Daniel Roca: “Viure al carrer escurça deu anys l’esperança de vida, pel cap baix”

  • Entrevista al metge expert en sensellarisme, ara que publica un nou estudi sobre les persones sense llar al districte de Ciutat Vella de Barcelona

VilaWeb
Daniel Roca a l'escala d'emergència del CAP Drassanes. (fotografia: Albert Salamé)
Alaaddine Azzouzi
16.10.2022 - 21:40
Actualització: 17.10.2022 - 10:29

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quaranta-dues persones sense llar van morir l’any passat a Barcelona, una tragèdia invisible i silenciosa als carrers de la capital catalana. Dormir al carrer va consumint a poc a poc la salut de les persones i fa que morin abans. “Viure al carrer escurça deu anys l’esperança de vida, pel cap baix”, diu Daniel Roca (Barcelona, 1967), metge de capçalera al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Drassanes, al Raval de Barcelona. Roca fa anys que col·labora amb la fundació Arrels, una entitat que acompanya persones sense llar, i els darrers cinc anys també ha treballat al Centre d’Atenció a la Drogodependència de Baluard, a tocar del CAP de Drassanes. Aquesta trajectòria el situa com un metge expert en l’atenció de persones sense llar. Roca sempre ha imprès a la medicina un vessant social. “No tot es cura amb paracetamol. És molt difícil proposar solucions mèdiques a problemes que són socials”, assegura.

Després de tres anys de feina, ara ha publicat un estudi en què analitza la situació de les persones sense llar al districte de Ciutat Vella de Barcelona, amb més de cent cinquanta entrevistes personals. Parlem amb Roca sobre sensellarisme, salut i desigualtat en una sala de la setena planta del CAP Drassanes.

És científicament demostrable que viure al carrer mata?
—Viure al carrer escurça deu anys l’esperança de vida, pel cap baix. Està científicament demostrat, amb estudis estatístics. Els més optimistes parlen d’una reducció de vida de deu anys. Els més pessimistes, fins a trenta-cinc anys. Hi ha diferents estudis, perquè cada lloc del món té les seves particularitats, però el comú denominador és que queda provat que les persones sense sostre moren abans.

Què heu descobert arran del vostre darrer estudi?
—Hem trobat dades demolidores quant a la població sense llar del Raval que hem entrevistat. Un 70% reconeix que té problemes de salut mental, entre els quals un 13% té un trastorn mental extrem, que seria un trastorn psicòtic o esquizofrènia. Aquesta dada gairebé triplica la xifra en població general. Al voltant del 80% d’entrevistats diu que ha sofert agressions alguna vegada. Les dones, que són un 12% del total, en gairebé un 50% diuen que han patit alguna agressió sexual. No podem permetre com a societat de tenir conciutadans nostres vivint així.

Quines són les malalties més habituals de persones sense llar?
—L’exclusió social i la precarietat econòmica van associades a un estat de salut més dolent. Principalment, hi ha quatre tipus de malalties que són més usuals. Primer, tenen més prevalença de malalties infeccioses: VIH, hepatitis víriques, tuberculosi i infeccions de la pell. Segon, les malalties cròniques, sobretot les associades al consum d’alcohol i tabac, perquè és un col·lectiu que en consumeix més. La hipertensió i la diabetis no són més prevalents, però sí que hi conviuen pitjor. Hi ha menys obesitat i sobrepès, perquè no hi ha opció de sobrealimentar-se, de fet, hi ha més desnutrició. Tercer, trobem molta més prevalença de malalties de salut mental i addiccions, com ja he dit. I per últim, també hi ha més patologies derivades de l’accidentalitat. Viure al carrer t’exposa a tenir més accidents i sofrir més agressions. És un món molt difícil.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

L’addicció porta al carrer o el carrer porta a l’addicció?
—La meva experiència em fa pensar que les xifres d’addicció són tan altes perquè viure al carrer implica entrar en una espiral de malestars que acaba en una espiral de consums. Si hagués de comprar un dels arguments, diria que primer vas a parar al carrer i després el carrer et porta a consumir droga, com una forma d’adaptació al medi, com un bàlsam al dolor que implica ser al carrer.

Segons la vostra experiència, quines són les addiccions més comunes?
—És molt variant. A grans trets, detectem un consum alt de tabac i d’alcohol, com a drogues barates i legals. A banda d’això, hi ha de tot: cocaïna, heroïna, metamfetamina. Amb l’heroïna, als anys vuitanta, els programes de reducció de danys, que és el que fem a Baluard, van reduir la mortalitat brutalment. El consum en males condicions d’higiene i, en general, el consum no supervisat era el que matava a la gent.

Quines són les dificultats que us trobeu en relació amb l’atenció mèdica de persones sense llar?
—Hi ha un gran problema amb el registre. De vegades, has d’atendre una persona que no té documentació i ni tan sols saps com es diu. Així és molt difícil de fer-ne un seguiment. No pots tenir-ne un historial clínic. No hi ha continuïtat. També hi ha la dificultat que moltes persones sense llar no poden pagar la medicació. Per exemple, tinc pacients amb hipertensió que m’han confessat que no prenen la medicació perquè no la poden comprar. I no parlo de medicació cara, potser són cinc euros. Viure al carrer fa que controlis pitjor les teves malalties. És molt difícil proposar solucions mèdiques a problemes que són socials. No tot es cura amb paracetamol.

@vilaweb 🔴 Dormir al carrer va consumint a poc a poc la salut de les persones i fa que morin abans. “Viure al carrer escurça deu anys l’esperança de vida, pel cap baix”, diu Daniel Roca metge de capçalera al Centre d’Atenció Primària de Drassanes, al Raval de Barcelona. 🔗 www.vilaweb.cat #Sensellar #DanielRoca #Drassanes #Raval #CAP #Barcelona #CiutatVella #VilaWeb #Estiktokat #EstiktokCatalà #EnCatalà ♬ sonido original – VilaWeb


Per a algú que viu al carrer, la salut passa a un segon pla?
—Una persona que viu al carrer viu al dia. Tenen un nivell de percepció mínim de la salut. La seva prioritat és una nafra al peu abans que no pas la prevenció de malalties, com ara les proves de diagnòstic precoç de càncer. Són persones amb una tolerància al dolor enorme. De vegades penso que és impossible que hagin arribat a tal punt de patiment. Tenen dolor, però l’aguanten d’una manera extraordinària.

Quin és el perfil de persones sense llar que ateneu?
—Hi ha tants perfils com persones, però a escala pràctica n’establim dos. El primer és un perfil de persona atesa per la fundació Arrels, institucionalitzada, amb dependència de l’alcohol, amb malalties derivades d’això, d’edat avançada, al voltant dels seixanta anys, amb recorreguts llargs de sensellarisme. El segon perfil, que és el que ve al CAS Baluard, és un prototip més jove, amb més grau d’estrangers, tant comunitaris com extracomunitaris. Tenen problemes seriosos d’addició i situacions d’allotjament molt inestables. Aquí, els darrers anys, veiem també que apareix un perfil de joves extutelats entre 18 anys i 25 amb problemes de consum, amb qui segur que tenim un llarg recorregut d’integració, però malauradament no tenim prou recursos adaptats a aquesta realitat.

Dues persones dormen al ras al centre de Barcelona (fotografia: Albert Salamé)

Segons que denuncien els veïns, torna a créixer la quantitat de xeringues al carrer a la zona del Raval Sud. Com es pot solucionar això?
—No m’atreveixo a dir que hi ha més consum, però sí que hi ha més visibilitat. I també hi ha una manca clara de recursos d’allotjament per a persones que consumeixen. Quan la gent és al carrer, l’acció terapèutica és molt difícil. Només pots posar pegats. Per tant, tot el meu respecte pels veïns. Són els qui primer pateixen la degradació de la zona. Tenim cap dret de demanar a un veí que sigui comprensiu amb algú que es punxa a la porta de casa seva? Podem fer pedagogia i podem demanar comprensió, però s’hi han d’aportar solucions. La solució està inventada. A Hèlsinki, Finlàndia, tenen 60.000 habitatges de protecció social i han baixat dràsticament les xifres de persones sense llar. Però, és clar, qui ho paga? Els polítics han de ser honestos i anar de cara. Si volem solucions, el sensellarisme ha de ser prioritari i hem d’invertir-hi els recursos que tenim.

Creieu que la salut depèn de la condició econòmica?
—Claríssimament. Només cal mirar les dades. Segons el lloc on vius, tens unes condicions de salut. I això ho expliquen les diferències socioeconòmiques. Això no és nou d’ara. Els països rics tenen una esperança de vida més llarga i problemes de salut menys greus.

I aplicat a Barcelona, com canvia la salut de Sarrià al Raval?
—El codi postal implica diferències socials. Segons on neixis i en quina família, tindràs una salut o en tindràs una altra. La principal diferència és que a Sarrià hi ha molta duplicitat de servei, gent que a banda de la pública també té contractada una mútua privada. I això no crec que es pugui retreure, perquè si tens prou recursos i vols pagar una mútua perquè t’atenguin abans, doncs no hi tinc res a dir. Però sí que reivindico un model de sanitat pública amb el qual la gent no hagi d’anar a la privada. La pública hauria de ser prou potent per a competir amb la privada. Hem d’arribar aquí. I, és clar, ens hem de demanar si les decisions dels polítics ens hi han acostat o ens n’han allunyat.

Una persona dorm al carrer, davant d’una església a Barcelona (fotografia: Albert Salamé)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes