Dissabte hi haurà dues manifestacions a Barcelona per a protestar contra el caos de Rodalia. A migdia, l’ANC i el Consell de la República encapçalaran una marxa que vincula explícitament i directa el col·lapse ferroviari amb la dependència estructural de l’estat espanyol, i reclamen la independència com a única solució real. A la vesprada, diverses plataformes d’usuaris encapçalaran una segona concentració que volen centrada exclusivament a reclamar millores tècniques del servei –apolítica, com si diguéssem.

Fins ací, el relat dels fets. Però darrere d’aquesta dualitat s’amaga una fractura molt profunda i preocupant dins el moviment independentista: la que originen aquells qui, en un moment tan crític com aquest –avui els trens tampoc no funcionaran amb normalitat– opten per diluir el missatge polític i nacional i desmarcar-se de l’única convocatòria –la del matí– que connecta els efectes amb les causes.

En relació amb això, és simptomàtic que ERC i les organitzacions del seu entorn –Òmnium i la Intersindical– hagen concentrat l’energia propagandística en la manifestació de la vesprada. Sí, diuen que aniran a totes dues. Però qualsevol que haja militat sap perfectament què significa això: una cosa és assistir-hi i una altra de molt diferent és promoure-la, convocar-hi la gent, mobilitzar la base, esforçar-se perquè siga un èxit. I el fet indiscutible és que en el cas d’aquestes organitzacions, fins ara i si la cosa no canvia radicalment d’ací a dissabte, l’esforç visible s’ha abocat en la convocatòria que explícitament exclou la reivindicació independentista. Ni de bon tros no han provat de dissimular més enllà d’una frase en un punt i a part.

És comprensible i natural que les plataformes d’usuaris, que agrupen gent de sensibilitats diverses, vulguen una manifestació “transversal”. No tinc res a criticar-los. En canvi, costa molt d’entendre que organitzacions que es reclamen independentistes facen el joc a aquest enfocament –fins al punt que acabaran compartint espai amb el PP i Vox, que ja han anunciat que hi participarien. El president del Consell de la República, Jordi Domingo, ho va resumir ben clarament l’altre dia: quan s’exclou la independència, el PSC, el PP i Vox poden adherir-se gairebé sense cap objecció a qualsevol classe de convocatòria. Quan es posa la independència al centre, en canvi, no vindran mai. I això hauria de fer reflexionar algú.

Siga com siga, avui m’interessa assenyalar una cosa que va més enllà de l’anècdota conjuntural de dissabte. I té a veure amb un error estratègic de fons: la il·lusió que sembla que vol alimentar el neoautonomisme de poder resoldre els problemes de Catalunya sense abordar-ne la causa estructural.

L’independentisme sempre ha explicat que el caos de Rodalia no és un problema tècnic, sinó polític. I n’ha fet bandera, d’això. Que la manca d’inversió crònica –durant dècades, tant amb governs del PP com del PSOE– és conseqüència directa de la posició subalterna de Catalunya dins l’estat espanyol. Que mentre l’espoliació fiscal es mantinga, no hi haurà mai prou recursos per a tenir uns serveis públics dignes. I que l’únic camí per a garantir un sistema ferroviari que funcione és tenir les eines d’un estat propi.

Aquest és un argument sòlid i convincent. Tancat i ben empaquetat. Perquè connecta amb l’experiència quotidiana de centenars de milers de persones que cada dia han de suportar els efectes d’una xarxa ferroviària tercermundista -si em permeteu de dir-ho així, a efectes gràfics. I també és sòlid i convincent perquè ofereix una explicació coherent d’això que passa i una eixida real a la crisi, no pas un pedaç temporal que sempre –per definició– deixarà intacte el problema de fons i, per tant, acabarà no funcionant.

Doncs bé: avui cal dir que quan una part de l’independentisme renuncia a fer aquest discurs i s’estima més adherir-se a una protesta “apolítica”, en realitat, renuncia a la política. Car renuncia a explicar les causes. Car renuncia a oferir solucions. Car renuncia, en definitiva –i la contradicció és ben grossa–, a la seua raó de ser.

Amb conseqüències greus, a més. Si el discurs que s’acaba imposant ara en la societat és que el problema de Rodalia és simplement una qüestió de gestió tècnica que es pot resoldre sense anar més enllà, l’independentisme haurà deixat escolar per l’aigüera un argument crucial de legitimació. Perquè haurà deixat que la indignació ciutadana es canalitze cap a una “solució” que no qüestiona l’status quo. I haurà regalat a l’adversari un relat que, en canvi, el legitima a ell: “Sí, hem fallat, ho hem fet malament, ens sap greu, però ja veureu que ara ho resoldrem màgicament i d’ací a pocs anys tot funcionarà.” I tots sabem que no ho resoldran.

Que no ho resoldran perquè no ho poden resoldre. Perquè mentre els Països Catalans continuem pagant una espoliació fiscal de desenes de milers de milions d’euros cada any, no hi haurà recursos per a tot. Estructuralment és impossible això. Perquè les prioritats d’inversió es decideixen a Madrid, i Madrid té unes altres prioritats –com ha demostrat de sobres de fa segles i molt particularment en aquest. Perquè l’estructura de l’estat espanyol és la que és i sobre això no ens podem enganyar. I perquè en aquesta estructura nosaltres ocupem el lloc de qui paga i calla, de qui és explotat, del territori d’extracció que paga l’absurda capitalitat de Madrid.

I el fet més greu és que renunciar a dir això en veu alta és renunciar a la política. Especialment ara, que el Partit Socialista es troba amb l’aigua al coll i prega pietat. I, a més, que es faça per por d’espantar algú, per tacticisme electoral, per no semblar massa radicals o perquè has pactat una empresa nova que tots sabem que no funcionarà tampoc. Renunciar a dir això en veu alta és renunciar a canviar les coses. Als antípodes –ni menys ni més– d’allò que el moviment democràtic per la independència va representant en aquest país en l’etapa contemporània.

PS1. La consellera Paneque va assegurar que dilluns el servei de Rodalia i Mitjana Distància funcionaria amb normalitat. Doncs no. Una altra vegada no: “ADIF diu que la xarxa no és a punt”.

PS2. Diumenge es faran eleccions a les Corts d’Aragó. Pere Millan ha repassat els programes electorals de tots els partits que s’hi presenten, per veure què diuen de la llengua catalana i la situació de la Franja de Ponent. Significativament, ni PP ni PSOE no diuen res de res: “De l’ambició a la invisibilització: què proposen els partits sobre el català a l’Aragó?”.

PS3. Aquest cap de setmana 150 subscriptors i donants de VilaWeb han participat en unes jornades de portes obertes per a conèixer el nou plató de televisió instal·lat a la seu de la redacció a Barcelona. Ha estat una manera d’agrair la col·laboració i la generositat mostrada i també d’explicar el perquè d’aquest pas endavant: “Subscriptors i donants de VilaWeb visiten el nou plató televisiu del diari”.