31.03.2024 - 21:40
S’ha dit que els carrers de l’Eixample de Barcelona són una representació espacial de la història de Catalunya, un theatrum memoriae per al vianant. Sobre la uniformitat de la quadrícula, la generació catalanista sorgida de la Renaixença volgué condensar-hi la història de la Corona d’Aragó i els països que la componien. Circulant pels carrers de Mallorca, de València, de Sardenya, de Nàpols, de Sicília, d’Aragó, per la Gran Via de les Corts Catalanes, etc., hom reactiva la història en la quotidianitat. Però el nomenclàtor no sols té valor mnemònic sinó també honorífic. Si bé rememora esdeveniments (plaça de la Revolució de Setembre de 1868, carrer dels Castillejos, plaça de Tetuan), també celebra individualitats i persones jurídiques: Balmes, Muntaner, Aribau, Villarroel, Consell de Cent. I puix que rememorar és monumentalitzar (del llatí monere, ‘advertir, recordar’), la memòria històrica materialitzada en l’espai urbà oscil·la amb les batzegades polítiques. Durant la guerra civil els anarquistes de la FAI van enderrocar l’estàtua eqüestre del general Prim a la Ciutadella. Per la seva part, els franquistes van retirar la de Rafael Casanova. I els consistoris de la democràcia, en virtut d’una “llei de la memòria històrica”, han retirat monuments i símbols de la dictadura, fins i tot les plaques dels edificis de protecció oficial d’aquella època. No perquè ningú (tret dels seus beneficiaris immediats) pretengui oblidar-la, sinó per assuaujar la nafra de la humiliació i espolsar-se l’angoixant permanència dels seus efectes. Ara bé, si aquest posar i treure referents a l’espai urbà fos exclusivament un estira-i-arronsa entre botxins i víctimes, no s’explicaria la conservació de personatges dubtosos al nomenclàtor; per exemple, Baldomero Espartero, el duc de la Victòria, titular d’un carrer cèntric ara escurçat a carrer del Duc, en què haurien pogut caure algunes de les bombes que el general isabelí obsequià a la ciutat l’any 1842.
De la contradicció entre l’honor retut i els mèrits del personatge, i de les implicacions polítiques i ètiques per a la societat que el ret, cal parlar-ne ara que l’ajuntament ha decidit de dedicar un carrer a Dolores Ibarruri, la Passionària. L’anunci s’ha fet, segons les fonts oficials, amb voluntat de feminitzar el nomenclàtor, cosa en si curiosa, car avantposa una decisió literalment genèrica a la tradició d’honorar persones que s’imposen pel seu mèrit, en lloc de cercar-les d’acord amb un criteri sobrevingut a la decisió presa. Com si el mèrit consistís en el sexe. Vivim en temps de reivindicacions col·lectives, de quotes, rasers i representativitats a dojo. En tot cas, en la història dels Països Catalans hi ha dones per a triar i remenar; per això sorprèn la tria de la Passionària, símbol antifeixista de la Guerra Civil, però alhora d’una doctrina política radicalment antagònica de la “república burgesa” que el feixisme també volia liquidar. Seduïda per la revolució bolxevic, Ibarruri sempre beneí les actuacions del partit, començant pel decret de Lenin del 21 de novembre de 1917 que abrogava els tribunals i l’advocacia, exposant la gent a l’empresonament arbitrari i el terror administrat per la Txeca, fundada per Lenin mateix i introduïda a l’Espanya republicana pel Partit Comunista, quan Ibarruri n’era la figura més carismàtica i influent. El 1920 havia contribuït a fundar el Partit Comunista Espanyol, que ella representà a les reunions del Comintern, mentre Lenin afamava la pagesia ucraïnesa entre el 1921 i el 1923, flagell que Stalin accentuà amb l’Holodomor del 1932-33, repoblant les zones devastades amb colons russos. A aquesta segona fam en seguí una tercera el 1946-47, quan el Kremlin obligà Ucraïna a exportar cereal i aliments a altres repúbliques soviètiques i països aliats. Mentre la fam es cobrava centenars de milers de víctimes, Ibarruri assistí al congrés de la Internacional Comunista el 1933 sense alçar la veu contra la política genocida de Stalin. Tampoc no l’aixecà durant la Gran Purga, que assolí màxima virulència precisament quan la Passionària s’esgargamellava cridant “més val morir dempeus que viure de genollons” i proclamava que “la solidaritat és la llei fonamental de la revolució”, mentre treballava per destruir el POUM amb un ús de la propaganda que féu obrir els ulls a George Orwell als mètodes i les intencions del partit comunista. Encara seria decisiva per fer elegir primer ministre Juan Negrín, l’home que com a ministre d’Hisenda havia organitzat l’enviament de l’or del Banc d’Espanya a Moscou.
Exiliada a la Unió Soviètica, Ibarruri esdevingué el 1942 secretària general del PCE, que dirigí durant molts anys amb estricta fidelitat al Politburó. Membre del secretariat de la Internacional Comunista, s’alineà amb Moscou en cada crisi internacional del partit, fins que el 1968 dissentí de la invasió de Txecoslovàquia i el Politburó la premià atiant una escissió del PCE, liderada per Enrique Líster, que esdevingué el Partit Comunista Obrer Espanyol. Aquesta “dama de ferro”, cantada per poetes comunistes com Pablo Neruda, Rafael Alberti i Miguel Hernández, encunyà algunes frases memorables, no sempre originals. La que millor resumeix la seva trajectòria ideològica és potser aquesta: “La lluita és l’única forma de vida que val la pena de viure.” Una frase que podria perfectament emanar d’un manifest feixista, posem per cas el futurista de Marinetti, o, anant més a l’arrel de la violència política del segle XX, de l’historiador i teòric social Georges Sorel.
La frase no és pas una descripció del caràcter dur i conflictiu de la vida, com ho expressa el Llibre de Job al verset “Militia est vita hominis super terram”. No és una acceptació resignada de la tragèdia inherent al viure, reconeguda per tots els pensadors conservadors. Al contrari, és una afirmació entusiasta del combat no pas entès com a mitjà per a accedir al regne dels fins sinó com a fi en ell mateix. Malgrat la distància entre la retòrica sermonadora de la Passionària i l’estil esculpit amb precisió germànica d’Ernst Jünger, en tots dos s’aprecia l’apoteosi de la lluita com a font única de valor i com a elevació de la vida per sobre d’ella mateixa. La lluita entesa no pas com a necessitat ineluctable sinó com a fruïció demana el fanatisme d’una convicció independent de la veritat de la causa. Com deia Ernst Jünger sobre l’experiència mística del combat: “Hom pot morir defensant obstinadament un error indubtable: aquesta és la cosa més gran de totes.” Però aquesta forma perillosa de viure encara val més la pena si, defensant un error obstinadament, són uns altres els qui moren. Vestida de dol, com si fos l’esposa o la mare dels soldats que enviava a cercar el sentit de la vida en la batalla, Ibarruri es convertí conscientment en paradigma de totes les dones, predicant-los el valor de la viduïtat amb contraposicions gruixudes però efectives i, val la pena de remarcar-ho, impregnades de masclisme. Recordem aquesta: “Penseu que més val ser vídues d’herois que esposes de covards.” Frases d’una retòrica grollerament dicotòmica, no pas diferents de les que pronunciaven els arengadors de l’altre costat.
La Joana d’Arc del comunisme espanyol semblava que havia seguit el camí dels altres mites del culte a la personalitat després d’enfonsar-se el bloc comunista. Però vet aquí que ha trobat una segona vida i nou culte en els altars del feminisme. Té sentit, car l’esquerra ni es crea ni es destrueix sinó que es reinventa per avançar d’alliberament en alliberament. Hi ha astúcia teològica en canalitzar el ressentiment que abans anava contra una “burgesia” genèrica, redirigint-lo contra “el patriarcat” en nom d’una utopia asexuada. Una figuració tan fantasmal com la coincidència perfecta d’igualtat i llibertat que havia de dur a la dissolució de l’estat. Per arribar-hi cal abans lluitar per establir provisionalment la dictadura del matriarcat amb tots els complements de la censura, les lleis de la correcció política i el llenguatge inclusiu, armat amb les noves variants de Newspeak empescades per destruir la dominació a través del llenguatge.
