Cuba, la colònia espanyola preferida dels catalans

A la meva biblioteca tinc un exemplar de la Constitució provisional de la República catalana, impresa a l’Havana (República de Cuba), el 1928, a la impremta Serrano Editorial, carrer d’Inquisidor, 1.

La introducció diu textualment: “Les delegacions del Separatisme Català de dintre i fora de Catalunya, convocades a la ciutat de l’Havana, baix la Presidència del senyor Francesc Macià, per a reorganització de les seves forces i per a definir cívicament els seus principis i els seus ideals patriòtics, proclamen davant del món la unitat espiritual indestructible de Catalunya, ratifiquen i declaren la voluntat i la decisió fermes de valdre’s dels medis revolucionaris per a independitzar-se de l’estat espanyol, i acorden la següent constitució, en nom del poble català, perquè aquest s’hi regeixi amb caràcter provisori, mentre no estigui en condicions de poder-se fixar i d’atorgar-se la seva llei fonamental definitiva.”

Aquesta constitució la va aprovar l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a l’Havana, els dies 30 de setembre i 1r i 2 d’octubre de 1928. I se’n van editar deu mil exemplars en una primera edició.

Sempre m’havia encuriosit aquest document pel seu contingut i procedència. Amb els anys, l’atzar m’ha fet anar lligant caps, fins que ara he llegit l’interessant treball Cuba i els catalans. De botiguers a negrers (Albertí Editor, 2025), de l’historiador Joan Santacana, arqueòleg, museòleg, catedràtic de geografia i història i professor retirat de didàctica de les ciències socials a la Universitat de Barcelona.

De botiguers a negrers

L’autor s’interessa per Cuba seguint el rastre del seu besavi Ramon Mestre Giró i del seu germà, Panxo, indians d’un poble del Penedès que es van enriquir a l’illa a mitjan segle XIX. Els catalans sempre s’han sentit molt pròxims a Cuba, i en el cas de Joan Santacana, d’ençà de ben petit, Cuba era poblada d’històries familiars.

L’autor ha fet una recerca intensa per posar al descobert la importància de Cuba per als catalans, que hi van anar fugint de la misèria, per fer-se rics (i alguns, molt rics) en uns quants anys. Aquest capital es va forjar amb negocis legals respectables i amb uns altres d’il·legals i inconfessables com ara l’esclavatge, que va convertir en immensament riques moltes famílies.

Un exemple, entre molts, és el de la família Vidal-Quadras de Sitges, que, en una generació, es van transformar de petits comerciants en grans banquers, després de passar pel negoci més rendible del seu temps: el tràfic d’esclaus. O Joan Güell Ferrer, que, malgrat el seu origen humil, va fundar la important i milionària família barcelonina, a més de presidir el Círculo Hispano Ultramarino, un grup antiabolicionista i contrari a la independència de l’illa. O Antonio López, Francesc Martí i Torrens, Josep Carbó, Josep Xifré, Gaspar Roig, Tomàs Bofarull, Jaume Tintó, Jaume Badia, etc. El llibre detalla la història de molts d’ells, alguns ja coneguts, al costat de la més desconeguda dels mariners, traficants i pilots de vaixells negrers.

Sense l’immens capital fruit del comerç legal i de l’esclavatge, i sense conèixer la història que explica el llibre, no es pot explicar el creixement industrial català de la segona meitat del segle XIX. Certament, per Joan Santacana, “la Catalunya actual és en gran part el resultat de l’aventura cubana, una barreja de rauxa, treball, esclavitud, violència i refinament”.

A més, es dóna una paradoxa curiosa. Els catalans, en defensa dels seus propis interessos comercials, van ser uns defensors acèrrims de la monarquia colonialista espanyola contra els interessos dels independentistes cubans i de la voluntat d’apropiació de l’illa per part dels Estats Units. Fins al punt que a Catalunya es va viure un ambient molt nacionalista espanyol durant la guerra amb els EUA pel domini de l’illa del Carib. Hi va haver manifestacions a la Rambla de Barcelona i, fins i tot, un assalt al consolat nord-americà.

Quan Cuba es va perdre l’any 1898, Espanya va entrar en depressió. Per contra, els catalans, indignats amb l’exèrcit espanyol per la derrota i la conseqüent pèrdua de la seva gallina dels ous d’or, es van començar a plantejar per què necessitaven Espanya, i van activar el sentiment regionalista i nacionalista, un dels fruits del qual va ser la constitució aprovada i publicada a l’Havana el 1928 que conservo a la biblioteca.

Pioners a Cuba

La recerca de Joan Santacana és molt àmplia i rigorosa, dels grans fets històrics que segueix fil per randa, en què remarca la participació catalana, com les lluites i guerres per la independència, fins als detalls més quotidians, familiars, de la presència dels catalans a Cuba, i de les molt variades activitats econòmiques que exercien a l’illa, del segle XVIII ençà.

Sabem per ell que el cafè el va introduir a Cuba al segle XVIII des de Santo Domingo un català, Josep Gelabert, que era “contador mayor de cuentas” a l’illa. I que de bon començament el negoci del tabac era bàsicament en mans de catalans, com els Rencurell, els Conill o Jaume Partagàs, d’Arenys de Mar. O el dels licors, exemplificat pel rom del sitgetà Facundo Bacardí.

La gran arribada de catalans a l’illa va ser la primera meitat del segle XIX. Més de la meitat ciutadans de l’estat espanyol que hi van anar eren catalans, seguits d’asturians i bascs. Les xifres no són fàcils d’establir, però un bon exemple per a fer-nos-en una idea, és el cas de la ciutat de Santiago, a la regió oriental de l’illa. S’ha pogut calcular que gairebé el 34% dels emigrants establerts allí venia de Sitges, una mica més del 10%, de Sant Pere de Ribes, i poc més del 8% era de Barcelona. La resta, de Sant Feliu de Guíxols, Mataró, l’Escala, Lloret de Mar, Begur, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Calella i Vila-seca.

Durant la primera meitat del segle XIX s’estima que uns tres-cents mil catalans van passar al Nou Món. Amb els anys van anar prosperant notablement, també, en el negoci del sucre, arribant a ser propietaris de plantacions i ingenis per a transformar la canya en sucre. Les plantacions i les fàbriques funcionaven amb mà d’obra esclava. Per això, molts catalans benestants i de classes menestrals, patrons de vaixells i mariners, es van dedicar també a l’immensament lucratiu negoci del tràfic d’esclaus, durant molts anys. Especialment, a partir que el Regne Unit en prohibís el tràfic, que va deixar un gran espai de mercat lliure, clandestí, que els catalans van saber aprofitar treballant en la il·legalitat.

Molts emigrants de Catalunya fugien d’un país inestable, on la guerra era freqüent, la misèria no acabava de desaparèixer i les oportunitats eren molt escasses. La majoria eren homes solters, entre deu anys i trenta, de famílies pobres, inexperts i, per tant, fàcils de manar. Normalment, ja tenien algun parent a l’illa que els solia reclamar. Una vegada allà, esdevenien clients de negocis catalans, botigues i factories lligades al comerç colonial. Treballaven en totes les categories, d’aprenents a dependents o ajudants de magatzem, fins que passaven a ser socis i es casaven entre ells per acumular capital i tornar rics a Catalunya. En el món comercial i dels negocis colonials a Cuba es parlava català.

La novel·lista cubana María de las Mercedes Santa Cruz y Montalvo, comtessa de Merlín, a mitjan segle XIX, narrava així la importància dels catalans a l’illa: “A l’Havana no hi ha poble, sols hi ha amos i esclaus. Els amos es divideixen en dos grups: la noblesa propietària i les classes mitjanes de comerciants. Aquests, en la seva major part, són catalans, que encara que arribats a l’illa sense patrimoni, acaben per fer-se rics, comencen a prosperar per la seva indústria i economia i acaben per apoderar-se dels millors patrimonis i heretats.”

Segons Arthur Morelet, “el monopoli dels queviures resideix a l’Havana i és en mans dels catalans, raça treballadora, estalviadora i emprenedora. Tan bon punt arriba un vaixell ja els veus a bord. Llurs agents són els primers a pujar-hi; se cercioren de les mercaderies que venen i, si els agraden, ells tanquen els preus i arriben a un acord”. No falten més testimonis de l’època que els defineixen com a “jueus complets”, amb un caràcter ben diferent de l’espanyol. O que, fins i tot, expliquen que a la Cuba del segle XIX, la paraula català s’identificava amb avar i sovint amb negrer, tot i que ells es deien comerciants.

Obrir les portes de l’infern

Les plantacions de canya de sucre s’explotaven amb mà d’obra esclava, cosa que encara feia més lucratiu el negoci del sucre i dels esclaus. Els anglesos i els francesos van “obrir les portes de l’infern”, com defineix l’autor, mitjançant el comerç en massa d’esclaus africans i, segons ell, “els emprenedors catalans en van ser uns aprenents eficients”. El negoci era molt clar, els navegants catalans carregaven els vaixells construïts a les costes catalanes amb aiguardents, armes i manufactures. Es dirigien a les costes africanes, on venien el producte i omplien les bodegues d’esclaus negres que portaven a Cuba, els venien i tornaven a Catalunya carregats de productes colonials per a vendre ací.

Era un negoci rodó i molt profitós. Però va tenir conseqüències enormes, i no solament, evidentment, per als esclaus i les seves famílies, també per als catalans que vivien del negoci. Segons Joan Santacana, que ha rastrejat en arxius públics, oficials, judicials i particulars: “La història d’aquest comerç ens permetrà veure com pagesos, mestres d’aixa, mariners i homes joves pobres, que vivien del treball de les seves mans als pobles i les masies de Catalunya, bona gent en principi, molt treballadors, austers i molt constants, es van transformar en poc temps en homes violents, terriblement cruels, capaços de provocar el sofriment a milers d’éssers humans, que no dubtaven a violar les noies jovenetes que transportaven i que, si era necessari, llançaven al mar els qui emmalaltien.”

El tràfic negrer era el negoci més lucratiu de la història humana fins aleshores. En un viatge o dos s’obtenien guanys enormes. El llibre en destaca i explica les històries d’uns quants d’aquests catalans que van aixecar grans imperis del no-res, per envoltar-se d’un luxe com mai s’havia vist a Catalunya. De Josep Milà de la Roca i Serra i la seva família, de Sant Pere de Lavern, que després es van estendre per més llocs, com ara Vilanova, fins a formar un grup esclavista important. O Joan Samà, també vilanoví.

En el comerç d’esclaus hi havia diverses categories. Els treballadors: els mariners negrers, capitans o pilots, gent com ara Isidre Inglada, Josep Carrera, Josep Estaleta, Pere Giral, Francesc Comas i Francesc Arqué. I els grans inversors i beneficiaris, com ara Francesc Martí i Torrens, Salvador Samà i Josep Baró i Blanchart.

La importància dels negrers catalans i el volum dels seus negocis de tràfic d’esclaus va ser considerable. L’autor cita els estudis de l’historiador Josep Maria Fradera, que calcula que més del 75% dels esclaus arribats a Cuba van ser transportats per vaixells negrers catalans, que van acumular un capital extraordinari. A més, molts van ser ennoblits per la monarquia, que els va atorgar un títol o els en va vendre, com ara els casos del marquès de Casa Sama, el marquès de Comillas i el marquès de Güell, entre més.

Al llibre se citen molts casos particulars que ofereixen un panorama prou ampli de les famílies i els negocis implicats, amb connexions amb la noblesa, la diplomàcia, la banca i, finalment, la política. La majoria, explica l’autor, una vegada enriquits i amagat el seu passat, es dedicaven a la política com una manera d’adquirir una respectabilitat que no sempre implicaven els diners. També exercien de benefactors quan tornaven a Catalunya. Ocultaven el seu passat cruel fent obres de caritat i donacions a l’Església catòlica, que, si en sabia més o menys la història, no ha demanat mai la procedència dels diners per a fer “bones obres”.

L’activació del regionalisme i el nacionalisme català

A Cuba, també hi anaren uns altres catalans: els nois destinats a l’exèrcit colonial. L’autor dedica bona part de la segona meitat del llibre a fer una anàlisi completa sobre les lluites per la independència, la radicalització del pensament independentista cubà, i tots els elements que influïren en la derrota espanyola definitiva i la pèrdua de la colònia el 1898, que passà a mans dels EUA.

A Catalunya, com hem dit, la reacció per la pèrdua de Cuba no va ser depressiva com a Espanya. Ben al contrari, el fet va activar el moviment regionalista i nacionalista. El 1900 es fundà la Lliga Regionalista i tingué lloc el primer triomf electoral del catalanisme. La majoria dels grans propietaris de l’Eixample de Barcelona eren indians. Un nou segle començava, amb la fortuna de les grans famílies del segle XX ja feta i repatriada, ara reinvertida en la banca, les finances i la indústria.