Fotografia de Txell Bonet parlant per telèfon amb Jordi Cuixart el dia que va participar en una de les taules rodones del Museu de Lleida (fotografia: Jordi V. Pou).

Un estiu més a Belltall, en un poble petit de dimensions, però gran pels racons i per la gent que el configuren. Un poblet on només viuen trenta-una persones durant tot l’any. I on, tanmateix, es couen més coses que no sembla. Com tants més de Catalunya. Els mitjans estan tan pendents de què passa a la metròpoli que, massa sovint, s’obliden de què passa en tota la geografia catalana i pancatalana. I quan no se n’obliden és perquè hi ha festivals, generalment localitzats a terres gironines, subvencionats per grans grups de poder. La cosa no és nova i m’imagino que costarà molt de revertir aquesta tendència.

Deixeu-me fer un repàs apressat d’alguns dels fets culturals que han passat a l’estiu a les terres de Ponent de què he pogut ser testimoni. Per exemple, l’aparició i la presentació de l’últim número de la Revista del Cercle de Belles Arts de Lleida, que conté un dossier central sobre la censura arran de l’obra Presos políticos en la España contemporánea, de Santiago Sierra, que havia estat exhibida al Museu de Lleida. Es tracta d’un dossier d’altíssima qualitat, com podeu comprovar en aquest enllaç; hi participen veus molt plurals. A Belltall mateix, amb motiu de la festa de l’all anual, va haver-hi un meravellós concert de cançons i danses per a viola de gamba de Tobias Hume a càrrec de Santi Mirón. Un dies més tard, Ramon Sicart va presentar al poble el seu llibre 155 reaccions per a una República; un de cada dos assistents en va comprar un exemplar. Encara, i per no cansar, a final d’agost vaig assistir a la representació de l’intens espectacle ‘Univers poètic. Manuel de Pedrolo’ a la Fundació Lo Pardal d’Agramunt, atès que Pedrolo i el poeta visual Guillem Viladot eren bons amics.

On vaig a parar? Ara es parla molt del comerç de proximitat, dels productes de proximitat, de la gastronomia de proximitat… Però, en canvi, la cultura és més centralitzada que mai: les grans empreses prefereixen de fer publicitat d’una escarransida competició esportiva abans que d’esdeveniments culturals que tant costen de pagar als promotors. És clar, els diaris esportius esbomben qualsevol concurs d’atletisme o de ciclisme de petita escala i els anunciats veuen la seva marca en una fotografia, ni que sigui mig borrosa. En canvi, els grans mitjans (i amb sortoses excepcions) prefereixen de donar voltes als problemes de Lluís Pasqual amb el Lliure (un afer envoltat d’un misteri que convé que les institucions implicades facin transparent de manera urgent) en comptes de fer-se ressò d’aquesta cultura de proximitat.

I els representants polítics? Què voleu que us en digui? Conec casos d’alcaldes i de regidors de Cultura de pobles i pedanies que malden per programar actes culturals de tota mena, que cuiden les seves institucions, els museus, quan en tenen. Però n’hi ha uns altres per als quals la cultura és programar una festa major amb molt de ball, alguna activitat infantil i, això sí, una missa solemne (a la Catalunya interior costa molt de constatar que som un país aconfessional!). I, la resta de l’any, el no-res.

De les grans institucions culturals, se’n parla molt. Tanmateix, serveix de ben poc que se’n parli, perquè els museus o els grans teatres i auditoris de Barcelona de vegades estan més pendents de la rendibilitat numèrica (llueixen nombre de visitants com a un triomf, encara que la gran majoria d’aquests siguin forans) que de la seva funció emancipadora. En la cultura de proximitat, en canvi, teniu la sensació d’una satisfacció col·lectiva: les persones del món rural o de les ciutats petites trenquen la seva quotidianitat quan acudeixen a un acte cultural que uns conciutadans seus han programat. I se senten satisfets, programadors i programats, quan comproven que no és necessari acumular masses d’espectadors perquè la cultura compleixi amb alguna de les seves funcions principals: sentir i pensar.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb