Dèspotes acadèmics: tocar els intocables

  • El dèspota saberut ostenta el poder perquè ostenta el saber. I allà on l’home domesticat no s’ha d’imposar amb el múscul per dominar el proïsme, el saber, com el diner, són dues divises principals

Marta Rojals
24.04.2023 - 21:40
Actualització: 24.04.2023 - 23:17
VilaWeb
(Fotografia: R. Campbell / Unsplash)

I no res, que ha tornat a ser una investigació periodística que ha tret a la superfície un nou cas d’abús de poder a la universitat, i parlar de “nou” en aquests casos sempre és ironia: aquesta vegada són vint-i-cinc anys, un quart de segle!, de maltractaments psicològics i conductes d’explotació per part d’un catedràtic de renom (un altre, no el de la setmana passada, ni el del mes anterior) contra administratives, investigadores i col·legues docents, en femení genèric i general. I una altra vegada es posen al descobert els mateixos silencis, encobriments i cadenes de lleialtats que no tenen res a envejar als millors mestres en aquestes arts, amb la cúria catòlica al capdavant i, si la sang no fos figurada sinó real, la màfia mateix.

Parlem de xarxes jeràrquiques de protecció que es repeteixen en aules de teatre, escoles, instituts, universitats, en totes les piràmides i piramidetes del saber on els hòmens petits juguen a ser grans, en masculí genèric i general. I és bàsicament això que permet que les pràctiques d’abús, passades a anys, sempre s’hagin de comptar amb els dits de les dues mans. Per tant, quan salta la llebre, i ara ja entrem en l’alta acadèmia, els abusadors ja estan retirats, o fan malves, o han estat convidats a canviar d’aires, havent deixat darrere seu una rastellera de cadàvers en forma de carreres truncades, investigacions abandonades, vocacions avortades, i, a cada casa, anys de tractaments psicològics i innombrables projectes de vida frustrats.

Tot universitari que tingui una edat podria rescatar algun nom de les galeries més infames de la memòria: des del mestret que tirava guixos i esborradors apuntant a matar fins al professor més despòtic de la carrera, que justament era entre els més sol·licitats, per aquella bruixeria que avui en diuen saber separar l’obra de l’artista. L’escut de prestigi que li permetia de justificar la seua misèria humana era també, per a qui cerqués l’honor de tenir-lo de mentor, la promesa d’un paraigua: per a penetrar els murs medievals de la jerarquia universitària, l’aprenent sap que no en tindrà prou de ser brillant; cal un capital social, afegit a l’intel·lectual, que el mentor dèspota té ben cultivat; cal un guiatge pels camins, dreceres i viaranys del poder establert fins a les portes de les quals el dèspota té totes les claus.

Però si només fos l’interès, rai: és de la fam de coneixement, que deriva la devoció intel·lectual per la figura del mestre, fins i tot l’afecte –l’eròtica del saber–, i si hom hi arriba a seure a la seua dreta, li segueix la sensació d’estar-hi en deute. El dèspota saberut ostenta el poder perquè ostenta el saber. I allà on l’home domesticat no s’ha d’imposar amb el múscul per dominar el proïsme, el saber, com el diner, són dues divises principals. El dèspota acadèmic es val de l’una i l’altra per obtenir la submissió de les víctimes i adquirir la complicitat de l’ecosistema del qual és part: el seu nom aporta ingressos i prestigi a la institució on actua, per tant, quan una víctima es troba davant del dubte de si denunciar (ja sigui de manera pública, interna o judicial), sap perfectament que no només se les haurà amb la persona enllustrada i admirada, sinó amb la institució que també se sentirà atacada i es voldrà defensar.

I entremig passa el temps. Un temps preciós que per a les becàries, les doctorandes i les docents investigadores, no cal explicar obvietats, és especialment cronometrat. El resultat sol ser que la decisió de denunciar acaba posposada per una altra urgència imperant, la de complir a tot preu uns processos acadèmics que per si ja són llargs i extremadament exigents amb la vida personal. A això, afegeix-hi la pressió històrica d’haver de demostrar la pròpia vàlua sense parar, cosa que vol dir haver-se d’empassar el doble de merda per arribar a la mateixa ratlla.

Perquè a dins com a fora de l’acadèmia, els hòmens acumulen més càrrecs, més influència, més obediència (no cal recordar la gràfica de les tisores). Moltes abusades tenen la indefensió apresa, d’oïda o per experiència, que a elles no se les escolta igual, que la seua paraula és més susceptible de ser qüestionada; moltes han vist per altres que la denúncia significarà solitud i aïllament per a ella mentre l’agressor podrà continuar fent la seua mentre duri un “mentrestant” sense data. Amb l’efecte exemplificador que tot això comporta, vençudes per aquest estat de les coses, moltes passen de no denunciar a renunciar.

No sabrem mai quant de talent hem perdut i durant quants anys per aquestes renúncies silencioses, és una informació que no crec que cap societat sana la pogués suportar. Per fortuna, les coses estan canviant, si més no forçades des de fora de les muralles. Si els tirans, assetjadors i maltractadors tenen un poder tal que no els passa pel cap que el seu comportament pugui empastifar la imatge de les universitats, és hora de fer que els temples del saber entenguin que el prestigi també es pot perdre per la via de protegir els seus assetjadors, per més nom que tinguin, faltant al seu deure amb la societat de ser espais segurs de dalt a baix per als aprenents i el ple desenvolupament del seu talent. “Caureu tots” és el crit d’avís de les noves generacions: més val que se’l prenguin seriosament, perquè de caure, tant pot caure la reputació d’un eminent professor com la del seu il·lustre entramat d’encobridors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any