[Aquesta entrevista, publicada originalment al febrer de 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Dolors Miquel (Lleida, 1960) és una de les poetesses importants del país. En el món de la literatura és admirada i respectada. Fora d’aquest àmbit, el seu nom es va trobar embolicat l’any passat en un afer lamentable, quan Alberto Fernandez Díaz, regidor del PP de l’Ajuntament de Barcelona, se’n va anar del Saló de Cent ofès pel poema que ella recitava, ‘Missa pagesa’, durant els premis Ciutat de Barcelona 2016. Però d’això no n’hem parlat, perquè el llibre que acaba de publicar és d’una tal potència, que es mereixia que ens hi centréssim.

Dolors Miquel acaba de publicar El guant de plàstic rosa (premi de poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62), que és una reflexió sobre la mort. Va començar a escriure’l l’any 2000, un cop enterrat el pare, l’últim familiar que li restava viu. En la primera part, que en va ser el motor inicial, la mort és de caire sentimental, la necessitat de fer net d’una relació putrefacta. Després parla de la mort des del dol i en totes les formes, embolcalls, dimensions. Sense embuts, sense màscares, amb paraules que costen de dir. Per això és un llibre de valor, que es destacarà en la seva trajectòria literària.

El guant de plàstic rosa es clou amb un epíleg i uns agraïments. L’epíleg, acaba així: «Hi ha molt de fred al llibre. A mi em fa por, el fred. No em pregunto com ha arribat el fred a les meves mans. Pel fred sempre vola una òliba blanca. És de nit. Surt dels boscos de les Gavarres i travessa els camps de blat d’un negre blavós abans del matí. Així surten les paraules de mi, espectrals, fetes dia abans que neixi el dia. Mort abans que la mort sigui. Són de fusta. Les toco. Com un ventre.»

Ha estat un part difícil aquest llibre, segons que expliqueu. Però també inevitable. Com va anar el procés d’escriptura?
—Vaig començar a escriure el llibre quan ja havia acabat d’enterrar la meua família. Però el que va impulsar els primers poemes és que vaig trencar amb una relació que tenia aleshores (era l’any 2000). Vaig pensar que una relació, una vegada s’ha acabat (quan s’acaba d’una manera brusca), es descompon, talment un mort. Vaig començar a escriure poemes entorn d’això. Sobre la mort vaig mirar de tot: des del procés de descomposició d’un cos fins a les funeràries, diferents pràctiques de mort (per exemple, uns monjos japonesos que es momificaven en vida), vaig estudiar mil maneres de patir el dol, de mirar la mort, vaig llegir molts llibres…

Devia ser com una catarsi.
—Era com una catarsi. A mi em feia molta por la mort i ara no me’n fa tanta. Em fa respecte, això sí, perquè el desconegut i el misteri sempre fan respecte.

El llibre té una primera part que se centra en la mort d’una relació sentimental, amb una imatge molt potent: una aigüera embussada, pudent, i a dins un home podrint-se.
—És la mort d’una relació sentimental. És la mort i la descomposició. Perquè l’altre, un cop ha sortit de la teva vida afectiva i corporal, continua podrint-se. El fet difícil és tancar les portes de l’amor o dels amors passats o d’allò que ja no vols, que has deixat, perquè sempre implica un procés que has de passar sigui com sigui.

És aquesta idea de fet net. Per això hi ha molta neteja, molta desinfecció dins els poemes.
—Sí, aquí també hi ha el desig que tinc jo i moltes dones que fan art d’apropiar-se el discurs posant les coses que tradicionalment han estat típicament femenines. És una manera de transgredir també. Hi ha el poema de Maria Mercè Marçal, que anomena tots els estris de neteja d’una casa i acaba dient: ‘Surt el guerrer vers el camp de batalla.’ Però en el llibre els objectes surten amb la voluntat d’incorporar-los al mateix discurs: el fregall, el guant… El guant és una cosa que d’alguna manera t’aïlla. És clar, no pots tocar la mort.

Hi ha els elements de la quotidianitat, hi ha el fet que això passi dins una casa, la casa gairebé com a refugi.
—Com a refugi, sí, com a niu. La casa també és el cos. Nosaltres som muntats vers l’altre. Però quan l’altre falta, quan hi ha la mort, quan hi ha el dol, també nosaltres entrem en crisi, perquè la falta de l’altre ens posa en crisi a nosaltres mateixos. També hi ha el fet que jo volia mirar la mort tan de prop com pogués. Per exemple, durant un temps em vaig instal·lar a Manresa en un pis enorme, on no hi havia mobles. Des de la finestra veia les muntanyes de Montserrat, que és un punt molt fort, però en aquella casa enorme de tres-cents metres, només hi havia una taula, dues cadires i un llit. I jo era allí llegint que si ara sortia un cuc per aquí, que si ara sortia un cuc per allà i després sortia la nit que era fosca, i amb aquella sensació… Ha estat un llibre molt estrany. Algunes vegades realment terrible, perquè a mi em feia por llegir tot allò que llegia, del que ens passava, de com esdeveníem… Després, en canvi, vaig aconseguir veure-ho bonic. Hi ha un poema que es diu Mosques pioneres, Far West, on les mosques comencen a pondre els ous en un cos en descomposició i després esclaten tots a la vegada. I penso: com ho fa això la natura? És una de les coses que em van cridar més l’atenció. Però ho veig com una cosa bonica, com quan anem a un continent a poblar-lo perquè hi ha aigua i menjar per als nostres fills. Ara puc veure la mort com una ofrena a la natura i no pas com la veu la societat occidental, una cosa de putrefacció. Vaig aconseguir veure la mort com un fet bonic. Era com un cos obert a la vida.

Entre el començament del llibre, en què la mort és un fet de putrefacció i la mort com un fet bonic, hi ha un pont d’irreverència?
—Hi ha una mica d’irreverència cap a allò que és social no natural.

El tanatori, el cementiri…
—En el poema del cementiri hi ha un moment, quan posen la làpida, se sent el soroll –xaf, xaf– i narro una violació: la manera com la vida viola la mort o com la mort viola la vida. En la violació hi ha aquest so humit, hi ha aquesta fúria… I, aleshores, un flaix que se’m va posar pel mig.

I el sexe, també hi és sempre.
—Home, és que sense sexe no hi hauria ningú. És que és tan evident, que el sexe és la mateixa vida! En el llibre hi ha diferents jocs: el del menjar, per exemple. Sempre mengem mort. No ens n’adonem però sempre mengem mort, excepte els qui es mengen el peix viu allà al Japó, que se’l mengen quan el cor encara batega. Per estar vius només fem que menjar morts, tota la vida.

Al llibre parleu de menjar com a fet de mort i també us mengeu les paraules.
—Sí, és clar. D’alguna manera hi ha una deglutició de la paraula per incorporar-la talment com incorporem un tros de pa, per continuar vivint. Per exemple, el nom dels teus éssers estimats és dins teu, és un tros del teu fetge, com un tros de pa és inserit en tu.

Al final del llibre, quan expliqueu el procés d’escriptura, dieu: ‘Era una dona abocada a escriure llibres o morir. Escriure la mort en lloc d’experimentar-la. Escriure com qui somnia.’ I també: ‘Vaig anar acabant altres llibres. Cada llibre molts anys. Però en aquest llibre del guant més. Hi donava voltes com el Muselmann, marxava amb el cap baix entorn del llibre que no es pot escriure i es voreja. […] Es duu el que hi ha del llibre de trasllat en trasllat. No es llença, perquè el cos no pot llençar-lo. Fóra un acte contranatura llançar el llibre que no es pot escriure o acabar d’escriure encara, però que se sap viu.’
—No el podia tirar. Mira, hi ha llibres que he tirat. Jo sóc de tirar coses, no m’agrada guardar coses que he escrit. Jo vull fer neteja sempre. No vull que la meva vida vagi tan carregada. Però aquest llibre no el podia tirar. I en un moment determinat hi tornava. Potser només hi tocava un poema, però hi tornava. L’última part del llibre, que va ser terrible i bella, va ser una immersió total en el món de la mort. Em va costar molt.

En quin sentit?
—Al principi vaig fer alguns poemes forts i alguns poemes menors que els vaig acabar tirant. Perquè has de tenir com una valentia al moment de dir la cosa, que a vegades jo no tenia. Aleshores feia poemes cagamandúrries d’autoajuda [ha, ha, ha]. En aquell moment m’autojaudaven i després els llançava. Tots els meus llibres m’han costat molt de temps (excepte Haikús del camioner, que el vaig enllestir en un parell d’anys), però aquest ha estat el king.

Certament, aquest llibre és molt valent. No hi feu  floritures, sou capaç de dir paraules difícils, hi ha coherència i risc. Diria que no enganyeu el lector.
—Som éssers de llenguatge i a vegades ens costa tant! És que ens costa molt. Jo, al llarg de la meva escriptura, he usat sempre la crítica, la ironia, la ràbia… He usat un seguit de cuirasses, sobretot l’humor, per endolcir d’alguna manera coses que per a mi eren bastant fotudes o que em dolien molt. Però en aquest llibre he deixat les màscares de banda. Diria que només surt una màscara en el poema del guant de plàstic rosa.

El poema del guant és dels pocs on no us trobeu sola, on hi ha algú que us ajuda.
—Algú ha pensat en mi. Sempre hi ha algú. Per més que la vida t’apallissi, sempre hi ha algú. Jo he tingut trossos de vida bastant terribles pel que és el comú de la gent. I ho sé perquè la gent m’explica la vida des que era petita. Aleshores, he conegut moltes vides, m’he mogut molt, i sé que hi ha vides molt pitjors que la meva, però així i tot és una vida dura. I, malgrat tot, aquest llibre treu una màscara important.

Quan us vau adonar que el llibre era tancat, que es podia publicar, que el podien llegir els altres?
—Doncs me’n vaig adonar l’1 de gener de l’any 2016. I ho vaig saber, ho vaig saber… Com sap una criatura que ha de sortir del ventre? Ho sap i prou.

Acabeu  el llibre amb un epíleg que explica la genealogia del guant i un joc d’agraïments, que també és molt bonic i rodó.
—Tota la gent que he posat als agraïments són gent que han estat al llibre. N’hi ha alguns que ja no són a la meva vida, que han caigut com fulles de l’arbre. Gent que desapareix i gent que apareix. De tota manera, de la gent que apareix als agraïments no en tocaria ni una. Hi ha els que hi eren. N’hi ha que hi són sempre, com l’Enric Casasses, en Perejaume, l’Albert Roig. O Jordi Cornudella. Són fonamentals. Són persones que m’estimo molt. O en Gelonch, més jove. Per exemple, en Casasses em va dir una frase meravellosa: ‘Ja que cap ànima és engendrada, cap ànima és parenta d’altra.’ Això em va semblar meravellós, perquè donava una obertura a l’ésser humà, que anava més enllà de la punyetera història de la carn i la sang, ens obria definitivament més enllà de la pura corporeïtat.

Llegint els agraïments, t’adones de la concentració d’una quantitat de cultura brutal. Alhora, també t’adones de la quantitat de creadors i artistes magnífics que tenim, no solament de l’herència de la tradició, sinó també del present.
—Com em podria deixar els creadors que m’alimenten cada dia! Seria una desagraïda. I no solament literaris. Les dones surrealistes o certs fotògrafs catalans, com Català Roca. A mi veure certes fotografies m’inspira poemes, com també alguns assajos meravellosos de Tsvietàieva.

Parlant de fotografia, feu un gran treball de documentació i difusió de la fotografia a través de les xarxes socials, especialment a Facebook i Instagram. En feu una eina d’expressió magnífica.
—Sí, és meravellós. Ara treballo en un article relacionat amb les dones del segle XX i el perquè de la violència que moltes transmeten en els seus discursos. I com que em vaig documentant, quan trobo una cosa que m’agrada necessito compartir-la. Compartir és el que més m’agrada de les xarxes. Avui, per exemple, he penjat la imatge de la cama postissa de la Frida Kahlo. Quan es va morir, el seu marit, Diego Ribera, va guardar-ho tot i temps després va deixar que ho fotografiés una fotògrafa japonesa. O, per exemple, he penjat una frase de l’Anne Sexton, que també és una autora que m’agrada molt, que va dir: ‘Aquesta mort és meva’ referint-se al suïcidi de Silvia Plath.

Les xarxes socials també et permeten un procés de creació, tot i que de tant en tant et donen disgustos.
—De vegades escric un pensament que tinc, que és una idea, sense pensar en ningú en concret, perquè si no ja hi posaria alguns indicadors. Però hi ha gent que es pensa que va per ella i s’emprenya. Això m’ha passat més d’una vegada. Un altre cas: ahir vaig posar una reflexió sobre la maldat (la maldat i la bondat són temes que darrerament em tenen molt intrigada). Vaig escriure aquest pensament i hi va haver gent que es va pensar que m’havia passat alguna cosa.

Sí, el vaig llegir i també m’ho vaig pensar.
—Bé, suposo que els escriptors tenim aquesta capacitat, som com una màquina del temps. Puc explicar una cosa que m’ha passat fa un any, i ho puc explicar amb la mateixa intensitat, com si ho tornés a viure. Per una altra banda, el contacte amb tanta gent t’ensenya moltes coses. La gent t’obre molts camins, que això m’agrada molt de les xarxes. Et permet de tenir una visió més oberta del món.

Tonem al llibre. Després de tot el procés fet en relació amb la mort, podeu dir que avui la veieu diferent?
—Sí, la veig diferent. Hi ha un llibre que em va obrir molt els ulls: La muerte de occidente, de Philipe Ariès, que és la història del pensament de la mort des de l’època medieval fins ara. I es veu com ha canviat el pensament de la mort. Per exemple, els cementiris, que sempre es visiten corrents o, si més no, sempre són visites que estan ‘tunejades’, doncs al segle XVIII o XIX, eren els llocs de festejar. Abans hi havia unes manifestacions de dol exageradíssimes que ara no hi són, i en una època aquestes manifestacions les feien els homes, els grans guerrers i batalladors. De manera que el pensament de la mort és una construcció cultural també, des del punt de vista social. La visió de la nostra societat capitalista i consumista evidentment és una visió alienada de fa anys. El fet mateix de treure el mort de casa i posar-lo al tanatori ja t’indica que passa alguna cosa, dintre de la mentalitat de veure la mort, que és una manera de veure la vida també.

En la recerca sobre la mort, aneu a parar a Auschwitz, que potser és la manera de matar i de morir més atroç.
—És la mort industrial, és la mort on els éssers no tenen del dret de la mort. Són animals, en realitat. És el sense sentit, és l’aprofitament de la mort fins al punt de fer-ne pastilles de sabó. És la deshumanització. I és evident que després d’aquell horror ha de canviar el pensament. El problema és que no canvia. Avui hi ha un ressorgiment del nazisme. Al mateix temps, hi ha una sèrie de gent i una sèrie d’actes (aquí, per exemple, hi ha en Xavier Antich), que fan una gran pressió per moure les idees i moure la consciència de les persones cap a intentar frenar aquesta avançada dels feixismes al món. Hi ha artistes que també treballen en aquesta direcció. Aquests petits moviment són superimportants per a moure la consciència.

Aquest llibre, doncs, també és un aliat en aquest moviment de moure consciències per frenar els feixismes. Encara que potser no era la intenció inicial.
—Oi tant. Dins el llibre hi ha un poema que es diu ‘Massacres’, perquè, és clar, al llarg de la història hi ha hagut massacres terribles, tot i que no les coneixem amb detall. El poema el vaig escriure per a tota la gent massacrada. La manera que tenia de veure el cos com una oferta a la mort, una manera de donar vida una vegada desapareguda l’ànima (de la qual gairebé no sabem res): doncs jo ho veia com aquestes piles de cadàvers, hi introduïa els animals, que és parlar de tantes morts anònimes, que potser no tenien la industrialització de la mort i aquest macabrisme. Però és una cosa que l’home ha fet al llarg de la història.

Al final el llibre és un compromís amb la vida.
—Totalment. Ja ho dic al principi: ‘La Vida li va dir a la Mort que per què la necessitava per viure. I la Mort li va dir a la vida que per què la necessitava per morir.’ Són indestriables, es necessiten l’una a l’altra. És la història dels contraris.

El guant de plàstic rosa ha guanyat el premi Ausiàs March de poesia de Gandia. En prosa, el premi Joanot Martorell el va guanyar una novel·la de Pons Puigdevall. Als agraïments el citeu tot dient: ‘A Ponç Puigdevall, que fou el primer a parlar-me de la putrefacció com a material literari.’
—Amb en Ponç ens vam conèixer a València, fa molts anys, als Premis Octubre. També hi vaig conèixer l’Enric Casasses. I gràcies a en Casasses no vaig deixar d’escriure, perquè em pensava que el món literari només era un món regit per les aparences. Devia ser a la dècada dels vuitanta que ens vam conèixer. En Ponç em va explicar que volia escriure un llibre sobre un home que es podria. I jo vaig pensar en aquell moment: ‘quina rucada tan gran’. Però, és clar, després se’m va morir tota la família i em va passar tot el que em va passar i va ser un descobriment. Ell me va ensenyar el camí dels cucs.

Em feu pensar en la importància que van tenir els Premis Octubre en el sentit no solament de la relació territorial sinó també de la relació i coneixença entre els creadors.
—Sí, i tant. Avui aquesta relació s’estableix a través de les xarxes, no pas gràcies a les institucions. Els Premis Octubre eren una trobada de creadors, fins que van vincular-los a les universitats i es va trencar allò que jo trobava que era bonic, que anaves allí i et trobaves amb els creadors del moment i hi podies tractar, saber què pensaven, com sentien, descobrir noves maneres de fer, noves maneres d’escriure…

Era d’una gran potència.
—Sí i eren creadors de tots els Països Catalans. El relleu d’aquelles trobades tan fecundes no s’ha fet.

Potser el que s’hi assembla més avui són les trobades de creadors que organitza Roser Vernet al Priorat, a través de l’associació Quim Soler, la literatura i el vi. Però és a escala petita.
—Sí, té aquest aire, s’hi assembla.

Quan vau començar a anar als Premis Octubre ja havíeu publicat?
—Doncs no ho recordo. El primer llibre, El vent i la casa tancada, el vaig publicar quan tenia uns vint-i-vuit o vint-i-nou anys. Però penseu que en aquella època tenia una vida molt diferent. Era casada. I mireu que és curiós: en aquest llibre ja vaig descriure com acabaríem molts anys després. A vegades aquesta virtut profètica de l’escriptura és ben veritat. Jo ho vaig escriure quan érem al principi de la relació, que és la més llarga que he tingut. Vam estar casats tretze anys i me’n va costar quatre més treure-me’l de sobre.

Això és en el llibre.
—Ah sí? On?

En un poema que parla del mort com algú que no te’n pots desempallegar.
—Sí, però en realitat aquest mort són moltes persones. Hi ha detalls de molts amors meus barrejats. És un mort més que mort. És una cosa més simbòlica.

Vau esclatar com a creadora després de desempallegar-vos del marit, alhora que se us moria la família?
—Sí, va passar tot junt. Però és veritat que abans, quan era a la Universitat de Lleida i a la central, estava molt connectada amb el món literari: hi vaig conèixer els primers poetes. Jo era com un radar, només tenia ganes d’aprendre, de saber coses. Després em vaig ficar en un matrimoni, en certa manera per pena, i aquesta pena va durar moltíssim. I en aquell moment era com entrar en la dimensió desconeguda. Pel món de la meva parella d’aquell temps la cultura no existia. I me’n vaig quedar penjada durant molts anys. Tot i que molts dissabtes i diumenges em quedava a casa escrivint, llegint, perquè treballava i entre setmana no podia.

I ara?
—Penso que la vida és molt estranya. Crec bastant en el destí. I sovint em pregunto per què passen les coses que passen. No ho entens. Però la vida et marca i et fa viure coses que has de passar. Per arribar a un lloc a vegades has de passar per un barranc, és l’única manera.

Però no és de franc.
—No és de franc, però no t’ho pots estalviar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb