23.10.2025 - 21:40
Crec que d’ençà de l’endemà mateix de la darrera proclamació d’independència –no sé si cal recordar ací que els catalans hem proclamat una república sis vegades del 1707 fins ara– hi ha en marxa una operació evident per a convertir tot allò que va passar l’octubre del 2017 en una espècie d’al·lucinació col·lectiva. Tot i que la realitat –impossible de discutir– és que aquell octubre del 2017 no va ser cap deliri.
Ara fa vuit anys va haver-hi urnes. Reals. Repartides per tot el Principat sense que Espanya pogués evitar-ho. Algunes van ser confiscades per una policia –real també– que va trencar costelles, ben trencades, va buidar ulls i va fer tant de mal com va saber. Ara fa vuit anys hi va haver vots. Reals. Milions de vots comptats un per un –tret d’aquells que van ser robats, precisament per mirar d’impedir un recompte que hauria estat massa clar. Concretament, 2.044.038 a favor i 177.547 en contra. I hi va haver una proclamació de la independència, una proclamació oficial de la República Catalana per part del Parlament de Catalunya, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 vots en blanc. Tan breu o frustrant com vulgueu, aquesta declaració, però real. Parlem, doncs, de fets materials, tangibles, documentables i documentats, que no són pas interpretacions: són coses que van passar, que les vam viure.
I, tanmateix, hi insistesc, hi ha de fa temps en marxa aquesta maniobra –de l’espanyolisme, però també de segons quin independentisme– que vol forçar-nos a pensar que tot allò en definitiva no va ser ben bé real, que es va tractar d’un gran error, que val més que fem com si no hagués passat…
La raó d’aquesta campanya, naturalment, és que reconèixer la materialitat d’aquells fets obliga a definir-s’hi. I per això, especialment per a aquells polítics que han decidit que val més no confrontar-se amb Espanya, és molt més còmoda la teoria del miratge col·lectiu. Dir que tots estàvem una mica sonats, que allò va ser un gran malentès, una exageració, un error de càlcul, una teatralització excessiva –escriviu l’excusa que us agrade més– els estalvia d’haver de dir si volen fer de veritat la independència o no i si estan d’acord amb el que es va fer o no. I encara més: fent servir aquests arguments ningú no s’ha de sentir traïdor ni covard ni maldestre. Perquè tots plegats i sense saber-ho –ens vénen a dir– simplement érem víctimes d’una espècie d’embruixament col·lectiu.
Tanmateix, ves per on, ara resulta que de sobte apareixen uns caminants de Catalunya Nord –el nord, novament!–, que amb la seua tossuderia física i mental, amb els seus peus imagine que cansats després de quinze dies de marxa, arriben per a recordar-nos aquella veritat que incomoda tant alguns: sí, efectivament, l’octubre de la República Catalana, el del 2017, va existir. I tant que va existir. I és ben viu encara en la mesura que ningú no ha fet mai el pas de desautoritzar, democràticament, la proclamació que, democràticament, va fer el 27 d’aquell mes el parlament català.
Aquest grup d’obstinats fantàstic camina, doncs, per recordar-nos una cosa tan elemental com és que la república del 2017, per breu i precària que fos, va existir. Que no va ser, de cap manera, ni un somni ni un deliri ni un error. Que no va ser un símbol, sinó un acte polític major –conscient i deliberat. I que renunciar-hi, fer veure que no va existir, no és pas prudència sinó en tot cas una posició política ben conscient i que cal remarcar: en contra d’allò que s’hi va fer.
El mèrit principal dels caminants, doncs, és que no accepten el relat consolador que s’ha escrit sobre l’octubre republicà per tapar-lo, per esborrar-lo. I que amb cada pas que fan –de Salses a Barcelona– ens diuen que allò va existir, que nosaltres hi érem, que no ho oblidem i que és important encara avui.
Evidentment, no es tracta pas d’idealitzar ningú. Aquests caminants no són herois ni màrtirs. Ni tan sols són molts. Però el fet important és que són ciutadans catalans que refusen d’acceptar que tot allò que van viure –i que vam fer entre tots– fos un miratge. I que, en aquest tema, tenen tota la raó. La proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre de 2017 va ser un gest polític en el sentit més elevat i noble del terme, un intent audaç de canviar la realitat de dalt a baix. I sí, és veritat que es va estavellar contra els nostres propis límits com a societat, contra els límits del poder espanyol i europeu i molt especialment contra la violència antidemocràtica. Però fins i tot si algú vol considerar aquells fets com un fracàs –consideració que jo no compartesc en absolut–, ningú no té el dret de convertir-los en la ficció que no fou en cap cas.
