Dissolució de les Corts, somriures i llàgrimes davant un panorama incert

Ressonen encara les llàgrimes i els comiats de dijous a les Corts Valencianes. Els parlamentaris de tots els colors es van deixar anar i les emocions camparen a lloure al Palau dels Borja. Passe què passe el 28 de maig, diguen què diguen les urnes, aquella sessió maratoniana va ser una oda al canvi de cicle. Hi havia diputats que ploraven perquè voluntàriament han decidit que no volen tornar a ser-ho. Uns altres, de Ciutadans, per exemple, que saben que no hi seran perquè el vaixell s’enfonsa i, fins i tot, va haver-hi una referència a les rates que l’abandonaren abans que ningú. Va haver-hi comiats amb altivesa, uns altres van ser amb educació exquisida. Propostes de canvi de l’himne fetes cantant de la trona estant.

Talment, un festival de final de curs, les darreres lleis, els darrers retrets, han entrat al diari de sessions amb la tribuna de convidats plena de mares i fills i esposos i esposes. Van haver-hi fotografies, autofotografies i posats… Tot ben emotiu perquè, tal com va dir un altre que no hi serà la legislatura vinent, el president Enric Morera, si se sumen les hores de tots els plens d’aquesta legislatura, en són més de mil. És a dir, quaranta dies i quaranta nits han passat ses senyories a l’hemicicle assegudes als escons, escoltant, discutint, consensuant, aprovant, o no, lleis, propostes o proposicions de llei. La més important, diuen, la llei del pressupost, s’ha aprovat cada any de la legislatura. Mil hores sense comptar les comissions, les reunions, les videoconferències en temps de pandèmia. D’aquesta legislatura restaran, a banda dels canvis de síndics o de consellers, les pantalles de metacrilat que aïllen els diputats.

Tot això va passar dijous perquè avui el president Ximo Puig dissol les Corts i convoca les eleccions del 28 de maig. Fa prop d’un any, d’ençà de la tornada de les vacances d’estiu, que al País Valencià es respira un ambient electoral. Alguns partits han sabut dissimular més i uns altres, menys, però cada decisió que han pres, cada intervenció, cada fotografia, cada conferència de premsa, l’han feta amb el comptador de la rendibilitat activat.

El PP devora Ciutadans

Els partits arriben a les eleccions del 28 de maig en estats de forma diferents. Sense admetre-ho, és clar. A molts, la legislatura se’ls ha fet llarga. És el cas de Ciutadans, que la va començar amb un bel·licós i sobreexcitat Toni Cantó cridant a cor què vols la nit electoral d’abril del 2019 que tenien un diputat més que Compromís. Havien guanyat Mónica Oltra i els catalanistes!, cridava, perquè sabia que això era or. Ara, arrossegats per la descomposició general del partit, l’acaben entre retrets, la legislatura, amb sis diputats fora de la disciplina del partit i resguardats de les tempestes al grup de no adscrits. Són, en paraules de Fernando Llopis en el comiat, les rates que han abandonat el vaixell. Toni Cantó va ser el primer que va fugir, desencantat de la política i d’aquells que en viuen, va dir, per anar pidolant un càrrec i un altre, al Madrid de Díaz Ayuso, abans d’acabar fent monòlegs a YouTube o de professor en un institut de l’extrema dreta. Pocs mesos abans d’anar-se’n, Cantó, com una sirena, havia intentat que Ximo Puig escoltàs els seus cants encisadors. La proposta era ajudar-lo a aprovar el pressupost si deixava de banda Compromís i Podem. Els valencianistes van lligar Puig al pal major per evitar que escoltàs la proposta escenificada en una fotografia amb somriures i sofàs al Palau de la Generalitat.

Sense esperar que s’acabàs la legislatura, la majoria dels diputats de Ciutadans i membres d’unes altres institucions s’han llançat cegament als braços del PP de Carlos Mazón, que, fora de l’hemicicle, s’ha limitat a somriure, a dir bones paraules i a veure com els sondatges li somriuen. L’exemple més recent és Ruth Merino, que va passar en pocs dies de ser la síndica de Ciutadans a les Corts a abraçar-se amb Mazón perquè la situàs, literalment, on ell volgués.

Amb el PP fagocitant Ciutadans, els sondatges vaticinen un augment considerable de vots per a pràcticament doblar els dinou diputats que té ara. Per això Mazón i els seus estan convençuts que després del 28 de maig governaran. Amb tot, no hi ha cap sondatge publicat fins ara que els acoste a la majoria absoluta, sinó que mostren igualtat entre els blocs de dreta i esquerra. La pregunta incòmoda de si pactaran amb Vox si poden governar no la respon.

El presidencialisme del president

Bo i coincidint amb el final de la legislatura, els socialistes han filtrat un sondatge en què diuen que l’onada els és favorable i que a la circumscripció de València els anirà molt, molt bé, a la de Castelló, molt bé, i a la d’Alacant igualaran els resultats del 2019. El secretari d’organització del partit, José Muñoz, va deixar anar l’altre dia als passadissos de les Corts que ell tan sols preveia un govern amb Ximo Puig al capdavant. “Tot sol?”, li van demanar. La seua resposta va ser que per què no. La síndica de Compromís, Papi Robles, ara número dos de la candidatura de Joan Ribó a la batllia, li va respondre que els miracles es fan a Lourdes.

Ja fa molts mesos que Ximo Puig ha exacerbat el seu presidencialisme. La pandèmia de la covid, declarada el març del 2020, va ser el gran banc de proves de l’omnipresència i la ubiqüitat. D’aleshores ençà, l’agenda del president que cada vespre envia l’equip de comunicació té ampliacions dia rere dia. Sempre hi ha temps per a afegir-hi un lliurament de premis, un passeig per un barri concret, l’anunci de l’ampliació de la Ciutat de les Arts i les Ciències, l’anunci d’un bo per a ajudar els desafavorits a comprar queviures, la inauguració d’una exposició o una reunió amb qualsevol sector econòmic i social que necessite ajuts institucionals.

Amb tot, Puig, que serà l’únic cap de llista que repetirà en aquests comicis, també ha pres decisions que marquen aquest final del mandat. La més cridanera és la destitució d’Aurelio Martínez com a president de l’Autoritat Portuària de València. El va nomenar el 2015, i l’ha destituït ara en un intent d’apagar un foc, en aquest cas, no forestal. Les relacions de Martínez amb el batlle de València no són gens bones, però tampoc no ho són amb Sandra Gómez, la candidata socialista a dirigir la ciutat. Arribar a les eleccions amb un conflicte entre la ciutat i el port no era una situació gaire joiosa per a Puig. Joan Calabuig, el nou president del port, va ser, justament, el cap de llista socialista a les municipals del 2019, és l’home de la màxima confiança del president i fa tants anys com ell que xafa moqueta institucional.

Compromís, sense Mónica Oltra

El procés de primàries de Compromís ha estat un exercici de democràcia interna, tal com diuen ells, però alhora una mena de banc de tortura per a bona part de la militància. Algunes ferides encara sagnen, però la direcció no perd el somriure. Orfes d’una cap de llista consolidada com era Mónica Oltra, s’han hagut de fer molts malabarismes perquè el forat no es notàs. Arran del buit de poder, Baldoví va aixecar la mà de Madrid estant, en un programa de televisió de La Sexta, concretament, per dir que ell volia ser el número u. Aquesta decisió va causar les primeres coïssors entre la militància. La vice-presidenta Aitana Mas era en procés de reflexió i tant ella com la branca d’Iniciativa van trobar fora de lloc i de temps aquella mena de proclamació. Les altres coïssors, potser les més doloroses, s’han encadenat en un procés de primàries que ha deixat fora dels llocs d’eixida històrics del partit, com ara Enric Morera i l’actual consellera Isaura Navarro.

Baldoví s’ha mantingut aferrat a l’escó del congrés espanyol fins pràcticament avui. A Espanya ha fet bones amistats amb Íñigo Errejón, de Más País, i amb Yolanda Díaz, abans de Podem i ara de Sumar. I ahir es va demostrar al poliesportiu Maragiños, on es va abraçar fraternalment amb ells. Així com Joan Ribó i uns altres dirigents de la coalició que van donar suport a la plataforma de la vice-presidenta espanyola. D’aquesta manera, Compromís s’assimila a aquesta esquerra espanyola i fuig una mica més de l’autocentrament.

Baldoví posa gomets al mapa del País Valencià que els caps de setmana recorre poble a poble. Però els fets demostren que encara són clients VIP del TGV que va a Chamartín més que no de l’Euromed que va a Sants. De fet, unes hores abans del míting de Sumar, Baldoví va dir que voldria que Yolanda Díaz l’ajudàs en la campanya electoral. El Bloc i País, un dels corrents de Compromís, van expressar el seu descontentament més absolut perquè aquesta decisió l’ha presa unilateralment el nucli directiu sense haver consultat la militància. Consideren que és un fet prou significatiu, perquè defineix o redefineix la posició política de Compromís en les eleccions.

Compromís també té un sondatge intern i també l’ha esbombat. El titular és que com que ells millorarien els resultats i el PSPV, també, es podria reeditar un govern del Botànic a pesar que Unides Podem restaria fora de les Corts perquè no superaria el llistó del 5%. Això els facilita la possibilitat d’anar a pescar vots a la mar de Podem sense la recança de sentir-se culpable si els mals averanys es compleixen.

Una altra dada d’aquest sondatge és l’altíssim coneixement que la població té de Baldoví. També dóna un resultat boníssim al PP i un cert creixement de Vox. Així, dibuixa una cambra amb quatre partits dividits en dos blocs. La legislatura que ara s’acaba en té sis, de grups polítics, la xifra més alta que havia tingut mai.

Unides, Podem o Unides Podem?

Héctor Illueca serà el tercer candidat de Podem del 2015 ençà. El primer va ser Antonio Montiel; el candidat del 2019 va ser Rubén Martínez Dalmau, defenestrat per l’aparell el setembre del 2021; i ara Illueca té la tasca, a moments titànica, de mantenir el partit dins l’arc parlamentari. Aquest 5% que tothom promet que abolirà quan és a l’oposició i mai no aboleix quan governa pot ser un obstacle insalvable per a repetir un Botànic amb tres potes. Els més pessimistes diuen, simplement, per a repetir un Botànic.

A banda de vice-president segon, Héctor Illueca té la competència d’Habitatge i aquests darrers mesos ha fet un esforç legislatiu titànic per protegir els més vulnerables dels fons voltor, per a la creació d’habitatges socials, per trobar solucions als veïns desnonats, per frenar l’especulació de l’habitatge. És una normativa pionera lloada, fins i tot, per col·lectius veïnals i afectats pels voltors. Amb tot, els sondatges no li asseguren que a partir de maig puga tornar a tenir aquesta responsabilitat.

Poques hores abans de la convocatòria electoral, Podem i Esquerra Unida, que encapçala la consellera Rosa Pérez Garijo, encara no han acordat si volen repetir la fórmula amb què van concórrer als darrers comicis. Les converses pràcticament s’han congelat i, potser després de l’acte d’ahir a Madrid, al qual sí que va assistir Pérez Garijo, es reprendran.