ne el biaix conservador i impedir-ne la ratificació de noves mesures antiavortistes; per una altra, en una decisió de menys ambició estratègica però més viabilitat política, podria senzillament aprofitar les majories legislatives de què disposa per a aprovar una llei nacional de despenalització de l’avortament –la resolució del Suprem del 1973 solament concernia la legislació antiavortista a escala estatal, i per més que es revoqués no tindria efecte sobre una hipotètica llei en l’àmbit nacional. Tanmateix, requeriria una reforma estructural del reglament del Senat nord-americà, cosa que per als membres més conservadors del partit implicaria una transgressió imperdonable de l’ètica parlamentària.
A una escala més general, l’estira-i-arronsa sobre l’avortament als Estats Units ofereix un microcosmos precís dels corrents subjacents que dicten els moviments de la política nord-americana: el Partit Republicà està disposat a remoure cel i terra per tal d’acontentar una fracció de la seva base mitjançant, si cal, propostes legislatives d’encaix constitucional més que dubtós; el Partit Demòcrata ni tan sols és capaç d’exercir el poder polític de què disposa per tal de disciplinar la dissidència interna i bastir una contraofensiva políticament coherent en defensa d’un dels drets pels quals més aferrissadament diu que vetlla. La paradoxa és evident: després de quatre anys d’un govern en mans dels elements més ideològicament extremistes del Partit Republicà, podria acabar essent amb els demòcrates al poder que milions de dones dels Estats Units perdin el dret d’avortar.
