09.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 10.10.2025 - 09:04
“Dimarts, 8 d’octubre del 1974 (Llibreta de la presó)
Baixant les escales del metro d’Embajadores per anar a treballar. Rac, rac, rac, rac, les esposes [manilles].
Abans que pugui reaccionar, quatre tios m’empenyen escales amunt i em fiquen dins d’un cotxe aparcat a la glorieta. Em porten a la Dirección General de Seguridad i em tanquen en un calabós, brut, amb un replà d’obra que fa de llit.
Tot el dia a baix, veig passar per davant del calabós el Martí ple de sang, té l’ull dret morat, inflat, ha de girar el cap per veure’m, ploro de ràbia. Veig altres detinguts, quants deven ser. Penso que pot ser molt gros.
A la nit em pugen dues vegades, de vuit a onze. Res, cops de puny, algun cop de porra als peus, cops de cap amb tot el que suposadament ens han confiscat: màquina d’escriure, carpetes. El número de la pistola [em posen una pistola suposadament carregada a la templa i disparen]. El número del Jefe [Em porten davant un home més gran, el Jefe, qui fa el paper paternal, més endavant el vaig identificar com el comissari Consesa].”
Així recordava la il·lustradora i escriptora de literatura infantil Roser Rius i Camps la seva detenció i les tortures que va sofrir al sinistre edifici de la Puerta del Sol, avui seu de la presidència de la Comunitat de Madrid, on la seva presidenta es nega a col·locar cap placa que en recordi el tètric passat. La Roser va ser una de les moltes persones detingudes, torturades, vexades, humiliades, per una policia del franquisme que tenia barra lliure i que, veient que el fet biològic s’aproximava, no es relaxava. Ans al contrari. Nascuda al barri del Raval de Barcelona en una família republicana, catalanista i catòlica d’onze germans, la seva mare, que s’havia format com a mestra sota la influència de la doctora Montessori –que havia deixat petja a la ciutat quan havia vingut convidada per la Mancomunitat–, la va educar a casa. Però de ben petita ja va ser conscient de les diferències, la injustícia i les mancances. Fins i tot, del tracte diferenciat que una dona moderna com la mare va assegurar als nois, que van anar a l’institut a fer el batxillerat, mentre ella es quedava a casa i estudiava com a alumna lliure mentre ajudava a les tasques de la llar. L’escoltisme, l’associacionisme cristià, els estudis artístics, els sindicats universitaris, els partits clandestins… Tot la va precipitar a una presa de consciència cap al desvetllament polític i, posteriorment i més concretament, revolucionari.
El compromís revolucionari contra el franquisme
Com a paradigma d’altres fills de la postguerra, de famílies marcades pel record de la guerra, els exemples de Cuba, d’Algèria, del Vietnam, el maig francès, les vagues obreres a l’AEG o Harry Walter, el rebuf del Procés de Burgos la va radicalitzar respecte de l’oposició clàssica al règim –el PSUC, CCOO i d’altres forces antifranquistes–, i la van menar a oposar-se a les opcions “reformistes”. És a dir, el canvi polític no era el pas d’una dictadura a una democràcia parlamentària, sinó una revolució social que ho capgirés tot de dalt a baix. Les influències, lectures, tot plegat, alhora, els allunyava de les opcions marxistes-leninistes ortodoxes, i opcions com el trotskisme, el maoisme o l’anarquisme formaven part del debat ideològic de l’extrema esquerra radical, nascuda no pas en una França conservadora però democràtica, sinó sota una dictadura militar feixista. I així, Roser Rius i el seu marit, Martí Caussa, tots dos ex-militants del Front Obrer de Catalunya, participaren en la fundació de la Lliga Comunista Revolucionària, a imatge i semblança de la seva homòloga francesa, i que l’any 73 es va fusionar amb la IV Assemblea d’ETA, el corrent més obrerista de l’organització basca. Fent vida de militants clandestins, canviant de pis, de vorera, malfiant-se, vivint amb por, la Roser i en Martí se’n van anar a Madrid, on el 8 d’octubre de 1974 foren detinguts. Ella, amb vint-i-set anys, va acabar a la presó de Yeserías, on va arribar amb els peus negres de les tortures infligides per Antonio González Pacheco, conegut com a Billy El Niño. Martí Caussa, a Carabanchel. Hi van romandre fins que foren excarcerats gràcies a un indult decretat pel successor del dictador, Juan Carlos I, el 2 de desembre de 1975.
Ara, cinquanta anys després, Roser Rius ha decidit de recuperar les cartes, els dibuixos i els escrits de presó i n’ha fet un llibre testimonial d’un valor històric incalculable: Memòria dibuixada. Presó de Yeserías (1974-1975), editat per l’Avenç amb un pròleg d’Ignasi Aragay. Hi descobrim com era el dia a dia d’aquesta presó de dones –amb els seus propis codis, relacions, vivències, organització… en això, també a elles els ha mancat la veu–, en paral·lel al context d’un règim agonitzant, amb un repunt de la repressió, les detencions i la violència. L’atemptat del carrer del Correo de Madrid –assumit per ETA militar després del desarmament– va desencadenar una onada repressiva que va portar a la presó dones prou conegudes, entre les quals, Eva Forest o Lídia Falcón, primer amigues i, després, dirigents de dos bàndols irreconciliables, en unes lluites de poder i egos molt ben descrites per Roser Rius.
Les pàgines més emotives
Al costat del concert de Pau Casals retransmès a la presó, i que va fer plorar totes les internes catalanes, les pàgines que fan posar la pell de gallina són, de Yeserías estant, la condemna a mort i l’execució dels darrers afusellats del franquisme: Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, del FRAP, i Jon Paredes Manot, conegut com a Txiki, i Angel Otaegi Etxeberria. “Tragèdies, magnituds per les quals no tinc mesures. Ara la Silvia [dona de Sánchez Bravo, embarassada de quatre mesos] viatja a Carabanchel. Totes pensem que serà un adeu definitiu. D’aquestes fosques hores només m’ha sortit aquest paisatge desolat amb la pantera vermella en primer terme.” Es va posar a dibuixar febrilment en aquella nit en què ningú no podia dormir. Un mirall es va trencar, fortuïtament, al bany. Els mil bocins de l’espill es reflecteixen sobre el paper, on, com un vòmit, Roser Rius treu fora totes les repressions viscudes, vistes, oïdes. Tot apareix en forma de mirall trencat. És la il·lustració de portada, justament.
Com dèiem, Roser Rius i Martí Caussa van ser excarcerats. Pocs dies abans del darrer crim del franquisme, havien estat jutjats al Tribunal de Orden Público, amb els seus companys de caiguda, defensats per advocats de prestigi com Eduardo Carvajal, Cristina Almeida, Concha de la Peña i Enrique Barón. Van ser condemnats a tres anys i quatre de presó, respectivament. Ja n’havien passat un com a preventius. La mort de Franco va fer la resta. Això no vol dir que deixessin la militància i la implicació. Com escriu el prologuista: “La Roser i en Martí mai han fet ostentació del seu compromís antifranquista. Són de tarannà discret, de feina callada. Bona feina. Aparentment, més reflexius que d’acció. Però un dia van ser joves i se la van jugar. Sempre han continuat fidels a les seves idees de justícia social i solidaritat, de llibertat i defensa de la catalanitat, treballant des de la base. Han continuat compromesos amb moviments veïnals, lluny del mainstream polític. […] Són gent pacífica i seriosa, cultes i dolços. Professionalment, la Roser ha fet una notable carrera com a il·lustradora infantil i juvenil, el Martí com a mestre.” En puc donar fe, perquè Martí Caussa va ser professor meu. Recordo perfectament que ens estrenàvem a l’escola, tant ell com nosaltres, en aquella nova assignatura de tecnologia, i malgrat no ser ni gens manetes ni dotat per aquesta matèria, sempre em va semblar un mestre amb totes les lletres, ple de bonhomia, humilitat i saviesa. Sabíem que era de Palau-saverdera, a tocar de Roses, però del seu passat polític no en sabíem res, ni falta que feia. Ara, però, gràcies al llibre de Roser Rius, el conec una mica més –a tots dos, de fet–, i en resto admirat.
