Que no ens tornem a encallar
La CUP diu un sí crític al pressupost de la Generalitat per a aquest 2017. És un pas endavant pràcticament definitiu per a arribar al referèndum amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Èxit de poder-lo fer i èxit de poder-lo guanyar. Ara cal no encallar-se en qüestions com la data i la pregunta del referèndum –que ja ens coneixem!– ni amb l’aprovació de les lleis de desconnexió. La tendència a trobar punts de discòrdia és un clàssic de l’independentisme històric i modern.

Ni excuses ni relats
La xarxa cupaire s’ha abocat en massa a reproduir una consigna des del moment que, ahir, es va anunciar la decisió. La consigna és: ‘Ara ja no ens poden fer servir d’excusa per no fer el referèndum.’ I jo miro Puigdemont i em demano: ‘Aquest home cercava una excusa per a poder estalviar-se el referèndum que ell mateix va anunciar?’ Entenc que tothom necessita fer sentir el seu relat i entenc que aquesta mena de consignes deixen satisfet més d’un. Però si hom posa totes les cartes damunt la taula s’adona que ningú no cercava cap pretext per a res. I Puigdemont encara menys.

Hitchcock, fundador de la CUP
Com milers i milers de catalans, pateixo amb els processos deliberatius i de presa de decisió de la CUP. Hi pateixo perquè té la clau de l’estabilitat independentista i perquè el seu reglament només té un autor possible: sir Alfred Hitchcock. Amb tot, em sembla que és un exercici que cal observar amb respecte. Sense deixar de banda tots els defectes i pegues, no es pot dir que la CUP prengui les decisions a la babalà ni de manera vertical.

Qui decideix a CSQP?
Una de les reaccions més divertides i previsibles a la decisió de la CUP és la que ha arribat del món dels comuns. Més pendents de ‘substituir l’hegemonia convergent’ que de millorar les condicions de vida de la gent, els capitans de Catalunya Sí que es Pot han acusat la CUP d’haver cedit al xantatge de Junts pel Sí i bla, bla, bla… Els paladins de la nova política han decidit, emperò, el seu vot negatiu als comptes que milloren significativament les prestacions socials sense consultar els seus militants. Perquè, quan es fa l’assemblea de CSQP per a decidir el vot al pressupost?

Santa Llúcia!
Tampoc no pot haver sorprès ningú la reacció dels qui encara es fan dir socialistes. Després d’haver donat un nou mandat a Mariano Rajoy –el dels sobres, les lleis regressives, la mordassa, els fiscals de confiança, ‘y la europea?’…–, alguns dirigents del PSC diuen que la CUP ha facilitat uns comptes que afavoreixen els rics i la dreta… Santa Llúcia! No se n’adonen, del ridícul? O realment estan convençuts que la gent som imbècils?

Un escàndol en el moment precís
Santi Vidal ha marcat les hores prèvies a la decisió de la CUP. No sé gens si l’una cosa té relació amb l’altra. Ni ho sé ni ho sabrem. Tanmateix, ja és casualitat que uns vídeos que van ser penjats a internet fa mesos i que no han deixat de córrer des d’aleshores es converteixin en notícia de gran escàndol quaranta-vuit hores abans d’aquesta reunió del consell polític i mentre es fan les assemblees territorials. Sigui com vulgui, l’escàndol no ha impedit el vot afirmatiu de la CUP –cal valorar-ho– i ha retirat del mapa sobiranista algú que mentia en nom del govern.

Bocamoll o farsant?
Santi Vidal no és un bocamoll, com ha dit tanta gent aquests dies. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, bocamoll és aquell ‘que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocafluix’. I no feia pas això, Vidal, a les conferències o quan tenia un micròfon davant. Va passar desapercebut el dia que en una interpel·lació a Rajoy al senat, el senador d’ERC va anunciar una data del referèndum que, evidentment, encara no s’ha fixat. Tan grossa era la mentida que no havia ni comprovat que el dia anunciat era un dimecres o dijous de setembre. El problema de Vidal no és explicar coses que sap i que no s’haurien d’explicar. El problema és que s’inventa allò que explica. I ho explica en nom del govern. En primera persona del plural. Per tant, res de bocamoll. Ho dic amb tristesa, però la cosa és més pròpia d’un farsant. D’algú que es dóna to, que s’atribueix una importància, un coneixement i una influència que no té.

Ens ho fem mirar?
El problema en el cas de Santi Vidal no és ell. Aquests casos són problemes col·lectius. De manca de rigor i de controls. De bestieses dites per Santi Vidal a les seves xerrades –prometent que lligaríem els gossos amb llonganisses–, n’havíem rebut tots al WhatsApp o les havíem sentides. I, per tant, també els dirigents i responsables del seu partit, ERC. Algun problema hi ha quan no s’actua davant d’algú que menteix parlant com a senador i com a membre dirigent del moviment independentista. Seria bo de no cometre gaires més errors com aquest d’ara endavant. Ell diu que continuarà treballant ‘discretament’ per la independència. Que no sigui tan ‘discretament’ com fins ara, si us plau.

Si la clau és el carrer…
Gairebé tothom coincideix a assenyalar la capacitat de mobilització i la fermesa al carrer –que vol dir entre la societat civil– com el factor decisiu dels pròxims mesos per a guanyar el torcebraç amb l’estat espanyol. Jo crec que la fermesa del carrer ha de ser un mirall de la fermesa dels dirigents polítics i els governants. Però deixeu-me dir que veig més preparats els polítics que no les entitats que fins ara han canalitzat la mobilització ciutadana. I no em refereixo a la capacitat de mobilització –treure gent al carrer un dia determinat–, sinó a la capacitat de donar-hi un sentit estratègic i transmetre el missatge oportú. No sé si el pes de la campanya pel sí el portaran els partits o les entitats, però pagaria la pena de començar a xutar a porta i no fiar-ho tot a l’últim quart de joc, que ja sabem què passa.

Entre el somriure i la contundència
En aquesta entrevista, Arnaldo Otegi deia clarament que l’estratègia de l’estat espanyol va destinada al fracàs. Amb l’única condició que l’independentisme català fos capaç de posar-se d’acord. M’agrada pensar que és així. Que l’estat espanyol no l’encerta amb la seva estratègia. Però tampoc no seria gens bo de refiar-se’n massa. Els mesos que vindran no els hem viscuts mai. I no sabem com respondrem individualment i com a poble. Jo confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d’anys de somriures, arriben les garrotades fortes. No podem deixar de somriure –que és això que més els desconcerta–, però tampoc no ens ha de fer res actuar amb contundència quan ho demani el moment.

@PereCardus, periodista

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb