Una de les coses més impressionats d’aquests dies: l’estada pacífica i sostinguda dels ciutadans als carrers, durant hores i hores. Persones d’edats diferents, algunes força grans, de resistència física que de vegades no ho diries, d’altres força joves. Al costat de la policia i la guàrdia civil, a fregar dels guàrdies. També, i cal dir-ho, els cossos policials han suportat durant totes aquestes hores els crits i les consignes, en un clima que així mateix per part seva ha mantingut la calma, per més que en alguns moments hi hagi hagut tensió. A Terrassa, a Barcelona. M’afegeixo als companys de VilaWeb per subratllar un dels fets ineludibles a l’hora d’analitzar aquests dies i de recordar-los pel que són en gran mesura: una revolta pacífica de milers de persones que prenen els carrers.

Dimecres, el dia de l’embat contra el referèndum, anava cap a migdia per la Gran Via des del costat del Besòs. Furgons de policia i de guàrdia civil. Una llarga cua de persones em va sorprendre: estaven en fila índia els concentrats? No. Era la fila per a entrar en uns nous magatzems de roba, japonesos, que aquell mateix dia obrien precedits per un gran rebombori mediàtic. Ah. Ironia. Concentrats els uns per anar a comprar, concentrats els altres per defensar les institucions. A tocar. Al passeig de Gràcia els uns, a la rambla de Catalunya els altres. El comerç és una institució, certament. Escenes de la vida democràtica. Paradoxes de la ciutat contemporània. Però, ben mirat, quan al vespre d’altres continuaven ocupant el carrer, hi vaig tornar a pensar: era tot tan tranquil que els que feien cua per entrar a comprar roba japonesa no tenien cap necessitat de plantejar-se de deixar-ho per a un altre dia.

Aquella mateixa tarda al carrer de Casp, davant la seu de la CUP, si fa no fa: concentrats i policies a fregar, els uns al costat dels altres, sense que les coses es fessin greus enllà d’uns quants crits i d’alguna batzegada. Durant hores. Vuit hores. I el carrer no era tan ample com al passeig de Gràcia, és espaiós només com ho són els de l’Eixample. Pel barri, la vida continuava com cada tarda d’aquest setembre ardent. Fixo aquestes espurnes de la vida diària perquè no es perdin. Mentre escric, divendres al matí, la resistència pacífica ha estat la tònica de les concentracions que hi ha hagut dimecres i, davant el TSJC, dijous.

No és això el que es transmet per molts dels mitjans de comunicació. Els concentrats a la rambla de Catalunya, que no van ser desallotjats definitivament fins a les tres de la matinada de dijous, van fer malbé tres cotxes de la guàrdia civil, i això és el que veus un cop i un altre per les televisions espanyoles. Vénen hores encara més complicades, d’ara fins a l’1 d’octubre. I després.

És evident que la majoria de les persones al carrer estan entrenades en la resistència per la preparació de les diades d’aquests últims anys. Formen part d’una xarxa estreta i entusiasta de relacions polítiques, amistats travades així i grups de treball que ara torna a respondre. Se’ls reconeix de seguida. I també es nota, com en els 11-S recents, que no tots els concentrats són indepes. L’aire de revolta reuneix les sensibilitats i les emocions tant de creients com d’ateus en el procés. Per als més joves, és una escola de participació i formació política. Com ho va ser la lluita antifranquista als carrers. De vegades cansa, tot plegat, certament. En alguns moments, aquests dies, pots veure en les mirades allò de Samuel Beckett: ‘Cal continuar, no puc continuar, continuaré.’ Doncs això. Revolta pacífica.

Bona setmana.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]