I un dia, per atzar, vaig caure sobre una notícia d’internet que parlava d’un ‘donanatge’ a Maria Aurèlia Capmany, el paral·lel femení de ‘homenatge’. Reconec que, d’entrada, el neologisme em va atreure molt com a mostra de creativitat lingüística i de plàstica verbal. Em va semblar una paraula prou potent, però alhora perillosament contraproduent i, per tant, digna de ser l’objecte d’un article. La incombustible Carme Junyent, però, em va precedir, fa pocs dies, en aquest mateix diari. O sigui que és amb humilitat i prudència que m’atreveixo a intentar donar un punt de vista complementari sobre aquest neologisme. ‘Donanatge’ és, doncs, una paraula recent utilitzada amb una certa freqüència per una part del feminisme català per designar una manifestació destinada a honorar una dona, un equivalent a ‘homenatge’, que seria reservat a honorar un home. I és aquí on, modestament, he d’introduir alguns dubtes.

El primer dubte és d’origen etimològic. ‘Homenatge’ ve de ‘home’, sí, o més exactament del derivat ‘hominaticus’, que significa, segons el ‘Diccionari etimològic’ de Jordi Bruguera: ‘Acte solemne de vassallatge del servent al seu senyor feudal’. Joan Coromines, al ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana’ precisa que aquesta paraula pot haver passat al català a través de l’occità antic ‘homede’, que significava,  molt precisament, ‘vassall’. Sembla que el primer exemple escrit conegut en català ens ve de Jaume I, al ‘Llibre dels fets’: ‘Que ell los prometés ab sagrament e ab homenatge.’ Alguns altres diccionaris etimològics d’altres llengües romàniques donen el mateix origen a ‘hommage’, ‘homenaje’ o ‘omaggio’. Així doncs, en l’acte medieval d’homenatge d’un vassall al seu senyor, l’arrel ‘home’ no designava la persona homenatjada, sinó la persona que homenatjava, sempre inferior. Si calgués referir-se estrictament a l’etimologia, un ‘donanatge’ descriuria una dona o un grup de dones, posant-se en estat d’inferioritat davant d’una altra persona, dona o home. És a dir, que un ‘donanatge’ seria un acte de reconeixement a algú, dona o home, del qual els assistents només podrien ser de sexe femení.

Però les paraules, tot sovint, s’alliberen de les arrels i ja només mantenen amb el sentit original un lligam formal, llunyà, prescindible i oblidable. Ja gairebé ningú no recorda l’origen de ‘homenatge’ i, per tant, l’argument etimològic es podria considerar prescindible.

Però apartant aquest argument no resolem pas el problema. Si es parla d’homenatge per honorar un home i de ‘donanatge’ per honorar una dona, quina paraula caldrà fer servir per honorar persones considerades legalment de sexe neutre en certs països? I que se’m perdoni si, a partir d’ara, semblo irònic però no és, en cap moment, la meva intenció. Tan sols intento anar tan lluny com pugui en la lògica d’aquesta separació semàntica entre masculí i femení. Perquè no únicament s’homenatgen persones. Es poden homenatjar animals, plantes, éssers imaginaris, muntanyes, llengües, banderes, països, constitucions, planetes, etc. Suposo que d’entrada s’exclou la possibilitat d’emprar ‘homenatge’ o ‘donanatge’ en funció del gènere gramatical, la qual cosa implicaria, per exemple, de retre homenatge al País Basc i ‘donanatge’ a la nació basca; o que ‘Homage to Catalonia’ fos traduït, al català, per ‘Donanatge a Catalunya’. O que s’homenatgessin els cirerers i es ‘donanatgessin’ les pomeres.

Aquesta hipòtesi és estrafolària perquè implicaria de dotar de sexe conceptes abstractes, espècies vegetals o animals i objectes que per raons que no tenen res a veure amb cap fisiologia són, en català, de gènere masculí o femení. Si, doncs, tal com sembla raonable, s’exclou aquesta possibilitat, ens trobaríem davant una situació molt peculiar i, crec, bastant contraproduent per al feminisme, és a dir, per a la societat en general. S’empraria ‘homenatge’ per referir-se a qualsevol element mineral, vegetal, animal, astronòmic, filosòfic o polític de l’univers sencer amb l’excepció dels éssers humans de sexe femení per als quals, exclusivament, s’utilitzaria ‘donanatge’. A mi, no em sembla el camí per a guanyar la indispensable igualtat, sinó més aviat perquè les dones es constitueixin en un grup potser més homogeni però separat, impermeable al seu entorn fins i tot quan una d’elles mereix ser honorada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb