Eduard Cayón és el nou president del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), i la junta que presideix es va presentar el dia 7 de març passat. Cayón encapçalava l’única candidatura que es va presentar a les eleccions, avançades, que va convocar el seu predecessor, Josep Manel Puente. En aquesta entrevista, explica quin és el projecte que vol dur a terme en una de les institucions centenàries del país. Amb més de 140 anys d’història, i amb un passat gloriós, Cayón vol actualitzar el CEC i convertir-lo en una organització pròpia del segle XXI. El primer objectiu, canviar el model econòmic.

La gent no us coneix. M’agradaria que us presentéssiu, si us plau.
—Vaig néixer a Sant Celoni, un poble del pla del Montseny. Tinc cinquanta-quatre anys i la meva trajectòria ha estat molt lligada al món professional. Vaig estudiar química i em vaig doctorar. Vaig treballar a la indústria farmacèutica fins que vaig posar pel meu compte com a consultor. Treballem amb 350 clients de tot el món, bàsicament d’Europa. El meu dia a dia, doncs, és viatjar molt.

I d’on us ve la passió per la muntanya?
—La muntanya sempre m’ha cridat l’atenció. Però també va ser la família de la meva dona que m’hi va introduir més seriosament, ara fa molts anys. A ella gairebé la van fer sòcia només de néixer. El meu sogre va ocupar càrrecs importants en juntes, i era el promotor dels campaments per vacances. Francesc Domingo Francàs. Es va morir fa cinc anys. I de mica en mica m’hi vaig anar implicant. Fa nou anys vaig entrar a la junta directiva, bàsicament com a vocal de l’àrea de campaments.

Les idees força del vostre mandat, quines són?
—Tres, que van juntes. La primera, viabilitat econòmica. Si no ho aconseguim, en tres anys el CEC s’ha acabat. En segon lloc, fer valer el CEC com a entitat. Som un club excursionista singular, no un club més. Estem molt implicats en la societat, en el catalanisme, i no tenim l’origen en l’excursionisme esportiu, sinó en la voluntat d’ésser un vehicle per a fer unes altres coses. Però tot s’ha anat simplificant, i anàvem pel camí de ser un club excursionista més. És una pèrdua de valor brutal. I la tercera és modernitzar l’organització del CEC. Tenim 140 anys d’història. I, com totes les organitzacions antigues, tendeix a ser tayloriana.

Tayloriana?
—Vol dir que tens una cúpula a dalt i la resta són soldats que diuen sí, senyor. Una estructura militar aplicada a l’empresa. Volem convertir el CEC en una organització moderna. I que la transversalitat sigui clara. I gent que avui actua de dinamitzador d’una àrea, demà pugui estar en una altra. Tenim 17 treballadors, alguns a temps parcial. I després, una vuitantena de voluntaris. Aquesta és la nostra força. Una de les característiques d’aquests darrers anys és que els professionals i els voluntaris no estaven coordinats i entraven en conflicte. I es generava energies negatives i conflictes. Volem revertir-ho.

Quins són els tresors del CEC que la gent coneix poc?
—Tenim 700.000 fotografies de l’arxiu fotogràfic. Dels més importants de Catalunya. I no únicament de muntanyes. De la plaça de Catalunya, també. Puig i Cadafalch i Antoni Gaudi eren socis del CEC. Jacint Verdaguer era soci del CEC. Tots els intel·lectuals de l’època se’n fan. Neix amb la Renaixença i aplega gent amb inquietuds, també fotogràfiques. Aquest fons és a l’Arxiu Nacional acomodat, i es pot consultar per internet a la memòria digital, a la nostra pàgina de Facebook i a la de Flickr.

Què més?
—El nostre arxiu documental és l’únic que no ha estat malmès durant el segle XX. Intacte gràcies a la perícia de la gent d’aleshores, amb la qual cosa hi ha 140 anys d’història emmagatzemats, cosa que permet de traçar els esdeveniments, detalls i matisos.

I a banda les actes de la junta, què hi trobaríem a l’arxiu?
—L’original de Lo Catalanisme, de Valentí Almirall. Per exemple.

De refugis dels Pirineus que gestiona el club, n’hi ha vuit. No hauria de ser el govern que els gestionés? No deixen de ser un servei públic.
—Els refugis és una de les dimensions públiques del CEC. És un punt en la línia de buscar sinergies en institucions. Fem un servei públic i per nosaltres és una aposta estratègica. És com fer l’avançada de la nostra seu a la muntanya. I ens dóna moltes opcions. Volem continuar gestionant-los.

Quants socis teniu, i quants en voldríeu?
—Tenim 4.500 socis. I crec que el club podria tenir-ne entre 6.000 i 10.000. No s’ha passat mai dels 6.000 i escaig. Tenim molt barceloní, però també hi ha gent de comarques, pel valor simbòlic.

Com valoreu la feina del vostre predecessor?
—El mandat anterior té llums i ombres. La llum és que si avui tenim opcions de reeixir, i tenir el CEC del segle XXI, és perquè s’ha fet una feina prèviament. El senyor Puente va trobar-se una situació plena de voluntarisme i prou. El centre no era auditable. Molts serveis es contractaven sense poder-se traçar. Una de les aportacions era convertir el centre en auditable. Ell va racionalitzar el centre de dalt a baix i va identificar el forat de manca de recursos. Va posar-hi ordre. I això ens ha permès de tenir un diagnòstic i arribar a la conclusió que cal fer un canvi de model. I aquí és la seva ombra: no va aconseguir el canvi de model. Es va trobar dificultats molt grans. No ho va poder culminar. Es va haver de vendre un patrimoni. Va formular un brífing de projecte i no va haver-hi energies. A nosaltres ens toca agafar aquesta situació que està prou bé per a poder-ho rematar. Estem en el moment del punt d’inflexió.

Quina és la situació econòmica del club?
—La motxilla que rebem no és dolenta del tot. Els comptes del CEC són sanejats. Hi ha tresoreria perquè es va vendre un edifici el 2012. I això va permetre d’eixugar el forat acumulat de pèrdues i préstecs. Es va deixar el CEC net. Passa que el model econòmic actual és deficitari. Cada any els balanços són negatius. Només és qüestió de temps que tornem a tenir deute. Hem d’actuar, doncs, molt clarament sobre el model econòmic. Perquè si no ens tornarem a trobar un forat gegant.

Com el fareu, el canvi de model?
—Hem d’aconseguir complicitat dins les institucions i empreses. Empreses que lliguin els seus valors amb els nostres. Patrocinis de diners a fons perdut, no. Busquem projectes comuns. Que sigui un win win. Per altra banda, reformular els costos per serveis. El centre no ha comptat el cost indirecte, només els directes. Per tant, com més activitats fa, més dèficit. És absurd. I finalment, cobrir tot el ventall d’edat de tots els nostre socis. Hem de crear un currículum des que ets infant fins que ets molt veterà. Ara no som forts ni en infants ni en jovent. No en tenim. Això ens trenca la cadena, i a partir dels divuit anys és molt difícil que entri gent. Ja hem començat aquestes accions clares i concretes: hem començat activitat amb monitors i amb nens. Volem crear la primera base, que després connectarà amb l’escola de muntanya per a mes grans.

El CEC posarà més interès en les dones?
—M’encanta que em faci aquesta pegunta. Tenim la vocalia de la dona. Hem volgut fer èmfasi en aquesta vocalia perquè hi ha moltes dones dins el CEC, però se li ha donat molt poca importància. Poc reconegudes. Molt poc reconegudes. A mi, per exemple, em va ser tremendament difícil de trobar dones per a la candidatura. Algunes no volien ni entrar. Això ens va fer pensar que era convenient una persona, evidentment dona, que tingués l’encàrrec de fer aflorar, fer pujar, el protagonisme de les dones i que participessin en tasques de responsabilitats.

El vostre camp professional és la ciència. Hi té lloc al CEC?
—I tant. Des de l’origen. No tot el jovent està disposat a anar a sirgar a la muntanya. N’hi ha de molt motivats per un projecte científic i que necessita sortides del camp. Observacions. L’excursió com un mitjà per a la ciència. Us en posaré un exemple. En el darrer número de la nostra revista, Muntanya, s’ha publicat un article molt interessant. El vaig trobar genial. Uns socis, d’excursió, van veure unes precipitacions blanques en uns rierols. Uns sòlids blancs que queien. Un era geòleg. Va agafar-ne una mostra, la va fer analitzar i al final ha lligat que és una conseqüència de la pluja acida. S’ha trobat en més punts del món. És un exemple.

Què votaria el president del CEC en un referèndum d’independència?
—Jo sóc dels independentistes que no ho era, fa deu anys. I m’he anat carregant de raons, i que no hi ha millor solució que tenir un estat. Al CEC la política no la barregem amb l’activitat habitual, però sí que mirem de treballar pel país. No volem que aquest tema desperti un debat que pugui portar incomoditats. Per tant, totes les posicions es respecten. Totes. Només faltaria. Ara, també és veritat que dins el centre la gent és afí al país.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb