La sola de les sabates se’ns enganxa pastosament a terra. Grans peces de plàstic tapen el billar que presideix el guarda-roba i cobreixen les ampolles d’alcohol de les barres. Sota unes llums més potents que de costum, tot d’operaris treballen arreglant les parets, pintant, polint, netejant. Resulta que les sales de festa, entre setmana, aprofiten per fer manteniment, perquè quan arribi el cap de setmana tot llueixi ben net i brillant.

Som a la sala Plataforma, insígnia del Poble-sec i mítica discoteca de Barcelona, que ha estat un punt de trobada de diferents generacions, estils, gustos i classes socials. Aquest 2026, celebra quaranta anys essent un bastió fonamental del barri, que s’ha mantingut dempeus després de fer el traspàs de pare a fills. A mitjan juliol, bo i coincidint amb la festa major del Poble-sec, faran una gran celebració d’aniversari.

Hi ha moltes coses que fan únic aquest local, però, possiblement, la més significant és que tothom hi té cabuda, perquè s’hi celebra la naturalitat: “Aquí ve tothom: del més pijo al més quinqui, i no passa res. No tenim codi de vestimenta! I hi ha gent de divuit anys, però també de quaranta i cinquanta, tot i que la majoria de persones es mouen en la franja dels vint-i-cinc als trenta-cinc anys. En la varietat, en la barreja, rau l’essència de Plataforma”, resumeix Aureli Roca, actual propietari del local.

Tot i ser al mateix carrer que la discoteca Apolo, el perfil de clients és diferent, i no han tingut mai rivalitat: “No tenim guiris!”, exclama Roca. I és ben destacable, certament: no tenir turistes com a clients no és gens habitual a les discoteques de Barcelona, i per això Plataforma és una rara avis en el món nocturn de casa nostra. “Notem molt quan arriba Setmana Santa o l’estiu, perquè no tenim gent. Aquí treballem igual que el curs escolar, de la Mercè al juliol, perquè la gent d’aquí, que és la nostra clientela, després se’n va de vacances”, explica.

El començament de Plataforma

Aurelio Roca, pare dels actuals propietaris, va inaugurar aquesta sala el 1986 juntament amb dos socis més. Situada al número 145 del carrer de Nou de la Rambla, on encara és avui, l’edifici que l’allotja té una llarga història. Segons que ens explica el fill de l’Aurelio, la gent del barri recorda que l’espai havia estat una vaqueria i una bugaderia, i al pis de dalt s’havien organitzat festes, balls i algunes activitats clandestines. “M’han explicat que, quan hi arribava la policia, la gent saltava de dalt del balcó perquè no els enxampessin.”

Als anys noranta, Aurelio Roca va quedar com a únic propietari del local i, després de trenta-sis anys al capdavant del negoci, el 2022 es va morir. Va ser quan va traspassar el control total del local als seus dos fills. Un d’ells, l’Aureli, va començar a implicar-s’hi a setze anys, però va decidir d’anar a la universitat, i no va ser fins passats uns anys que va decidir de submergir-se completament al negoci familiar. “No sabia si m’hi volia dedicar, però a poc a poc li vas agafant molt d’afecte, i al final t’hi veus involucrat”, explica.

Tot i que lamenta que als joves d’avui els costaria d’acceptar la càrrega de feina i les responsabilitats que comporta gestionar una discoteca, confia que els seus fills trigèsims, de vint-i-un anys, quan acabin la carrera universitària, també continuïn el negoci familiar. “És el que penso, però els ho hauríem de preguntar a ells!”, riu.

Del seu pare, que va estar implicat en el negoci fins els seus darrers dies, diu que n’ha après una lliçó fonamental per a sobreviure en el món de la nit: disciplina. “Has de saber no beure, has de saber no provar les drogues… Jo no fumo i, quan treballo, no bec mai. Es tracta de posar-hi cap: he vist caure uns quants amics del meu pare en les drogues, i no ho vull, això”, reflexiona.

D’altra banda, explica que fer compatible el món de la nit i la vida familiar implica sacrificis: “Jo surto d’aquí a les set o les vuit del matí, vaig a casa, i a les deu ja em llevo per estar pels fills.” Tanmateix, assegura que la seva feina també té coses positives: “Potser dissabte i diumenge sóc un pare més absent, però entre setmana he pogut anar a recollir els fills a l’escola, estar amb ells, portar-los a les extraescolars…”

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de SALA PLATAFORMA (@salaplataforma)

Pèrdua dels negocis de barri 

Per a Plataforma, la connexió amb el barri és fonamental, és part de la seva essència. Roca explica que s’han pogut mantenir sempre al mateix edifici perquè van comprar el local fa uns anys, quan l’antiga propietària es va morir. En aquell moment, el van adquirir per un preu molt elevat, però a la llarga els ha sortit bé, la jugada, perquè ara no han de patir per les constants pujades de lloguer que afecten la resta de negocis del Poble-sec. 

De fet, lamenta que, aquests darrers anys, els negocis de tota la vida han anat tancant, i s’han quedat tots sols: “Fins el 2012 o el 2013, veies que el barri creixia molt. Però a partir de llavors, tot ha anat cap avall. Per què? Doncs perquè la gent que vivia aquí se n’ha anat, i el barri ja no té tanta vida. I les botigues han tancat. La ferreteria on nosaltres compràvem les coses, tancada. La casa de pintura on compràvem les pintures per a pintar el local, tancada. El mecànic de tota la vida a qui portàvem el cotxe per a arreglar, tancat. I al final ens hem quedat amb un barri on tan sols hi ha botigues d’alimentació 24 hores i restaurants”, subratlla. I afegeix: “L’altre dia, parlava amb la senyora de la carnisseria, que es jubila aquest any i haurà de buscar relleu o tancar, i pensava: és que el següent sóc jo!”

Tot i la pèrdua de comerç de barri, Roca diu que, de moment, han pogut mantenir la clientela de sempre, perquè els visita gent de tot Barcelona i els voltants. En aquest sentit, fa una reivindicació: que els divendres es mantingui el metro obert tota la nit, com passava anys enrere, per tal de facilitar la mobilitat i incentivar la clientela.

Supervivència i futur del món de la festa  

Tot i que, ara per ara, no pateixen pas per la falta de clients, Roca confessa que no sap què pot passar d’ací a cinc anys, quan encara s’hagi expulsat més veïns del barri. A banda, han de fer front a algunes queixes diàries: “Els veïns de tota la vida del barri no es queixen mai de res, sempre tenen comprensió, s’alegren per les coses bones que ens passen. Els qui sempre es queixen i collen el negoci són els nouvinguts que tenen molts diners, que ara tenen entre quaranta anys i cinquanta, i no se’n recorden, que ells són els primers que quan eren joves sortien de festa fins a les set o les vuit del matí.”

Plataforma ha passat per alguns moments de dificultat durant aquests quaranta anys. Però Roca destaca, per sobre de tots, el sotrac que va significar la pandèmia de la covid: “En un principi, estava tranquil, perquè em pensava que hauria de tancar quinze dies i prou. Però llavors van començar a passar els dies, els mesos, i quan podíem obrir, al cap de dues setmanes, havíem de tornar a tancar. I llavors em va agafar la por: vaig pensar que no sabria què fer. Conec gent que va haver de tancar perquè el propietari no els va perdonar el lloguer. Per sort, finalment vam poder tornar a obrir, i a hores d’ara ja hem recuperat el ritme d’abans de la pandèmia”, explica.

Ell, que ha estat tota la vida vinculat al món nocturn i de la festa a la ciutat, acaba la conversa amb una observació: “La nit de Barcelona s’ha perdut.” Diu que, abans, podies començar la festa dijous i arribar a dilluns al matí sense parar, però que avui això és impossible, per falta d’opcions i locals. “No sé si és perquè la gent ja no vol sortir tant de nit, si és perquè la gent vol ser més sana i prefereix anar al gimnàs… No ho sé, però la nit s’ha perdut.”

I mentre maldem per aixecar les sabates de terra a cada passa que fem mentre ens dirigim a la porta de sortida de Plataforma, penso en totes les cerveses que s’hi deuen haver vessat, en tots els abrics oblidats al guarda-roba, en les amistats de vint segons fetes a la cua del lavabo, en les confessions que no es van arribar a fer mai perquè la cançó sonava massa alta, en els petons, les mirades o les abraçades regalades, o en aquell ball entre desconeguts que va acabar essent l’inici d’una història d’amor. I en la frase que m’ha dit Roca: “Plataforma és una discoteca de barri, de la gent de Barcelona. I, per a mi, és com un fill.”