Cridat pel dirigent de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, tot just sortir de la presó, David Fernàndez es va incorporar el juny passat al seu equip de treball. L’ex-diputat de la CUP, enamorat del País Basc i la seva lluita des de fa molts anys, ens explica que vol aportar a l’equip d’Otegi la seva experiència i coneixements en l’àmbit de la lluita contra la corrupció, com també en transparència i participació democràtica. Des d’aquesta nova posició, Fernàndez analitza a fons l’ofensiva contra Otegi i la perversa voluntat d’alguns de tornar al passat i barrar el pas als moviments democràtics del País Basc i Catalunya, amb un instrument principal: l’Audiència Nacional. Dit això, veu clar que ningú no podrà impedir mai a Otegi que faci política. Com a militant de la CUP, ha declinat de respondre preguntes sobre l’actualitat política catalana.

—Com ha de reaccionar EH Bildu a la inhabilitació després de saber la decisió de la junta electoral?
—Amb efecte bumerang. I com considerin oportú. Potser com han fet sempre: amb el millor somriure, la major determinació i la més acreditada indignació democràtica. En el fons la junta electoral es desempallega de prendre una posició i cedeix a la pressió de l’estat espanyol, tal com ja va fer el fiscal del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, Juan Calparsoro, que va canviar de parer sobtadament. Estava clarament en contra de la inhabilitació –basant-se, amb just criteri, en el precedent semblant del diputat Iker Casanova– però el quadre jeràrquic de la fiscalia li va fer rectificar aquelles declaracions. Les circumstàncies socioeconòmiques i polítiques han canviat, però caldria recordar als hereus de Torquemada i McCarthy, versió hispànica, que la darrera vegada que van provar d’il·legalitzar Bildu, el 2011, es va convertir en la primera força política al País Basc, va guanyar la Diputació de Guipúscoa i van arribar a la batllia de Sant Sebastià.

—Resten dues instàncies per a recórrer contra la decisió. L’equip de treball hi confia o ja treballa amb les pitjors previsions?
—Treballar per la millor preveient sempre la pitjor és una consigna vàlida, sàvia i útil, en qualsevol circumstància. L’esquerra sobiranista basca –i en particular l’esquerra abertzale– és un projecte sociopolític col·lectiu arreladíssim fa dècades i ha sobreviscut deu anys d’il·legalitzacions, apartheids i proscripcions, en un context d’estat d’excepció al si de la UE: organitzacions il·legalitzades, partits prohibits, diaris tancats, torturadors indultats. En qualsevol cas, és altament probable que tot acabi al Tribunal Constitucional, al límit del 8 de setembre i just abans de l’inici de la campanya electoral, si el TSJPV manté la decisió de castigar Otegi. Passa però que el debat sobre la inhabilitació d’Arnaldo Otegi no és la reducció al debat jurídic que pretenen, sotmesa a l’arbitrarietat de la interpretació del TC, sinó que és fonamentalment un debat d’ordre i caràcter polític.

—Per què no és un debat jurídic?
—Si volen un debat jurídic i guanyar-lo, resulta que hauran d’autoesmenar-se i desinterpretar-se a ells mateixos i el TC haurà de fer-se l’harakiri, bandejant la seva pròpia doctrina. O fins i tot aprendre a redactar sentències i a concretar-les: les penes d’inhabilitació especial requereixen una concreció específica que en el present cas, senzillament, no existeix. Esdevé inaplicable i inexecutable segons jurisprudència consolidada, i el vet del sufragi passiu és una pena accessòria que dura tant com dura la privació de llibertat. La resta ja és venjança: Arnaldo Otegi ja ha complert íntegrament, del primer dia a l’últim, una condemna injusta: sis anys i mig de presó. És clar que al regne de l’arbitrarietat que és l’estat espanyol tot és possible i són capaços de tot i d’una nova tupinada: si es van inventar la Doctrina Botín per garantir la impunitat d’un banquer poden inventar-se la Doctrina Otegi per rebentar els drets civils d’un dissident. I encara, amb tot, caldria afegir la qüestió cabdal: la sentència que el va condemnar –recorreguda a Estrasburg, que encara s’hi ha de manifestar– fou una sentència política. Li declaraven la guerra a qui provava de fer la pau. Allò no va ser un judici sense proves: va ser un judici sense delicte.

—En cas de veure’s inhabilitat, quin paper tindrà Otegi en campanya?
—No hi ha cap tribunal autoritari ni cap constitució espanyolista ni cap jutge inquisitorial que no pugui impedir la política quotidiana ni pugui aturar la realitat. La vida política dels pobles, per sort, no transcorre ni als tribunals ni als despatxos oficials, sinó a peu de carrer i a peu de societat. I tampoc únicament als parlaments. Ningú no impedirà que faci política i que continuï essent, avui més encara, allò que és: Otegi és un referent inequívoc del canvi de cicle viscut al País Basc, un actor polític de primera d’un equip col·lectiu que es diu esquerra abertzale amb l’aposta per EH Bildu i, personalment, afegiria que una referència ineludible per a l’esquerra alternativa europea. Tant el temen? Perquè el qui aparenta fortalesa –decretar l’apartheid civil– només és feblesa. A vegades sembla que l’estratègia de l’estat espanyol sigui retardar allò inevitable: sabent que el moment polític d’Otegi arribarà, proven per tots els mitjans, autoritarisme de manual, que sigui com més tard millor i en les pitjors condicions.

—Com ha de reaccionar la societat basca a la decisió d’avui?
—La majoria política, social i sindical basca està en contra de la prohibició i serà la qui decidirà i considerarà, en primera instància, com cal respondre, de manera contundent i proporcional, a l’escàndol que avui s’ha consumat: la ingerència política en el cicle electoral, a l’atropellament evident dels drets civils i polítics que li corresponen a Otegi i a una altra –una més– barbaritat jurídico-política i degradació democràtica. Salpebrada, en aquest cas, amb una obsessió repressiva i malaltissa contra Otegi, com a referent especial, no ho oblidem, d’un projecte col·lectiu dinamitzat per milers de persones fa anys: allà hi ha tota la força i, alhora, la impotència de l’estat espanyol. Qui decideix els representants polítics és la ciutadania, els tribunals no: i qui ha triat Otegi són les bases d’EH Bildu. Però malauradament hi ha qui s’entesta perversament en el retorn al passat: Rafa Diez continua empresonat, la dispersió penitenciària continua essent una cruel realitat i el País Basc –víctimes, violències i sofriments– reclama un nou temps.

—Què es pot fer des dels Països Catalans per respondre aquesta inhabilitació?
—Continuar insistint sense defallir i no callar: no pensem demanar permís per a ser lliures ni perdó per a ser-ho. Avui mateix ja s’ha activat la solidaritat amb un manifest d’urgència que, ara mateix, ja signen Lluís Llach, Anna Gabriel, Joan Tardà, Jaume Asens, Ernest Maragall, Guillem Agulló pare, Josep-Lluís Carod Rovira, els juristes August Gil Matamala i Gemma Calvet, l’actor Sergi López, l’ex-futbolista Oleguer Presas i el periodista Antoni Batista, entre molts més. També s’ha activat la denúncia i solidaritat internacional i des d’Alemanya, l’esquerrà Die Linke ja ha denunciat l’intent de l’estat per a silenciar Otegi. Amb tot, allò que més amoïna és el silenci espès d’alguns: tractant-se de la restricció de drets fonamentals és d’esperar que, com unes altres vegades a dreta i esquerra, aquest cop no es miri a una altra banda, es minimitzi, es justifiqui o banalitzi una croada que ells també han patit.

—Els casos d’Otegi, Forcadell i Mas demostren que la inhabilitació s’ha convertit en la primera arma de l’estat espanyol?
—Sí. Una dissort de democràcia a la turca: tribunals espanyols que trien candidats bascos i processen urnes catalanes. L’estat espanyol imposa per via judicial allò que ja no pot aconseguir per vies polítiques, democràtiques i pacífiques i això val pel 9-N, per la investigació per ‘sedició’ contra el regidor de la CUP a Vic Joan Coma o per la inhabilitació d’Otegi. Enric Juliana, amb encert, ho va rebatejar com la Brigada Aranzadi. El llunyà 2002, el Financial Times referia l’existència d’un GAL judicial. No posava bombes ni segrestava ni assassinava en calç viva, però es carregava drets democràtics, empresonava sense proves, castigava projectes i propostes i feia excepcional la dissidència. El seu centre d’operacions es deia Audiència Nacional. Amb el respecte obligat a les víctimes d’aquell terrorisme d’estat –22 assassinats dels 27 han quedat impunes– la inhabilitació d’Otegi és una rèplica i una rèmora d’aquella guerra bruta judicial.

—Me’n pot donar un exemple més, d’aquesta guerra bruta?
—Quan em fan aquesta pregunta sempre penso en Egunkaria: l’únic diari en basc tancat i els directius torturats per la guàrdia civil enmig de la més absoluta impunitat i una llei aclaparadora del silenci, tan sols trencada per la resposta catalana. Set anys després tots van ser absolts i Estrasburg va condemnar la no investigació de les tortures a Martxelo Otamendi.

—Té límits l’estat espanyol?
—Potser és una pregunta que caldria adreçar-li al ministre d’Interior i d’Anterior, Jorge Fernández Diaz, el mateix –cal recordar-ho sempre– que el 1981 empresonava l’activista Blanca Serra pel simple fet de dur una pancarta amb el lema ‘Independència’ a la manifestació contra la LOAPA. El mateix que explica a De Alfonso com ha de pressionar mediàticament la fiscalia, construir agenda, determinar decisions. El mateix que, aquesta setmana ho hem sabut, envia comissaris casernaris a Andorra d’acord amb els seus interessos polítics espuris.

—Però vostè què en pensa? Té límits l’estat espanyol?
—La resposta, com gairebé sempre, és dialèctica. Sí, sí que tenen límits, tants com siguem capaços de posar-li; perquè l’única que pot posar-li límits per tanta demofòbia és la força de la gent. I no, d’una altra banda, no té límits i és per això que volem anar-nos-en de la gàbia de l’estat. Deu ser per això que el reclam democràtic majoritari de la societat catalana sigui –avui, ara i aquí– obrir un procés constituent per a avançar cap a la independència i una república que garanteixi tots els drets civils i polítics a totes les persones. L’estat espanyol –dissidents inhabilitats, refugiats que no arriben, immigrants sense vot– no ho fa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb