La guerra de Gaza ha fet tornar Egipte a la primera plana de l’actualitat geopolítica

The Washington Post · Claire Parker i Heba Farouk Mahfouz

El Caire, Egipte. Després d’anys de perdre influència diplomàtica, Egipte sembla haver tornat a la primera plana geopolítica.

El mes passat, la ciutat de Xarm el-Xeikh acollí les negociacions que acabaren aconseguint de tancar un alto-el-foc a Gaza, en un indici inequívoc de la influència que Egipte continua exercint al Llevant.

La proximitat geogràfica d’Egipte a Gaza i a Israel –i les estretes relacions del Caire amb tots dos bàndols del conflicte, per no parlar del grau de penetració de la intel·ligència egípcia a Gaza– fan del país un actor indispensable per a qualsevol pau duradora a l’enclavament, segons que expliquen analistes i diplomàtics a The Washington Post. I quan l’incipient alto-el-foc entre Israel i Hamàs semblà entrar en perill, el cap de la intel·ligència egípcia i cap de l’equip negociador del Caire, Hassan Rashad, viatjà d’urgència a Israel per reunir-se amb el primer ministre Benjamin Netanyahu.

Mona Yacoubian, directora del programa del Llevant del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals, amb seu a Washington, explica que la cimera de Xarm el-Xeikh ha estat “una gran victòria per a Egipte”, però que el país “roman lluny de tornar a ser una potència regional”.

L’actualitat geopolítica al Llevant ben segur que no trigarà a posar la diplomàcia egípcia a prova. El Caire està cridat a exercir un rol fonamental a l’hora de garantir el manteniment de l’alto-el-foc a Gaza i ajudar a resoldre qüestions complexes sobre el govern i la seguretat de la Gaza de postguerra.

“La pregunta que cal fer-se és: Egipte podrà mantenir i ampliar la influència com a mediador?”, diu Yacoubian.

Entre els anys cinquanta i el setanta, Egipte va ser el referent indiscutible del món àrab, i el Caire en fou la capital cultural i política. Ho explica així l’ex-ministre d’Afers Exteriors egipci Nabil Fahmy, autor d’un llibre d’història sobre la diplomàcia egípcia.

Tanmateix, l’ascens geopolític dels estats del Golf Pèrsic ha relegat Egipte a un segon pla en aquestes darreres dècades, una marginació agreujada pels problemes polítics i econòmics interns que ha sofert el país.

La guerra d’Israel a Gaza ha fet tornar Egipte a la primera plana de l’actualitat geopolítica. L’ajuda humanitària que arriba a l’enclavament es gestiona de la península del Sinaí estant i la frontera que el país comparteix amb l’enclavament li garanteix un lloc a la taula de negociacions.

“Tenim relacions sòlides amb l’autoritat palestina, amb Israel i amb totes les faccions palestines, i amb els Estats Units i els països europeus”, afirma l’ex-alt funcionari d’intel·ligència egipci Mohamed Ibrahim al-Deweiry. “Cap altre país no pot dir-ho.”

El pla de pau de vint punts anunciat per Trump el mes passat s’assembla al d’Egipte en alguns aspectes clau, com ara la creació d’un comitè de tecnòcrates palestins que s’encarregui temporalment del govern de la Gaza de postguerra, i el desplegament d’una força internacional per a estabilitzar el territori. El pla egipci no preveia la proposta de Trump de crear una “junta de pau” supervisada per ell mateix.

“Egipte se surt amb la seva a Gaza”, afirma Hussein Ibish, investigador resident en cap de l’Institut dels Estats Àrabs del Golf a Washington. Si el procés que va començar a Xarm el-Xeikh posa fi a la guerra, afegeix Ibish, “Egipte s’haurà convertit en un país indispensable. I això és realment important per a un país que depèn d’aquests cops d’efecte periòdics. No parlem d’un país que solgui impressionar el món per la seva destresa geopolítica”.

Els contactes d’Egipte amb els milicians de Gaza són fonamentals a l’hora de garantir que qualsevol acord sobre el paper es tradueixi al camp de batalla, diu Ibish. Durant els primers dies d’alto-el-foc, per exemple, el Caire va aconseguir de persuadir els combatents d’Hamàs perquè deixessin d’executar els rivals a Gaza, segons que explica Khaled Okasha, un consultor egipci que assessorà les delegacions palestines i egípcia durant les negociacions de Xarm el-Xeikh.

El ministre d’Afers Exteriors egipci, Badr Abdelatty, explica que el Caire pressiona per garantir que qualsevol acord de govern per a la Gaza de postguerra sigui temporal, a fi de permetre que l’Autoritat Palestina –amb seu a Cisjordània– acabi prenent el control de l’enclavament com un pas previ cap a la creació d’un estat palestí. De fet, el govern egipci ha convocat reunions al Caire entre les diferents faccions palestines per tractar el procés cap a la creació d’un estat palestí.

S’espera que Egipte exerceixi un rol fonamental en la reconstrucció de Gaza; Abdelatty afirma que el govern egipci ha treballat de bracet amb diplomàtics nord-americans en una conferència sobre la reconstrucció de l’enclavament, que es farà a Egipte en les setmanes vinents.

Paral·lelament, el govern egipci també prova d’erigir-se en mediador en uns altres conflictes regionals. Massad Boulos, assessor principal del govern dels Estats Units per a afers àrabs i africans, afirma que Egipte “és un actor molt important” al Sudan, on el Caire lluita per negociar un alto-el-foc que aturi la brutal guerra civil del país.

“Es troben immersos en tots aquests conflictes i, evidentment, hi col·laborem estretament”, diu Boulos, que defineix Egipte com “un bon soci”.

Egipte també ha participat en les negociacions diplomàtiques per a evitar la ruptura de la fràgil treva entre Israel i l’Hesbol·là al Líban, tot enviant Rashad a Beirut la setmana passada, on es reuní amb alts funcionaris libanesos. Egipte té línies de comunicació directes amb l’Hesbol·là, segons que explica un ex-diplomàtic egipci, que accedeix a parlar amb The Washington Post a condició de restar en l’anonimat perquè la informació que té és comprometedora.

“Egipte vol assumir un rol més proactiu, atesos tots els canvis que hi ha a la regió”, afirma Mounir Rabih, analista i ex-portaveu del govern libanès. La proposta del Caire per al Líban, afirma, reflecteix aquest aprenentatge de la diplomàcia egípcia a Gaza.

Mohamad El Chamaa, de Beirut estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb