13.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.10.2025 - 07:39
Primer acte: els escàndols. Una xiqueta de dotze anys violada i prostituïda durant dos anys mentre era tutelada per la DGAIA. 167 milions d’euros pagats irregularment entre el 2016 i el 2024. Joves que cobren ajuts mentre viuen fora del Principat. Treballadors assetjats per haver denunciat el frau. I la Sindicatura de Comptes que assenyala la Fundació Resilis –amb nom i cognoms– per pagaments indeguts de 4,7 milions d’euros. El cas DGAIA.
Segon acte: la transformació. La consellera Martínez ix en totes les televisions fent cara de circumstàncies. I diu paraules grandiloqüents a qualsevol micròfon que li acosten. Que si “transformació profunda”. Que si “nova etapa”. Que si “mai més”. Alhora anuncia que canvien el nom de l’organisme. Ara passa a dir-se Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i Adolescència. Més llarg, més bonic, més modern. I de passada, més difícil de pronunciar: de DGAIA –que més o menys ja ens ho havíem après– a DGPPIA, que no hi ha manera humana de dir-ho. Problema resolt.
Tercer acte: la continuïtat del negoci. Fet l’espectacle, poques setmanes després de l’escàndol, discretament i sense fer soroll, el govern Illa signa la pròrroga del contracte amb la Fundació Resilis. Sí, amb aquella mateixa fundació investigada. Amb la dels pagaments indeguts. Amb la de les irregularitats. Amb la del frau denunciat. Contracte renovat fins el 2026 i, alerta!, amb opció de pròrroga per quatre anys més. Més enllà de la legislatura en marxa i tot.
Amb aquesta seqüència de fets, crec que tots estareu d’acord amb mi que l’única pregunta lògica que es pot fer és com és possible que això passe. Com és possible que els mateixos que prometen la transformació de seguida renoven el contracte a qui ha protagonitzat l’escàndol? Com és possible tanta hipocresia, tant de desvergonyiment, tan poca decència dels uns i dels altres, de tots plegats?
Em sembla que la resposta –perquè és l’única que té versemblança i es pot entendre– es diu política. Pura política. Esquerra Republicana –que és la força parlamentària al voltant de la qual pivota la corrupció de la DGAIA o com es diga ara– és qui manté el PSC al govern de Catalunya. De fet, és qui l’hi ha posat. Sense els vots republicans, la consellera Martínez no seria consellera de res. Ni el president Illa seria president. I totes les dades que van emergint indiquen clarament que ERC ha teixit durant anys una enorme xarxa clientelar en el tercer sector que, curiosament, ningú no sembla disposat a tocar. Sembla que és el seu 3%, però d’aquest no toca parlar-ne, es veu. Perquè fer-ho podria implicar perdre el suport parlamentari? Perquè tocar-ho podria significar arriscar-se a caure?
El govern autonòmic i autonomista, doncs, combina l’operació cosmètica del canvi de nom amb la continuïtat dels mateixos actors que han protagonitzat l’escàndol. Canvies el rètol de la porta, destitueixes un parell de directors, fas unes quantes declaracions indignades davant les càmeres i, quan no mira ningú, tu mateix signes la pròrroga del contracte amb qui toca i de la manera més discreta possible. Business as usual i a passar per caixa.
I si algú –com ja ha passat– reclama explicacions, sempre podràs dir que en realitat només era “un tràmit burocràtic inevitable”. Que no podíeu deixar els joves sense ajuts.
I si bé això és veritat, no és menys cert que, si realment es volia transformar l’organisme, si realment es volia posar fi a les irregularitats, s’hauria fet de seguida una intervenció urgent, s’haurien cercat de seguida alternatives per al contracte, i s’hauria actuat amb la velocitat i la precisió quirúrgica que mereix un escàndol d’aquesta magnitud monumental.
Res d’això no s’ha fet, però ara l’organisme ja té un nom nou i ben difícil de pronunciar –que així s’evita que es popularitze– i els de sempre tornen a cobrar regularment a final de mes. Cosa que –què voleu que us diga?– arriba a fer pensar que no importa pas protegir els menors, sinó protegir els equilibris parlamentaris i els negocis dels aliats. Que no importa pas fer justícia, sinó mantenir-se en el poder, fent servir els diners públics per comprar voluntats. Que no importa pas la veritat, sinó l’aparença.