Danae Boronat: “Vaig anar a fer la prova del ‘Zona Franca’ convençuda que em dirien que no”

Quan Joel Díaz va anunciar que deixava Zona Franca, en el moment que TV3 havia fet fora Manel Vidal per un gag sobre el PSC, semblava força impossible que trobessin un nou presentador per al programa. Molta gent ja el donava per mort però, finalment, va arribar la sorpresa. La periodista esportiva Danae Boronat feia un tomb a la seva carrera i es feia càrrec d’aquest late night de TV3. Només d’anunciar-ho arribaven les crítiques. Li n’han caigut per totes bandes. Ara ella s’explica.

En aquesta entrevista ens conta com li va arribar l’oferta. Reconeix que, després de fer la prova, pensava que li dirien que no. I que li agraden els envits, de manera que no va poder dir que no al canvi. Malgrat tot, diu que no deixarà les retransmissions a Catalunya Ràdio. Confessa que el futbol és la seva vida, i es nota quan hi parlem de la situació de la selecció espanyola femenina. “És impossible de pensar que això que passa amb les millors futbolistes de l’estat espanyol passés amb els homes. De cap de les maneres. Estic convençuda que en un dia ho haurien solucionat.”

—Ja fa una setmana que presenteu el Zona Franca. Com us sentiu?
—Des del primer dia m’he sentit com a casa. De fet, quan hi vaig anar com a convidada ja m’hi vaig sentir molt de gust. El plató és molt acollidor, hi vaig estar molt bé.

—Creieu que va ser clau la vostra visita al programa?
—Mira! No sé si és el motiu principal, però crec que ha contribuït moltíssim que avui faci el Zona Franca. Segurament si aquell dia no hi hagués anat de convidada i no hagués anat com va anar no haurien pensat en mi per presentar-lo.

—Els late night normalment els presenten humoristes. Us va xocar que us ho proposessin?
—Sí, i tant! La primera cosa que els vaig dir és que jo no era humorista, ni pretenc ser-ho. Tinc tant de respecte pels humoristes… Crec que és tan difícil fer riure. Per això tinc clar que no ho faré, no funcionaria. Però ràpidament em van dir que precisament la intenció era fer un altre programa. Em van deixar clar que sabien que no era humorista, i per tant que s’hi adaptarien. Malgrat tot, em fa gràcia. Que no siguis humorista no vol dir que no puguis utilitzar el sarcasme o la ironia. Per mi és un repte, però m’hi sento de gust. Tothom tenia una imatge de mi molt seriosa i formal. Però la gent que em coneix sap que no sóc així. Jo sóc gresca i xerinola.

—Era un encàrrec difícil d’acceptar. Què vau pensar quan us ho vau dir?
—Vaig pensar: “Quina bogeria!” Però automàticament vaig fer la següent reflexió: si ells creuen que ho puc fer, per què no provar-ho? De manera que vaig decidir fer la prova. Pensava que així no hauria de dir-los jo que no, sinó que serien ells que em dirien que no. Per què m’he d’autocensurar? M’he de posar els límits jo? Vaig anar a fer la prova, convençuda que em dirien que no. Però volia provar-ho.

—I quan de cop us diuen que us han elegit?
—Vaig pensar: endavant! A la vida sempre he anat superat els reptes que m’anaven venint. Tot m’ha arribat sense buscar-ho. Sempre he acceptat el que em venia, i això m’ha ajudat a millorar, a créixer i superar-me. Per tant, això m’ho agafo com una altra prova que m’ha posat la vida.

—I no vau dubtar en cap moment? Sabíeu que hi hauria moltes crítiques.
—Cert! Però saps què passa? Rebo crítiques d’ençà que tenia divuit anys i vaig entrar als mitjans de comunicació. He rebut crítiques pel fet de ser dona en un món d’homes com és el món de futbol. Però no tan sols per això: pel fet de ser catalana, rossa, somriure molt, ser estèticament normativa… He rebut crítiques per tantes coses… I res de tot això no m’ha coartat mai. Per tant, ara no serà diferent. No em pot coartar el que diran o pensaran. Ho sento, però no. Aquest és un problema que tenim les dones. Moltes vegades estem pendents de si ens aprovaran que fem allò que hem decidit fer. A mi ja tant me fa. A mi no m’ha d’aprovar ningú, només jo.

—Vau parlar amb Joel Díaz abans d’acceptar-ho?
—Sí, vaig parlar amb en Joel. El vaig avisar que m’havien trucat. Li tinc molt de respecte, i fins i tot estima, malgrat que ens coneixem poc. Em sembla un paio fantàstic, i li ho vaig voler dir. Ell em va mostrar el seu suport i em va dir que em faria costat en tot moment. No havia de fer-ho, de manera que li estic molt agraïda. En Joel s’ha preocupat per l’equip. Són molts bons professionals. I era un pèl injust que es quedessin sense feina. Entenc tot el que en Joel va decidir, però crec que ell volia que el programa continués per l’equip.

—Vau marxar d’un mitjà per censura. Enteneu que Joel Díaz se n’anés del Zona Franca?
—Res no és comparable. Cada situació és única i individual, i no es pot comparar. Jo me’n vaig anar d’un lloc per la manera com em vaig sentir tractada. En el meu cas, considerava que no podia continuar d’aquella manera. Potser en un altre moment de la meva vida no ho hauria fet. De fet, segurament en altres moments he patit censura i no me n’he anat. La censura és a tot arreu, i cada dia. En tots els mitjans. En la nostra vida, tots ens autocensurem. Hi ha molta gent que té caps que els censuren. Hi ha vegades que hi donem més importància i hi ha vegades que menys. Tot depèn del nostre estat de salut mental, del nostre entorn o de què volem fer. Jo només puc parlar per mi. Jo vaig plegar perquè havia de plegar del diari Sport. Estic convençuda del que vaig fer. El que ha decidit Joel Díaz és la seva decisió i és totalment respectable.

—Què passarà ara amb les retransmissions del Barça femení? No us sap greu deixar-les?
—Encara no s’ha dit, però continuaré fent les retransmissions de la Champions femenina a Catalunya Ràdio. Vaig demanar de poder continuar. M’ho passo molt bé. No volia deixar-los a l’estacada a mitja temporada. Em moro de ganes de narrar els quarts de final, les semis i tant de bo una final. Ho vaig posar com a condició a l’hora de fer el programa. No volia deixar el futbol, és la meva passió, la meva vida. És el que he fet sempre. Tenia claríssim que volia continuar. El programa del divendres sí que no era compatible. De fet, jo volia fer-lo, perquè m’ho passava molt bé, i havia creat un equip de tertulians molt bonic. Creia que era compatible, però TV3 em va demanar que no. Entenc que m’he de centrar.

—Sou addicta a la feina, no?
—Sí! Tinc molta sort. M’encanta la meva feina. M’encantava el que feia abans i el que faig ara. He d’aprofitar totes les oportunitats que tinc.

—Però justament si estàveu en un moment que us agradava la feina, encara costa més d’entendre que acceptéssiu aquest envit amb tantes dificultats.
—M’agraden els reptes. Tot el que m’ha arribat en aquesta vida sense buscar-ho ha acabat essent positiu per mi. I això que de vegades he tingut dubtes. He treballat a 13TV. Mai no m’hauria imaginat treballant allà. Però hi vaig anar perquè el lloc de feina que em proposaven era estar al mateix nivell que un presentador home. Amb el Siro López érem presentadors tots dos. Em posaven al mateix nivell que ell. No hi anava a llegir els missatges de l’audiència. No hi anava a fer bonic i ja està. Per mi és més important què faràs que no on ho faràs. Em valia la pena acceptar aquesta feina a 13TV per créixer en l’àmbit professional. Això mateix em va passar quan em van oferir narrar partits. Si en el moment que em van dir que ho provés m’hagués acollonit, segurament ara no seria aquí. Tot el que m’ha anat arribant m’ha servit com a repte personal per adonar-me que sempre s’ha de provar. Cal intentar-ho. Aquesta vegada vaig pensar igual. Malgrat que no m’havia passat mai pel cap, i que potser no hi estic 100% preparada, a mi la por no em farà deixar de provar-ho.

—De totes les crítiques que heu rebut, n’hi ha hagut cap que us sorprengués?
—A mi no em sorprèn res del que passa a les xarxes. Estic acostumada a l’odi que hi ha. Potser allò que em fa una mica més mal durant la crítica ve de les dones. El nivell d’odi que és capaç de vomitar la gent ja no em sorprèn. Fa molts anys que ho pateixo. No t’hi acostumes. Em nego a acostumar-m’hi, però no em sorprèn.

—Però això ha d’afectar emocionalment.
—No, tinc una tècnica. Quan rebo un d’aquests comentaris, penso: “Com he de donar valor a aquest comentari si no sé qui és aquest paio? Potser és un violador, un maltractador, un assassí, un delinqüent.” Donem valor a opinions de persones que potser no tenen cap valor. Ens hem de quedar més amb les coses positives. Aquests dies ha estat l’hòstia tot el suport que he rebut de gent que no em coneix. He rebut l’enhorabona de molta gent que s’ha sorprès que pogués fer aquest tipus de programes. Em sembla brutal que em diguin que sembla que ho hagi fet tota la vida o que es nota que m’ho passo bé.

—Us han criticat per fals feminisme. Diuen que utilitzeu el feminisme per emblanquir la censura.
—Això m’encanta! Em sembla increïble que algú m’hagi de venir a dir que faig fals feminisme. Des dels divuit anys estic en un món d’homes. M’he hagut de reivindicar sempre. Sempre he hagut de demostrar que les feines que tenia les tenia perquè me les mereixia i no perquè ningú me les hagués regalades o hagués mamat la titola a ningú. Sempre he hagut de demostrar que la feina no la tenia perquè ningú m’hagués apadrinat. He hagut d’escriure un llibre per reivindicar les dones que juguen a futbol. Reivindicar que són professionals. Explicar tot el maltractament que han patit. He hagut de destapar situacions que molts havien silenciat respecte al futbol femení. He hagut de reclamar una oportunitat per a ser narradora del futbol, perquè en aquest país era impossible. Podíem narrar més coses, però el futbol no, no volien que hi entréssim. Que algú vingui a parlar-me a mi de fals feminisme, em sembla… Em pixo de riure! És ridícul. És absurd i no hi penso donar gens d’importància. Això ha estat la meva vida. Sempre m’he hagut de reivindicar, i per extensió he reivindicat les oportunitats de les dones a l’hora de fer qualsevol feina. He hagut de treballar per normalitzar que les dones puguem fer les mateixes coses en el món del periodisme o de l’esport. De debò, què m’expliqueu a mi? Què m’han de dir?

—I, arribats en aquest punt, no us sorprenen piulets com el de Marta Roqueta?: “Vet aquí un exemple del ‘precipici de cristall’: en moments de crisi –econòmica i reputacional– se cedeixen les posicions de lideratge a dones perquè breguin amb el desastre.”
—Això sí que em va sorprendre. I em va fer pensar. Reconec que em pensava que sabia molt sobre el feminisme, però no coneixia aquest concepte. Sempre es descobreix alguna cosa nova. Em va sorprendre! Arribar a aquesta conclusió em sembla curiós. Però necessito temps per a analitzar-ho.

—He de confessar que a mi també em va fer reflexionar. Vau sentir que us deien que no éreu prou per al lloc?
—No ho sé. Jo sé que he de demostrar que serveixo per a fer aquesta feina. I ho he de demostrar a dones molt feministes, dones gens feministes, a homes molt feministes i a homes molt masclistes… Ho he de demostrar a tothom. Sempre m’ha passat això. Per tant, fins a cert punt no em sorprèn que una dona pugui insinuar que jo no estic preparada per a fer això. De fet, potser no ho estic. Potser no ho estic al 100%, però estic convençuda que en un mes ho estaré.

—Malgrat que hi ha hagut aquest tomb feminista en el programa, continua havent-hi els guionistes homes…
—Ja podem dir que hem incorporat una guionista. Era necessari. Hi ha coses que només les hem patides les dones pel fet de ser dones, i per molt que algú ho hagi pogut viure amb la seva germana, la seva dona o la seva filla, no és la mateixa perspectiva. Creia que era necessari malgrat que tot el que hem fet fins ara ho he sentit molt meu. Ho podia haver escrit una dona o jo mateixa. De fet, moltes vegades veiem que això no va tant amb el gènere com amb la sensibilitat o l’educació.

—Parlem d’audiències? Alguns mitjans ja parlen de fracàs.
—Menteixen. No em preocupa gens això. A l’inrevés, estic molt contenta. Nosaltres no comencem de zero, partim de menys deu mil. Cal recordar que hi ha gent que està disposada a fer boicot i a inventar notícies. La gent no espera a veure què fem. Més aviat hi ha persones que estan disposades a menystenir-nos i a mentir perquè ens vagi malament. Per tant, les audiències que hem tingut, tenint en compte tot això, són l’hòstia. De fet, en tots els programes hem acabat amb més audiència que la que ens han deixat els programes que s’emeten abans que el nostre. Ha vingut gent a veure què passava al Zona Franca. Això és dificilíssim, n’estem molt satisfets. L’horari de màxima audiència d’aquests dies a TV3 no ha estat dels millors de la temporada, i, tot i això, a cada programa aconseguim que vingui gent nova a veure’ns. Per tant, estem molt contents. I gens preocupats. Evidentment, el programa es va reconstruint. És viu. Ens anem coneixent amb els guionistes i col·laboradors. El programa ha d’anar encara millor.

—Avui és Vuit de Març, Dia de la Dona. Què hem de reivindicar un dia com avui?
—Tot! Aquest Vuit de Març és com el de l’any passat, l’anterior o l’altre. Sí que hi ha hagut canvis, però pocs. El fet que algú hagi pensat en una dona per presentar un late night ens demostra que anem trencant certes barreres, però som molt lluny d’una igualtat real. Les dones han estat una rara avis fins fa ben poc dins el món de l’humor. Hi ha tants sectors en què les dones no són benvingudes o les miren malament… Ens queda molta feina per fer. Sembla que ja està, però no és veritat. Ara ja es fan dolços amb símbols feministes o de color lila. El feminisme ha arribat al marxandatge. I amb això sembla que ja està. Hi ha gent que té la sensació que som a tot arreu, i ho hem aconseguit, però no és cert. Som a l’inici; ara això s’ha de consolidar.

—És la cosa típica, el Vuit de Març tots parlem del feminisme, però la resta de l’any molt se n’obliden.
—Encara som en la fase del “postureig”. Les marques consideren que la setmana del Vuit de Març s’ha de posar tot lila. Però això de què serveix? Tinc la sensació que alguna cosa no l’entenem. Per passar d’aquests gestos estúpids a la realitat, a les dones encara ens queda molta feina per fer. Només ho podem fer nosaltres. Evidentment, amb la contribució de tots els homes que tenen la capacitat que canviïn la nostra situació, però ho hem de fer nosaltres.

—Veniu d’un sector en què precisament hi ha hagut molts de canvis aquests últims anys, el futbol femení. Però també hi falta molt per fer?
—Sí, i tant! I n’és un exemple clar això que passa amb la selecció espanyola.

—Amb els jugadors s’atrevirien a fer això que fan amb les jugadores?
—No, i tant que no. El cas de la selecció espanyola de futbol és paradigmàtic, és claríssim que encara no hi ha una voluntat perquè hi hagi un canvi de mentalitat. Les dones han estat menystingudes. Els homes que han manat fins ara no volen fer aquest canvi de mentalitat. S’han educat i criat així, i els va bé que continuï així. Per tant, no canviaran si no és que hi ha una llei que ho reguli. Aquí és on hem de demanar la responsabilitat dels polítics. Per molt que se’n parli als mitjans, no s’ha avançat. Encara no hi ha una igualtat de sous. No tenen el mateix tracte que el masculí. Cal reclamar-ho. És impossible pensar que això que passa amb les millors futbolistes de l’estat espanyol passés amb els homes. De cap de les maneres. Estic convençuda que en un dia ho haurien solucionat. De fet, ara és curiós veure com, amb el cas Negreira, Pedro Sánchez ha tardat molt poc a sortir a dir que això s’ha d’estudiar per saber què ha passat. Però no he sentit ni una sola paraula de Sánchez sobre el conflicte de les jugadores amb la selecció. Se suposa que és un govern feminista, i mira que fa mesos que dura. No han dit ni una sola paraula! Tampoc no ha arribat al congrés, com hi ha arribat el cas del Barça amb els àrbitres. És clar, és futbol masculí! Hi ha un grup de dones que són referents per a moltes nenes, que simbolitzen el canvi, que tenen completament oblidades. Ningú no ha obert la boca per dir que aquí tenim un cas de menysteniment i maltractament cap a les dones.

—I tot plegat com acabarà?
—Malauradament no tinc bones sensacions. Acabarà que aquestes jugadores prioritzaran la seva carrera professional, d’una manera un pèl egoista. Ho puc arribar a entendre. Hi ha un mundial. I, per tant, entenc que diguin que han intentat anar contra aquest sistema que encara les menysté, però com que ningú no els ha donat suport han de tornar a anar on eren i reivindicar-se d’una altra manera. Segurament, esportivament. Serà una derrota, però elles podran anar al mundial. Ara, compte, perquè llavors no entendria que fossin criticades. Si tothom les ha deixades soles contra els homes que manen al futbol, què volen que facin?