Desfer el nus: “Qualsevol escriptor us dirà que si canvieu el nus d’una història, aquest desplaçament del protagonisme automàticament n’afectarà el començament i, amb tota probabilitat, també el final.” El que vivim és una història que repetim com autòmats, deixant-nos portar, mirant cap a una altra banda avui sí i demà també, en anestèsia col·lectiva massa sovint. JW ve a dir si fa no fa, amb tot un altre estil, el mateix que la Doris Lessing de Les presons on triem viure de què vaig parlar a propòsit de tot allò que no volem canviar. Quaranta anys separen els dos llibres, i continuem igual en les qüestions essencials. La història és canvi, canvi constant, però, i això no ho pot negar ni la mateixa història, hi ha canvis que no comporten canvi de mentalitats.

Llegim en aquest Aladí de JW sempre “història”, que val tant per a una narració com per al relat de temps passats, un aspecte de la llengua que afavoreix advertir a fons els propòsits del llibre sobre la història dels historiadors i la de nosaltres mateixos. En l’anglès original del llibre, W parla sempre de la “story”. I tant, que la història dels historiadors no deixa de ser una manera de contar el passat, una història. Per això mateix l’important és allò que el sistema cultural decideix de contar de nosaltres, sí, però encara ho és més la manera de contar-ho. Com que llegim diaris –si no, vostè i jo ara no conversaríem per aquí– sabem què se’n cuina…

(Ara m’adono que hem deixat de parlar dels contes i novel·les com d’històries. Fins diria que dir “història” en el sentit de narració no té bona premsa. Contar històries s’afilla sovint amb contar mentides, i no em digueu ara que la ficció és una mentida per arribar a la veritat, no ve a tomb. Del que parlo i constato és que quan un diu que “aquell, aquella, conta històries” no es refereix a qui escriu i publica llibres o els diu en veu alta, sinó a poca-soltades, fabulacions i mentides, fins a històries decididament falses. Fake news, els “fets alternatius” del sistema comunicatiu implantat per Trump.)

Winterson escriu aquest llibre, un tomb per la humanitat, amb alè i ritme encantadors de conte oriental. Fins quan diu coses sabudes, l’encís s’escampa per la pàgina. Celebra la proesa creativa de Xahrazad, que ha de contar cada matinada un conte al sultà, si no vol ser decapitada després de la nit al llit. És una estratègia civilitzadora: “rebutja l’emergència del moment, el drama artificial d’un home poderós”. El sultà, el dèspota, ha fet matar la seva dona per infidelitat i exigeix que durant mil nits, per demostrar que és més home que cap altre, li portin una núvia jove. Xahrazad s’arrisca, quan li arriba el torn: “El seu mètode consisteix a desarticular la bogeria rabiosa del sultà i substituir-la per la pau mental d’una història.” I així se salva.

L’art marca la diferència entre la vida i la mort, argumenta Winterson, sempre, des de les coves: “Qui torna a casa, després d’un llarg dia de caça i recol·lecció per mantenir-se viu, i es posa a pintar imatges a la paret? Els humans! I primer havíem de fer els llapis de colors. Així que no em diguis que l’art és un luxe.” Col·loquial, propera, combativa Winterson, que també vaig evocar aquí.

Publicat l’any passat i, com si la llàntia meravellosa l’hagués inspirat, perquè en art l’atzar sempre l’encerta, el llegeixes en aquests desoladors moments com una paràbola encara més incisiva dels temps trumpians i dictatorials al màxim, amb la guerra que ara corroeix les terres orientals per les quals, des de la Xina, l’Índia i Pèrsia va arribar a Occident l’enfilall fascinant de les històries de Xahrazad per evitar la mort. Com l’enfilall d’històries, reflexions i desigs que la Winterson, que també és poeta, dramaturga i periodista, ens ofereix en aquestes llànties d’Aladí. Sentir i pensar.