En l’acte de dissabte d’Esquerra Republicana, van intervenir-hi dos convidats internacionals de pes. D’una banda, l’eslovè Peter Jambrek, un dels pares de la constitució del seu país, la presència del qual ha enutjat enormement els unionistes. D’una altra banda, el més previsible, però també important, president del Partit Quebequès i líder de l’oposició en aquell país, Jean-François Lisée. En sengles discursos, parlant com a amics, van dir coses que hauríem d’escoltar amb molta atenció.
Comencem per Lisée. De jove havia format part del grup llegendari que envoltava Jacques Parizeau i que va promoure el segon referèndum d’autodeterminació, el 1995. De fet, és considerat el principal impulsor de l’estratègia d’aquell referèndum que va deixar el Quebec només a 54.288 vots de la independència. Això, enmig d’una campanya insòlita, que féu anar a votar prop de cinc milions de persones, el 93% del cens, i amb trampes de darrera hora que avui sabem que van decantar finalment la victòria cap al no.
A Barcelona, dissabte Lisée va recordar una obvietat, que és que les oportunitats no són eternes ni es repeteixen cada pocs mesos. Va fer el símil de pujar una roca fins al cim. Si hi arribes la roca comença a baixar per l’altre pendent i ja no hi ha qui l’ature. Però si no hi arribes, mal que siga per centímetres, la roca pot rodolar avall i passar damunt teu. Ara fa vint-i-dos anys d’aquell referèndum i, tot i que només van faltar cinquanta mil vots i és evident que una part important de la població quebequesa continua pensant en la independència, la realitat és que no han tingut cap més oportunitat ni en veuen pas cap a curt termini. Un avís molt important, sobretot per a aquells que es pensen que no és tan decisiu si ho aconseguim ara o no.
El segon orador internacional va ser Jambrek. La seua presència ha causat tan malestar entre l’unionisme perquè la solidaritat entre nacions sense estat no molesta i fins i tot serveix per a fer caricatures, però ja no és igual si qui ve a parlar i a donar-te suport és algú que té un estat al darrere i que, a més, t’explica amb detall com es guanya.
Perquè Jambrek va fer això. Va explicar amb detall el procés complicat que va dur Eslovènia a la independència. Va dir coses importants, però entre totes en vull destacar una: insistí a dir que, una volta proclamada la independència, calia ser immediatament el govern efectiu del país; aquesta és la condició indispensable per al reconeixement internacional. A Eslovènia, dos dies abans, tots li deien que no la reconeixerien. I què va passar? Que el govern eslovè governava el país de manera efectiva i indiscutible i això va obligar tothom a acceptar la independència, com una manera de reequilibrar la situació.
Aquesta paraula, ‘reequilibrar’, la va pronunciar també Lisée quan va explicar que els Estats Units, els bancs canadencs i tots els qui formalment es manifestaven contra la independència quebequesa abans del referèndum, al mateix temps explicaven en privat que en cas de victòria del sí calia córrer a ‘reequilibrar’ la situació, de manera que haurien reconegut la nova realitat.
Per això, totes dues experiències, l’una reeixida i l’altra no, són tan interessants d’escoltar. I escoltar-les l’una darrere l’altra. Perquè nosaltres ara som en el punt on els eslovens eren el desembre del 1990 i els quebequesos l’octubre del 1995. Som davant una oportunitat única, treballada amb un enorme esforç. I hem de fer cim. I hem de governar efectivament el país des de l’endemà mateix. D’això, val més que ens n’anem fent ben conscients des d’ara.
[Bon Dia] · El culebrot de la Falla de la Plaça del Mercat de València va tenir ahir un final inesperat. Recordaran que la copresidenta de la falla va dimitir en saber les intencions de l’altre president de convidar a les festes, amb honors, la Fundación Francisco Franco. Doncs ahir va ser aquest president, Federico Bisquert, qui va presentar la dimissió mentre la falla demanava disculpes al món faller i a la ciutat per haver tingut una idea tan lamentable.
· ‘Qui renuncia a la democràcia per mantenir la unitat es quedarà sense democràcia ni unitat.’ Aquesta frase, extreta del bloc de Xavier Díez, ha causat un gran impacte el cap de setmana en les xarxes socials. L’article de Díez, ‘El suïcidi de la democràcia espanyola‘, és de lectura obligada. Simplement.
· Corea del Nord ha llençat aquesta matinada quatre míssils, tres dels quals han caigut en aigües territorials del Japó, causant una gran inquietud. L’agència de notícies de Corea del Nord, KCNA, té el seu web també en anglès. Va molt lent i dóna poca informació però si voleu tenir accés a una fort directa nord coreana és la millor opció.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Joaquim
06.03.2017 | 12:08
Eslovènia va tenir el suport d’ Alemanya i USA (contra França)… Em sembla que aquí no estem per la tasca d’ obtrenir-lo, oi? Contra corrent?…Malament, doncs…
Joaquim
06.03.2017 | 12:05
A Eslovènia se’n van sortir perquè no van caure en paranys i van tirar pel dret; en canvi al Quebec no se n’ han sortit perquè han fet referèndums viciats jurídicament on podia votar tothom encrara que no estigués arrelat al país… No hi ha més cera que la que crema!
Pep
06.03.2017 | 10:28
Carregats de raons i ens costa molt exercir el poder que ens donen les urnes. El 9-N va ser un desafiament, però en fem una defensa jurídica: no sabíem que era il·legal. D’acord, però si guanyem el referèndum o fem una DIU, haurem de plantar cara a la legalitat espanyola i si no emprem el poder coercitiu de les nostres lleis, no farem el cim i la roca en pot aixafar.
Albert
06.03.2017 | 09:14
Crec que veient el profund desconeixement del que és la democràcia a Espanya, hi han tres coses a controlar, i a vigilar de prop. Una és el cens. Cal detectar i denunciar les entrades massives de gent espanyola contractada per venir a votar no. La segona és que els recomptes de vots i les dades de participació estiguin controlades per observadors externs solvents i que garanteixin que no es fa cap tupinada. Algú es creu encara que a cal veí encara guanyaria el PP si no fos per això? La tercera és que el vots de les multituds de joves que han hagut de marxar per poder sobre-viure a l’estranger, arribin en la seva totalitat i tots puguin votar des d’allà on siguin.
Josep
06.03.2017 | 09:07
Les intervencions de Peter Jambrek i Jean-François Lisée ressalten que el pitjor són unes eleccions autonòmiques encara que es disfressin de plebiscitàries, perquè acabarien amb el procés dels darrers anys. És preferible la suspensió de l’autonomia i l’empresonament de la presidenta i la mesa del Parlament i del Govern de la Generalitat i el desencadenament d’una onada de solidarita de càrrecs municipals i d’ocupacions pacífiques d’institucions públiques. Mantindria el conflicte al roig viu, passaria a ser una violació de drets humans i la Unió Europea no podria dir que és un afer intern espanyol. Respecte al Québec i Eslovènia hi ha dues diferències fonamentals que no es poden obviar. El Canadà és un Estat i com a tal té els seus interessos i el seu comportament d’Estat; però té una tradició democràtica evident. Només cal recordar que mai se li va passar pel cap prohibir els referèndums. En canvi Catalunya té un Estat que s’acosta més a Sèrbia que no pas als països de tradició democràtica. Pel que fa a Eslovènia cal recordar que era una República i no pas una comunitat autònoma i per tant tenia poder legislatiu, executiu i judicial propi, tenia una defensa territorial, és a dir exèrcit, per plantejar una lluita de guerrilla si el país era envaït, cobrava els impostos, etc, etc. La federació de Iugoeslàvia controlava la república mitjançant el partit comunista que nomenava els càrrecs d’Eslovènia, no de manera directe. Exactament la mateixa situació que a les repúbliques bàltiques dins la URSS. Quan els partits comunistes iugoslaus i de la URSS entren en crisi les repúbliques fan efectius els poders legislatius, executius i judicials. Per aquesta raó li va ser fàcil controlar el territori. El cas català és molt diferent: ni podem seguir la via del Québec perquè l’Estat espanyol s’assembla més a Sèrbia que al Canadà; ni tenim els poders per controlar el territori ni vèncer l’exèrcit serbi com va fer Eslovènia en el que anomenen la guerra dels 10 dies. Només ens queda la via de la desobediència civil de Gandhi portada a terme des de les institucions: actuar d’acord amb els nostres drets inalienables com ho va fer el Québec, o el Parlament de Noruega el 1905, aprovar les lleis de transició, ratificar tots els dirigents inhabilitats en els seus càrrecs, ocupar si cal les institucions, i obligar d’aquesta manera l’Estat espanyol a usar la força física. D’aquesta manera posarem en evidència el seu caràcter autoritari davant els catalans, davant els espanyols i davant la Unió Europea. Cal recordar que l’any 1943 els britànics tenien 130.000 seguidors de Gandhi a la presó. Va ser aquest fet el que va commocionar l’opinió pública mundial, i la britànica, i va obligar el Regne Unit a reconèixer la independència de l’Índia, la seva colònia més important. El Regne d’Espanya no reconeixerà la nostra independència sense una crisi de dimensions similars. I la provoquem abans de setembre o, com diu el representant del Québec, no es presentarà en moltes dècades.
Carles Matute
06.03.2017 | 00:59
Un exemple que va posar en Xavier Sala i Martín en el seu dia, va ser el del cartutx a la recambra. Jo, per tal de que ningú em pugui acusar de qualsevol bestiesa, com aquella del trencar els ous per fer la truita, faré el símil amb masclets (ja que som al temps).
Tenim un sol masclet, un de sol, i l’hem d’encendre en el moment precís; ni abans ni després. I és que un cop presa la metxa ja no hi ha volta enrere, i no hi haurà una segona oportunitat.
Ramon Morató
06.03.2017 | 00:58
Un bon article que mostra el que ens queda per fer, convèncer.
Som molts els que estem convençuts passi el que passi, però n’hi ha molts que no.
Dimecres parlava amb dues companyes sobre el procés i no ho veien clar. Gent que ha estat a moltes diades i encara parlen de federalisme (ufff!!!).
Tenim molta feina per endavant i ens toca animar als desanimats, i encara més als que no s’ho volen ni plantejar.
Podem guanyar el referèndum de llarg o ens pot anar de 50.000 vots
Montse Millian
06.03.2017 | 00:57
Endavant les atxes, ningú ens donarà peixet.
Falta poc per fer el cim i, per quan el fem, assegurem-nos que tot està ben lligat. L’endemà un govern sòlid i estiguem ben posicionats per tenir, ni que sigui, un sol reconeixement. Ferms perquè els altres anirant caient com una cascada. Encara que només sigui per reequilibrar.
Ramon Perera
06.03.2017 | 00:56
Se m’acudeix un símil ciclista. Anem a la mateixa cursa els que encara estan amb el ‘ai, ai, ai’ o el ‘vols dir?’ i els que ja pensem en que cal governar de manera efectiva el país a partir del primer minut del dia següent a haver guanyat el referèndum. El “peloton” (paraula que ve del francès i vol dir un gros cabdell) s’estira però augmenta la seva velocitat. I tots plegats hem d’estar al cas per a que no es trenqui.
Octavi Monsonís
06.03.2017 | 00:56
Aquests senyors d’Eslovènia i del Quebec ens diuen moltes coses.
Primer, que el Referèndum cal fer-lo i cal guanyar-lo. Si en un Referèndum acordat entre Canadà i el Quebec, l’estat canadenc va fer trampes per impedir que guanyara la independència, què no farà l’estat espanyol que ni vol acordar res ni vol que el govern català el convoque? Provenint les trampes d’un estat de llarga tradició democràtica com el Canadà fa que pensar, ja que en el cas espanyol, que té una tradició democràtica curta i accidentada, amb vocacions autoritàries que emergeixen de tant en tant, les accions de l’estat contra la celebració del referèndum seran dures i constants, com ja es pot anar veient ara. Això cal no oblidar-ho i estar preparats pel que pogués succeir.
Aquesta reflexió en porta a una altra: el referèndum s’ha de convocar al setembre, tal com està previst, perquè les ocasions històriques s’han d’agafar quan arriben, i tot fa pensar que és ara el moment històric de fer el Referèndum, ara que la majoria de la població vol la independència, i aquesta oportunitat no se sap si es tornarà a donar ni quan.
I aquest Referèndum s’ha de guanyar. Heus ací un tercer aspecte. Enlloc és escrit que ja el tenim guanyat. El refrany diu: no digues blat fins que no siga al sac i ben lligat. La qual cosa equival a dir que la campanya dels diferents partits pel Referèndum i pel Sí s’ha d’engegar ja. No val a badar ni tampoc a esperar que altres partits s’hi sumen. Aquests partits (llegiu els comuns) només s’hi afegiran, si s’hi afegeixen, quan vegen que el Referèndum va de debò, que ja no els queda temps per continuar marejant la perdiu i que cal posicionar-se a favor o en contra del Referèndum, siga defensant el sí o defensant el no a la independència.
Així i tot, encara no n’hi ha prou. Aquest és el quart punt imprescindible. Ni tan sols guanyant el sí a la independència en el referèndum en tindríem prou.. El govern català ha d’exercir l’autoritat des del primer moment una vegada se sàpia que el sí ha guanyat. L’única i sola autoritat en tot el territori català i en la gestió administrativa de Catalunya. Aquest poder no pot ésser compartit amb l’estat espanyol, ben al contrari, l’estat català haurà d’assumir el poder que actualment exerceix el govern espanyol a Catalunya. Aquest, al meu entendre, és l’element cabdal que mostrarà dins de Catalunya i fora que el Referèndum no ha estat cap joc, que el poder real s’exerceix com correspon a un estat.
Cal fer molta campanya perquè opinions de persones significatives de l’àmbit mundial siguen conegudes per la majoria de la població catalana.
Joan Rubiralta
06.03.2017 | 00:55
Al gran èxit de l’acte d’ERC al Fòrum del passat dissabte, potser el més impactant fet fins ara per aquest partit tant per la forma com pel contingut, es van dir moltes coses però a banda d’afirmar per enèsima vegada que farem el referèndum amb permís de l’estat o sense, adreçant-se fins i tot en castellà a Rajoy per tal que li quedés clar el missatge, també hi va haver efectivament les intervencions dels dos convidats a l’acte que esmenta el Vicent, que també hi era.
El cas del representant eslovè, que és una persona propera a l’actual govern i que va ser un dels artífexs del procés que va fer per aconseguir la independència, va anar desgranant cadascun de les passes que es van fer en aquest país amb un detallisme que sorprenia; fins i tot va contar que durant uns dies els va envair l’exèrcit de Iugoslàvia i a banda d’aguantar la pressió militar, també van haver d’aguantar la pressió política de la UE dient-los que no seria mai reconeguts si es declaraven independents fins que al cap de molts pocs dies, i quan van veure que el govern efectivament controlava la nació, ho van fer. La dissertació del representant del Quebec va ser molt interessant perquè també va ser un dels ideòlegs del segon referèndum que va ser perdut per molt poc i amb trampes unionistes d’última hora.La paràbola de la pedra que cal pujar a la muntanya va ser magistral. És important que tinguem clar que abans de tot cal pujar la pedra centímetre a centímetre cap amunt i després quan s’arriba al cim només caldrà una empenteta per tal que el bloc vagi avall arrossegant a qui es posi al davant per tal d’aconseguir la fita. També va dir un detall que no esmenta Vicent, quan va afirmar amb rotunditat que el Quebec donara tot el suport polític que pugui per tal que Catalunya aconseguís la independència.
Per aquestes raons recomanaria que sentíssim les intervencions d’aquests amics de debò de Catalunya, que trobareu a la xarxa, per tal que entenguéssim plenament el seu missatge i retenir dos punts:
-cal tenir el control total del territori quan es proclami la independència: ports, aeroports, seguretat ciutadana, fronteres, infraestructures viàries amb els trens, les telecomunicacions, l’energia, l’aigua, etc.
-quan això sigui un fet, els estats reequilibraran la situació i començaran els reconeixements sense cap mena de dubte encara que dos fies abans haguessin dit el contrari.
Totes aquestes lliçons les haurem de tenir assumides per tal de no cometre errors i avançar decididament cap a la victòria final.
Josep
05.03.2017 | 22:27
Ja fa molt temps que es diu i es repeteix que l’oportunitat és única i que cal aprofitar-la. En aquest cas tenim, a favor, el fet que l’alternativa és continuar lligats a un país que no només ens escanya sinó que té al seu davant un pervindre magre. Amb la democràcia i la separació de poders sota mínims i amb un deute i un PIB que, si gratem una mica, pot ser que tampoc estiguen massa ajustats a la realitat. De manera que el que cal és animar-nos, que fàcil no hi ha res, però pitjor serà quedar-se. Fixeu-vos quan de pressa canvien d’argument (quan n’esmenten algun) els unionistes. El principal és la por i ja no en fan.
Comparteix a Facebook
Comparteix a Twitter
